EL BLOC DE L'ADRIÀ

A vosaltres també us bombardegen a publicitat?.

Abans tenies l’oportunitat de decidir. Allò que reivindiquem des de Catalunya. Doncs amb la publicitat passava el mateix. Sona el timbre de la porta i et deien allò de “Correo comercial” i tu podies dir, obro o no obro. Però això s’ha acabat, ara t’enreden ho desitgis o no ho desitgis. Al mòbil, al telèfon de casa, al teu Mail, quan navegues per internet. És tal la pluja d’anuncis que no saps on amagar-te.

Fa uns minuts, he rebut una nova publicitat. Una gent que ha obert una agencia de viatges i es donen a conèixer per tots els mitjans i clar, per un d’aquests m’han enganxat. Una web amb una Font ortogràfica tot xula, això cal dir-ho, de tal manera que et fas sentir com a casa. Llegint el darrer dictat imaginari del teu fill perquè ara de cal·ligrafia poca. Amb el callo que tinc jo al dit de tant i tant escriure.

Doncs ara tots fan publicitat. Boutiques, Diaris, Chollos, Mequedouno, Shopping, Viatjes, Bonus, Creuers. Sobre tot, creuers. Pel nord, pel sud, pel Mediterrani, Pel Carib, Per les Illes Gregues, pel Bàltic. El mon s’ha convertit en un transatlàntic immens. Que si una calçotada, que si un rentat de dents, que si una depilació, que si entrades pel cinema, que si et vols tirar en parapent o conduir un Ferrari.

Mira, m’acaba d’entrar el darrer Mail. No se com però algú s’ha anat de la llengua i s’han adonat que no em depilo des fa temps. De fet no m’he depilat mai. Doncs m’han enviat una oferta per a depilar-me amb làser. De 630 euros m’ho deixen per 60. O sigui, que si no em depilo no estic al dia. Si, si.

Mira, li vaig a donar al “descubre”. A veure que passa.

Ostres, diu que és ràpid i indolor. A mi que em treuen quatre pels de les celles i estic endolorit tot el dia. O et posen una mica de cera entre els ulls i entre la escalfor i despres l’estirada, no li dono una puntada a la noia per respecte. Espera, espera. Hi ha una secció a l’anunci en el que et parla de les zones. Collons si que hi han zones al cos humà?. Tot això?.

Axilas, Ingles, Menton, labio, manos….. manos?. Tambe es depilen les mans?. L’home llop pot ser. Veiem que mes, que mes. Pies, entrecejo, nuca, línea alba. Que collons és això de la línea alba?. Areolas, Orejas, Patillas o Mejillas. Vinga va…………… Espera, que això nomes son les zones petites. Que hi ha mes?. Val la pena lo de treure els pels?. Tants pels tenim en el cos?.

Piernas, Rodillas, Muslos, Gluteos. Jo en el cul tinc un gra però pels?. Espera, espera. Ostres, es veritat. Tinc tres o quatre. I s’ha de fer amb un láser?. Pubis, ingles brasileñas. Aquesta si que és bona. Les brasilenyes tenen ingles diferents a la resta i paguen a part. Quin servei….. lumbares, brazo, perfil de barba, hombros. El que estic aprenent avui. Repas general del cos.

I això segueix. A no, directament ja et diuen Cuerpo entero. De d’alt a baix. Laserasso general.

Estic esgotat de tanta depilació. Escolteu noies. Entre vosaltres i jo. Quina paciència que teniu. I diu que per a les zones petites t’ho fan en 15 minuts i les grans en 40. Deuen anar a tota ostia amb el làser, no?.

Espera….. que m’arriba un altre. Cavitació, Pressoteràpia, Plataforma vibratòria.

Escolteu terrícoles. Eiiiiiiiii. Perquè encara estic a la terra, no?.

Moltes tardes, després del cole, l’oloreta anisada et portava de cap a fer cua. Tot just davant del mític Tio Che. Mentre la Tere et servia la llet merengada, davant podies agafar un tros de coca per acompanyar-la. Quins records d’infantesa. Ummmmmmhhhhhhhh.

Doncs be, deixeu a un costat la coca, el Tio Che, la Tere i el Surtidor. De fet, el surtidor no el deixeu. En tot cas, avui us voldria parlar d’un altre mena de surtidor. El de la benzinera.

