EL BLOC DE L'ADRIÀ

No era donat a passar la tarda de dissabte en un centre comercial, ni acostumat a quedar amb gent per anar de compres. Les meves aparicions per centres comercials sempre havien estat circumstancials i esporàdiques, però aquell matí de dissabte encara no entenc el que em va passar pel cap.

Feia una estona que havíem sortit de casa per anar a comprar unes sabatilles esportives i no teníem la costum d’anar a un gran centre comercial, érem mes donats anar al Decatló de Sant Boi o quedar-nos al Centre Comercial Montserrat, molt mes petit a les nostres necessitats i gustos. Però aquell matí el cotxe anava sols, no calia petjar l’accelerador. Consumir benzina no tinc clar si consumia, però tinc clar que des de casa fins a Cornellà no soc conscient d’haver canviat ni un sols cop les marxes.

Després de donar voltes i mes voltes, sense endevinar si la plaça estava groga o vermella amb el reconegut daltonisme que m’envaeix des del dia que la meva mare em va portar al mon, o potser ella era la nau nodrissa i qui va fer la feina va estar el Doctor Murillo de la Clínica del Carme. No ho se. El fet és que sense baixar del cotxe ja anava bastant estressadot.

Després de vint-i-cinc minuts d’anar i venir, en un brot de sort, vàrem aconseguir una d’aquelles places reduïdes, en les que un tio com jo ho te difícil per a entrar i sortir com si res. Així que al final deixaríem el cotxe sense el fre de ma i arraconat a la seva parcel.la gràcies a quatre empentes de tota la família.

Després d’esperar altres deu minuts per a que tots deixéssim les jaquetes al maleter,  estàvem llestos i preparats per anar a la selva humana o a la gran marabunta humana d’un dissabte qualsevol a un macro centre comercial qualsevol.

La cosa prometia. Si senyors. Entre pitos i flautes ja era hora de dinar. Gran dilema. Que fem?. L’ou o la gallina?. Dinem primer o dinem després. Respostes per a tots els gustos. Aixi que, com el meu vot ni es ponderat, ni val per dos, i fins i tot ni el tenen en compte. Va sortir guanyador dinar primer.

Jeje. Dinar primer. Allò no era ja una marabunta humana. Que va. La humanitat sencera es trobava fent cua als restaurants del Centre Comercial. Era com si estiguessin regalant el menjar o si fos el darrer menjar que faríem en moltes hores. Una gentada!!!!!. I el que és pitjor, les taules ja estaven plenes!!!!.

Tot eren restaurants franquícia de grans cadenes. Italians, americans, xinesos, sudamericans, que si pasta, que si carns, que si pizzes, que si shushi….. Però això que és!!!!!!. Jo volia un arròs a la cubana. No calia ni mirar les cartes o els menús. Aixi que, va sortir guanyant el peque de la família. Aquest cop volia anar al KFC. Si, aquell lloc de menjar ràpid que havia antigament al carrer Aribau, davant dels cinemes i al costat de la Uni. Si, si. Com aquell. El Kentucky.

Doncs apa, a fer cua que el mon s’acaba. Sort que els establiments ja tenen com carrils fets a terra. Aqui van els de Muerde La Pasta, aquí els del Wok, allà els del Fores’t, mes enllà els del Tagliatella i el Dino’s….. Tot organitzat i sense barrejar-se.

Després de vint minuts de cua arribàvem a la zona de taules del KFC. Miraves a un costat i l’altre, ni una taula buida. I sant de mi, vaig fer la pregunta en forma de misto que va encendre la foguera. Que penseu menjar dempeus?. Perquè jo no penso menjar dempeus i no veig cap taula buida. Allò es va convertir en Troia. Una cara de pocs amics. I ara que!!!!!. Ens mancaven set o vuit famílies de cinc membres cadascuna, perquè no penseu que aquí van quatre enamoradets, no, no. Famílies nombroses!!!!!. I de sobte, diuen allò tan esperat: “Doncs anem a un altre lloc”. I ens sortim de la cua. I Murphy aquell dia havia decidit anar a menjar al KFC. I just estem fora de l’establiment, quan s’aixequen d’una taula. Teníem una taula!!!!!. La loteria!!!. La Grossa de Nadal!!!!. Però un problemet important. Ja no teníem cua. Estàvem al ben mig del centre comercial. I ara si que totes les plagues em caigueren damunt.