Algú em pot dir perquè s’anomena benzinera aquests xiringuitos que trobem a peu de carretera?. Perquè clar, podríem anomenar benzinera a un establiment os es ven benzina però a un lloc on es ven pa, diaris, tabac, vi, beguda isotònica, Sandwich, compreses, xocolata i fins i tot, llaunes de tonyina. Algú em pot dir perque encara s’anomena benzinera, quan fan de tot menys servir benzina.

En tot cas es podría dir “El Colmado”, “Ca La Maria bis” o “El tot a 100 i més”. Però benzinera?.

Es el mateix que lo del surtidor i les manegues. Quin neguit i quin estrés cada cop que vaig a servir-me benzina. I no entenc perquè els que treballen a la benzinera encara es vesteixen amb aquell mono d’una peça. I jo em pregunto perquè?. Si no surten de darrera el mostrador !!!!!.

Aquest mati, sense anar mes enllà a la meva dissortada historia, arribo a la benzinera i despenjo l’estri. Amb la meva mànega tot xino-xano. Apunto i la encerto a la primera. Cinc minuts mes tard, amb el catxerulo posat dins del forat –per a que després diguin que els blancs no la sabem ficar- i que allò no anava. Jo fent gestos amb els braços i res, el noi darrera el mostrador parlant amb un client, posant el pa al forn, prement el botonet del comandament de la màquina de tabac. Eo, eo, eo. Que va. Res de res. Amb això que entra a l’establiment un conegut i li demano que parli amb el noi. Que miri capo n jo estic. I sento una veu que em diu. “Cuelgue por favor”. Ostia, que cuelgue que?. El telèfon,?. A tu si que et tindria que penjar jo !!!!!.

Perdó, que avui anem mes aviat. Segurament ell no te cap culpa. La culpa és del sistema, jo ho se.

Penjo la manega. “Descuelgue otra vez”, altre cop la veu celestial. I jo que m’anava escalfant. “Usted ha seleccionado gasoil del bueno”. Per això tant de rotllo?. Per a que una maquina em digui el que jo ja he fet fa cinc minuts i de forma voluntària. Però que m’ha pres per un ruc?.  No n’hi ha dret. No senyor. Algú em pot explicar perquè els treballadors de les benzineres, en lloc de servir benzina es dediquen a posar pa congelat al forn?. A vendre begudes, diaris i altres menesters?. Inclús, a la benzinera del poble, ara fan entrepans i cafès !!!!!!. On arribarem.

I clar, agafes la prensa o escoltes la radio i et diuen que la benzina torna a pujar de preu. Però com potser !!!!!. Abans teniem gent que ens servia i ara, que tenim ara?. Et parlen per un altaveu, et venen pa, tiquets pel renta cotxes i et suquen el pa amb oli, sal i tomàquet però servir la benzina, nooooooooooo.

Agafes pel matí a primera hora, fins i tot, abans de primera hora. Tot just quan encara no s’ha fet de dia i nomes trobes pel carrer a quatre sonats que passegen el gos i l’ànima.

Doncs jo soc un d’aquests. Primer surts de casa amb la gosa i després tu sol. Doncs així va estar que tocava el dos cap a l’estació de Sants.

Diu molta gent que li agrada conduir de nit i quan hi ha poc transit. Doncs jo soc rarament estrany. A mi m’agrada conduir de dia i quan hi ha molta penya. Mires a dreta i a esquerra i et sents identificat amb els demes. Que collons fem en aquesta cua quan podríem estar a casa o en una terrasseta de Rambla Catalunya fent el vermut. Però al menys no et trobes sols, no ets l’únic. Ets simplement, un mes.

Ara be, a quarts de sis del matí, assegut en el seient del conductor, amb la repetició del tu diràs a la ràdio i sense cotxes a menys de cent metres per l’autovia A2. Que collons fas?. Ets l’únic que ha sortit de casa de nit?. Doncs això dic jo. Que millor de dia i quan pots mirar al cotxe del costat i somrius tot dient cap endins…. “Que imbecils que arribem a ser!!!!”.

I apa, cap a Madrid.