Tota la família i d’altres també em miraven amb ganes de portar-me a l’escorxador. Les aigües del parc es convertien en sang, Les granotes, els polls, les mosques, la terrible pesta del bestiar, les ulceres, la calamarsa, el foc, les llagostes, les tenebres i la foscor i per sort, la desena plaga d’Egipte no va arribar a temps.

Al final ja no recordo on vàrem acabar menjant. Ens aixecàvem de taula a les quatre de la tarda i la marabunta humana ens portava davantera. La majoria de les botigues tenien el cartell “Aqui no cap ningú mes”. Altres optaven per un “primer les dones i els nens”. Altres feien suggeriments a la gent gran i als fotuts del cor, “Si pateix d’angoixa vingui entre setmana”. O un mes concret “Als majors de 55 anys fem descomptes entre setmana”.

Jo ho tenia clar, m’ho miraré de lluny. Així que, en un banc de fusta em vaig quedar. Complicat fer la becaina. Però mig repenjat a una jardineria acabaria fent un cop de cap.

Un cop finalitzades totes i cada una de les aventures. Arribava la part important de la meva història. La pregunta del milió que et fa la família. “Suposo que recordes on hem deixat el cotxe”. I amb una sorna que lipasa, hi ha qui afegeix… Oi!!!!!!!!. Mirant-he de baix a dalt i de dalt a baix.

Doncs no, no tenia ni idea os teníem el cotxe, ni quines escales eren, ni quina planta, ni quin color de carril. Estàvem perduts al maleit Centre Comercial. I mira tu, com és el gènere humà. Veient-me perdut i preocupat, els propietaris d’altres cotxes feien sonar el pip-pip dels seus comandaments a distància i et miraven de reüll. “Aquí et quedes pringat”.

Dos dies i dues nits buscant el cotxe. La família al final va agafar el tren. El carrilet per a ser mes concrets. Mentre, el  “menda lirenda”, seguia buscant i buscant el cotxe. Per a mes inri portava el comandament sense piles i no podia vacil·lar als set o vuit que estaven com jo. Inclús vaig trobar un, a la tercera planta soterrània, que portava dos mesos buscant el cotxe!!!.

La propera ocasió que a mi no em diguin d’anar a un macro Centre Comercial.

Les 8:03 del mati. La llum del dia em desperta. Les primeres 24 hores d’ingres superades. La habitacio 633 es petita però acollidora. Tot ho tens a ma. El mobil no para de rebre misatges. Wassaps, facebook, twitter. Agrait de les mostres de la gent.

Donant un tomb per internet i fullejant la premsa, hi ha noticies que esgarrifen i fan por. Han fotut fora el consol de Finlandia perque havien convidat a dinar la Sra. Conesa, presidenta de la Diputació. I això a requeriment del govern espanyol. I a les noticies de la tele no en diuen res. Un problema diplomàtic?. Igual es sintoma que les republiques baltiques no fan costat a les males practiques d’en Mariano i Cia.

Tot el dia veient cadenes espanyoles per la tele t’ajuda a fer un analisi de situació. Nomes porto 24 hores davant del comococos i ja tinc la sensacio regionalista espanyola. Que dolents que son aquests catalans. No fan ni una de bona. I tot perquè critiquen el 155. Que esperaven? Que els apliquessim el 666. Satanas no es ningu al costat de Soraia.