I de viatge tranquil res de res. Algú pot pensar que a les sis del mati tothom dorm al tren. I una leche. Com ronquen els descosits que van cap a Madrid !!!!. Estic segur que tots els que ronquem ens han ficat en el mateix vago. Del soroll que fèiem no es podia ni tancar els ulls. De fet, m’han dit, que quan compres el bitllet a finestreta, t’ho pregunten. Si,si. Ara ja no pregunten com ho feien abans. Abans les preguntes eren les normals. A les que ens tenien  acostumats. Ara ja no. Abans volien saber si volies finestra o passadís. Davant o darrera. Fumador o no fumador. Turista o Preferent. Ara ja no et fan aquestes preguntes. Ara et pregunten si ronques o no ronques.

Inclús, estic segur que si no ronques no pots anar a Madrid. Si poses al bitllet que no ronques t’envien a Valencia o et fan baixar a Saragossa.

I es que la vida ja no es com era abans.

Si almenys no tinguessis de pagar al final, però que va. Desprès d’estar quatre hores donant voltes, et mires la visa i no trobes el final del llistat i si li dones al total …. Oh, sorpresa. Ja ni penses en el que faràs amb la paga de Nadal –si es que encara la tens i no t’han dit que no hi ha diners per a pagar-la-, ja que s’ha gastat per endavant i és això per al que serveix anar de compres. Gastar el que encara no has cobrat. Cruel sistema capitalista en el que tots hem caigut. No se com s’ho deuen fer el Pare Noël i els Reis Mags. Aquests deuen ser amics dels de Bankia. Segur.

I clar, passar un matí de compres significa compartir els espais amb tota la gent que ha pensat el mateix i em desagrada. Jo que sempre he desitjat ser diferent de la resta i ara faig justament el que fa tothom. Anar de compres un dissabte.

I entres a l’establiment i comences a veure com es baralla la gent per agafar-ho ells primers de la perxa. Es com si fos la fi del mon. Empentes, cues als provadors, nens amb les pilotes que juguen a futbol o bàsquet mentre els seus pares es segueixen barallant per agafar la darrera peça que queda. I dona el mateix. Ni miren la talla. Cal tenir una com la que tenen els demes. Però ho necessiten?. Que va.

I ara arriba la peça de roba que fa furor. La samarreta tèrmica. Si, si. Amb colors que et vegin d’un hora lluny. Grocs, Taronges, Vers lloro. Tots a per samarretes tèrmiques. Qui no ha comprat una samarreta tèrmica aquests darrers dies?. Tu?. Rar, més que rar. Tots hem de tenir una samarreta tèrmica!!!!.

Si jugues o fas esport, pam. Una samarreta tèrmica per a no passar fred. Si treballes a l’aire lliure, pam un altre. Si vas en moto, no t’oblidis de la samarreta. Per anar a la muntanya, per anar a esquiar. Tots amb la samarreta. Fins i tot ara fan samarretes tèrmiques pels fumadors. Com ara hi ha terrasses pels fumadors, cal portar la samarreta tèrmica sota la roba habitual.

Hi ha tant furor amb lo de la samarreta que la gent ara compra sempre una talla més de la que cal. Jo mateix compro una amb moltes equis. Be, igual és que m’he engreixat. Però és igual, no cal dir-ho. Tot és culpa de la samarreta tèrmica.

I oblidava dir que hi ha samarretes per a tots. Pels nens, les nenes, els pares, les mares, els avis i les tietes. Aquest nadals, segur que et cau per algun costat la samarreta tèrmica.

El mes gros de tot és que sota casa he vist la merceria de tota la vida que té un cartell on diu: “Tenim samarretes tèrmiques”. I jo, quatre hores de compres a per la samarreta tèrmica.

Això em passa per no mirar els aparadors.

Bona nit, señor Wert. Miri, un amic meu i jo tenim un problema molt gran i voldria posar-ho en el seu coneixement per si sap que podem fer.

Resulta que aquest amic que tinc. És un amic molt amic. De fet és el millor amic que tinc. Som tant amics que estem fets l’un per l’altre. Som com ungla i carn. Uns cops ell és la meva ombra i altres cops en soc jo. En coneixem des que vàrem néixer i treballem junts. Sempre hem treballat junts. Colze per colze. Son d’aquelles amistats de tota la vida. Difícils d’entendre avui dia.

Doncs be, el meu amic te un problema i clar, el seu problema també és el meu problema. Resulta que el meu amic te dos fills. El gran en te 20 i el petit en te 9 anys. De vegades el gran és el petit i a l’inreves, però aquest no és l’assumpte del que vull parlar.

Per on anava?. A si, el meu amic te un problema.

Resulta que estava ala cuina i entra el seu fill. El gran. El que te 20 anys. I diu: “Tinc gana i no se que sopar”. Greu problema. I clar, el meu amic li diu…… Obres la nevera i tu mateix. Resposta del fill del meu amic: “Si, la nevera”. Està buida i estic cansat de menjar sempre el mateix. I el meu amic, una mica neguitós, afegeix….. “Doncs mira el congelador”.

Congelador?. –diu el fill pavo del meu amic-. No esperaràs que em mengi la merluza que hi ha caducada des del 2007. Sentencia el cabronet del pavo del meu amic. Aquest amic molt amic.

Doncs no diu que al meu congelador tenim una merluza !!!!!!!. I des fa sis anys !!!!!. Volis dir, que el meu amic te.

Veieu que tenim un problema señor Wert?. Ha entès el problema?.

Jo, independentista, catalanoadicta, separatista i no se quantes coses mes diuen vostès. He adoctrinat malament al meu fill !!!!!!. I els Mestres de la escola també !!!!!. I clar, voldria saber qui m’ha posat una merluza a la nevera quan jo el que tenia era un tros de lluç.

Entén el meu problema señor Wert?. Vostès pregonant que adoctrinem els nostres fills en pro del catalanisme, el separatisme,  la llengua catalana i ja veu. A casa tenim una merluza i jo sense saber-ho.

Doncs si señor Wert. No se si el meu amic te un problema o el te vostè i tots els que son de la mateixa opinió.

Que puc fer señor Wert?. De moment, em podría enviar algú que s’emporti aquesta merluza del 2007?.

Gràcies, señor Wert.

Els que pensaven que després del 25-N ens trobaríem davant d’un escenari conciliador i que des d’Espanya arribarien cançons d’amor i histories retrobades ….. anava molt i molt equivocat.

Acceptar que Catalunya mereix un tracte millor és el mateix que acceptar que la injustícia social i identitària és evident. Las resposta no s’ha fet esperar i han posat davant les peces de valor a tot un seguit de pions disposats al sacrifici. La partida d’escacs comença i Espanya, malgrat jugar amb les negres, ha fet el primer moviment. Un estat que vol estar a Europa i que anomena cultura al sacrifici públic dels braus, menysprea les llengües pròpies dels pobles que es mantenen dins dels seus territori administratiu i dona vida i acolliment a tota una fauna política que en lloc de perill d’extinció es procrea a marxes forçades, no pot seguir endavant.

Un estat que, hores d’ara, ha rebut els 40.000 milions que demana per a salvar un teixit de bancs fraudulents i terriblement mal gestionats que de socarrell es dediquen a ensorrar l’estat del Benestar i castiguen Catalunya amb deutes impagats i compromisos no complerts que superen els 10.000 milions d’euros.

Un estat que dona vida a una xarxa d’infraestructures contemplatives sense ús i que han servit per a requalificar terrenys d’amics que abans no tenien cap valor, per a donar concessions d’obres a empreses que neixen només i explícitament per al projecte concret.

Doncs ara és l’hora, ara és el moment.

Catalunya es troba en un laberint polític, econòmic i social. Cal tenir clar capo n anem i per quina porta volem sortir. Sense referèndum per la independència, ni un calendari del procés per fer-lo possible, no hi haurà sortida de la crisi. Tenim un marge de dos anys. La primera part de l’actual legislatura per a donar el pas i els darrers dos anys per a fer realitat el que el poble haurà decidit.

Tres punts bàsics per a una transició com cal. Hem d’orientar les polítiques cap a la cohesió social, la reactivació econòmica i la preparació de les estructures d’estat indispensables per culminar el procés.

Mentre Espanya la tenim distreta en atacar la llengua i l’ensenyament fent esborranys, informes policials que no passen d’un tros de paper que no saben d’on ha sortit i demanar diners pels bancs dient que això no és un rescat. Nosaltres anem per feina. Posem-nos al capdavant de la nau i posem termini per aconseguir la nostra fita.

Son tantes les noticies que ens arriben d’una sola tacada que es fa difícil creure que tot ha sorgit després de la detenció del màxim dirigent de Viatges Marsans. De fet, totes les persones consultades diuen que era veu populis el que envoltava al que un bon dia va estat president de la patronal CEOE. Personatge que des de el passat dimecres es troba a la garjola.

Un element digne d’estudi. Capaç de fer la declaració d’hisenda negativa en el curs de l’any 2010. El mateix any que tancava un acord amb l’altre imputat, Ángel de Cabo, per a rebre 100.000 euros anuals en concepte de traspàs de poders empresarials de les empreses del Grup Marsans que pocs dies després entraven en fase de concurs d’acreïdors. Un entramat comptable i administratiu per a desviar i amagar el patrimoni adquirit al llarg dels darrers anys.

Tot plegat, s’ha descobert que una de les majors companyies d’agencies de viatges portava cinc anys sense comptabilitat oficial. I el que ens faltava escoltar, el màxim inculpat Díaz Ferrán, nega tenir comptes a paradisos fiscals i culpa de tot al seu soci Gonzalo Pascual, casualment mort des fa mesos.

Aquest madrileny de 70 anys, és el fundador de la companyia de transports TRAPSA. Curiosament, aquesta companyia arribaria tenir més de 100 vehicles després d’aconseguir l’explotació de línies de transport urbà en aconseguir les adjudicacions en concurs públic de l’ajuntament de Madrid. Deixeu-me ser un pel agosarat…. sona a tufff. I tuf del bo.

I com ho fa tan bé, arriba a ser el cap patronal del 2007 al 2010. Així s’entén que aquest senyor o aquest xoriço –com preferiu- fos capaç de dir frases com:

El juny 2007, en el discurs en el que era proclamat president de la CEOE, deia allò de …. “Les empreses publiques s’han de privatitzar. Més externalització dels serveis”. El mateix que mesos més tard deia … “Jo no hauria triat Air Comet per a volar a cap lloc”, quan ell era el president de la companyia que seguia venent bitllets quan la companyia ja estava declarat en fallida. Cosa que va deixar a terra molts immigrants que s’havien gastat els seus estalvis per poder anar les vacances de nadal a la seva terra. I clar, la més famosa de totes, la que el pot catapultar a la màxima categoria de “Cèlebre Xoriço”, la va dir el 15 d’octubre del 2010: “S’ha de treballar més i guanyar menys per a sortir de la crisi”.

I si, cínic ell, va arribar a dir que la expresidenta Esperanza Aguirre era collonuda. Després de fer una donació de 260.000 euros per a subvencionar la seva campanya política del 2009.

Mentre ens ataquen amb Werts, Montoros, Cospedals i demes buldogs, ens tenen distrets I no pensem en que elements com Diaz Ferran no treballen sols i tenen darrera un bon entramat polític que els protegeix. Aquí ningú dona la cara. Ningú es obligat a marxar.

Amb el missatge espanyolitzador d’un tipus que té cognom de teclat, la gent del PP intenta despistar el públic en general i ningú fa memòria que pocs dies abans saltava la noticia de que els pensionistes no cobrarien els endarreriments d’aquest any i tampoc veurien reflectit l’increment del IPC a les seves pagues.

Res millor que atacar la llengua i enfrontar els pobles, per si no estàvem prou enfrontats. Ara ja ningú se’n recorda de les pensions, dels aturats, dels lladres, dels xoriços i de la neboda d’en Rajoy. Ja tenim temàtica per dies. Fins que arribi la propera retallada o els bancs tornin a fer de les seves. Ningú es pot arribar a creure el missatge d’aquest govern de pandereta. Ningú es pot creure cap mentida de totes les que ja porten acumulades. Des de que la culpa de tot plegat és d’en Zapatero fins que ells mai apujarien l’IVA. I ningú sent vergonya?. Que va, tots els espanyolets ara fan costat al que viu al pis damunt d’en SDFG.

I quan ja tinguin fet el repartiment dels diners pels bancs dolents i ja no sàpiguen que dir o fer. Podríem donar-les propostes. Que tal posar un impost als que volem rebre els comunicats oficials en català?. Posats a estalviar, eliminem la doble despesa, la tinta, el paper i la feina de buscar quin costat de la fulla s’ha escrit en català. O potser, podrien castigar-nos a tots els que ens hem formalitzat el nom en català. Una multa?. No poder sortir de Catalunya en tres anys?. O que ens enviïn al costat del poble sahrauí, com ja estan acostumats a abandonar els pobres i a escanyar la resta. Ajuntem tots els colonitzats i ens deixen enmig del desert.

Penseu, penseu. Que podríem fer…….. corrides de toros obligatòries tots els diumenges. Això. Tots de corrida. I a la tele, diumenge pel matí obligat veure la missa. I clar, batejats tots. Nomes faltaria. Qui no estigui batejat, no pot anar de vacances.

Tot plegat, és ridícul veure i escoltar el que Espanya ens diu. Crec que a les clases d’intel·ligència emocional varen fer campana…….

En els darrers dies, he escoltat comentaris de tot tipus. Que si pactaran, que si no. Porten just cinc dies i la gent vol saber quelcom. Vol saber quin és el proper escenari

D’entrada he de dir que les he vist de tots colors. Gent que la considerava a la meva Esquerra, em sorprenen i voten Convergència. I no em val escoltar que ha estat un vot amb risc. Un vot recolzant l’actitud d’un president d’estat. Be, ho puc acceptar però amb por. Molta por.

No ens podem oblidar que el president de Catalunya ens l’ha jugat en diferents moments de la nostra historia recent. Va estar el primer d’anar a Madrid quan tot just teníem un estatut de consens i va acceptar retallar-lo. Va estar el que va pactar amb el PP els darrers pressupostos. Ha estat el dels augments, les retallades, l’euro recepta, l’ajornament de les pagues, etc. Moltes coses negatives per a pensar que en aquest curs temps quelcom ha canviat. Disculpeu-me si tinc una gran recança a fer coalició. No ho veig.

És evident que als que som independentistes, les paraules i darreres accions del president de Catalunya ens ha donat trempera. Ho veiem més a prop. Estic d’acord. Malgrat tot, qui ens pot assegurar que seguirà endavant sense cercar dreceres. Que anirem fins al final. Deixeu un petit racó per a qualsevol mal pensament.

Però, vinga. Tornarem a creure en aquells que s’han fet recentment sobiranistes. Animarem a que les paraules es facin realitat.

El que ens ha de quedar clar que cada cop més Catalunya es converteix en un estat d’esquerres. L’eix social sense mitges tintes. Més que mai.  

M’has acollonit.

Amb aquesta barba que t’has deixat. Dones molta por, Quim.

I que, com anem de bolets per Sant Feliu?. I el restaurant de la família?. Que surts a servir taules encara?. Quina por. Amb això dels tancs, els avions, militars. Mira quina por he agafat que he mirat per la finestra per si veia alguna llum estranya. I els que viviu a la costa, que?. Heu vist algun moviment estrany?.

Quim, mira que m’has fet riure… i ara, vas i et pases a fer por. Sort que desprès de la por, m’has donat trempera. Ei, amb la barba i tot. Si senyor. M’has donat trempera a quarts d’una de la matinada. Que et sembla. Que carai acollonir-se. Aquí ja no ens acollonim. Les nostres forces son vintmil vegades més potents que les seves. Que dic vintmil. Deu milions !!!!!. Ara m’he pasat, ho reconec. Però res de por, eh. Apa, Quim.

Anem a dormir que demà ens hem de llevar molt d’hora. No, no. Amb en Pep no he quedat, però demà he d’estar a les vuit al Casino del poble per a donar suport a l’acte més democràtic que hi ha. Poder decidir el que volem ser i nosaltres ho tenim clar. Res de collonades.

Apa, records a la familia.

https://www.youtube.com/watch?v=fwpQxCApG8E 

Tinc a les meves mans els Estatus aprovats de la Joventut La Falç en l’Assemblea general extraordinària del 13 d’abril de 1933.

L’Objecte d’aquesta entitat queda recollit en el seu article nº 3.

La Falç té per objecte el treballar pel reconeixement del màxim dels drets individuals i col.lectius dels catalans. Per a portar a cap aquests principis fonamentals, organitzarà actes a tots els indrets de Catalunya, propagant aquest ideari.

Un carnet de les Joventuts d’Esquerra (JEREC), de l’any 1945. Editat, imprés i segellat a París, one s trobava en aquells moments el Casal de La Falç. 5 Francs la mensualitat. Darrera d’aquest carnet es pot lleguir unes paraules del president Francesc Macià.

Anhelem una Catalunya políticament lliure, socialment lliure, económicament prospera, i espiritualment gloriosa. Una Catalunya que sigui un far lluminós, guía de l’humanitat i del progres.

De tot plegat, petits retalls de prensa, records familiars, un tros de la nostra historia.