I despres de les noticies estrangeres, agafo el facebook i veig la noticia noticiosa. Despres de fotra fora Esquerra de govern, els socialistes es rodejen de tot lo milloret. Si senyors. Aqui ja no es respecta res. Et poden fotre a parir, insulten a tort i dret. Falten al respecte els treballadors de l’ajuntament per sistema. I Peter Pan fitxa ara al Capità Garfi? . On es la vergonya politica?.

Doncs res, no tindrem plaça 1 d’octubre aquest any. Això si, tindrem 15 mesos amb un govern municipal fet i preparat per a les eleccions del maig 2019. Menysmal que ens va donar temps a legalitzar tot el software il.legal que tenien els socialistes per sistema. El Capità Garfi ja no te excuses. Pot utilitzar el corrector i aprendre a escriure.

#peterpanSES tu no tens la culpa. Els culpables som nosaltres.

Bon dia de nou amics i amigues.

Avui trauré a la llum un dels meus preuats secrets. Una cosa que us explico a vosaltres perquè estic segur que no ho anireu escampant i guardareu el meu secret.

Parlo de la meva relació amb els dits de la ma. Uns dits que en els darrers anys no els tenia gaire cuidats i la maleïda psoriasis els tenia captius. Uns dits, aiii botifarronets meus, que no sempre han estat així. Va haver una època en els que els tenia explotadíssims. Va estar en el moment mes productiu de la meva dilatada existència com aficionat a l’escriptura. Sempre a ma. Res d’utilitzar aparells mecànics. Amb una lletra que enamorava, fins i tot em tenia enamorat a mi. Com canvien els temps. Ara per a qualsevol cosa utilitzem aparells. Quin estrès!!!!!.

Doncs be. Com podrem endevinar va haver un temps en que vaig ser jove. Si,si. Jo també vaig estar adolescent, amb grans a la cara i tots els problemes de joventut.

I clar, fas amics, que si l’esplai, que si anem a la disco, que una amiga, que si l’estiu, que si les hormones van i venen. I un dia, llogues un piset al Clot. I comença una història.

I descobreixes un nou mon. Al principi, t’agrada que vinguin els amics a casa. Montes sopars, jocs de taula en els que tots participen i fem quatre risses. I un bon dia, canvies els sopars per “veniu a prendre el cafè”. I aquí volia arribar jo com a punt de sortida del que us volia explicar.

Anar a prendre el cafè a casa d’uns amics. A vosaltres us pot semblar molt divertit i fer tertúlia, almenys en altres èpoques, no estaven tan plenes de contingut. Ara és impossible convidar o anar a casa de ningú a prendre el cafè. Els temps han canviat. Ara la gent queda al bar o al casino del poble per a fer el cafè. A terreny neutral. Ni pa’ ti ni pa’ mi. Que l’ambient està molt sensible i les qüestions de conversa poden provocar enemistats i fins i tot, famílies que no es parlen. Així que aquell gran problema i secret que volia compartir, ja no em tornaria a passar.

Primer perquè “prendre cafè” en el sentit literal de la frase coincideix exactament amb el moment de fer sofing, la becaina i la migdiada. Ara entenc perquè els anglosaxons tenen l’hora del te. A les cinc ja has fet net i pots anar on vulguis.

Problema resolt, que diria el professor d’Arbós. Però jo vaig haver de superar un trauma. Si, si. Un trauma de joventut.

Teníem uns amics just a la escala del costat. Ens veiem pel cel obert i quedàvem. I eren molt donats a “passeu a prendre cafè”. Vosaltres heu anat a fer el cafè a casa d’uns amics?. Perdoneu que ho digui, però és un pastel. Que fas?. Portes postres?. Unes galetetes?. Uns bombons?. O simplement vas i punt.

I arribes a casa dels amics i ja tenen feta la paradeta a la tauleta. Davant dels sofàs. I tu que has “sacrificat” la migdiada. Poses el cul i res de tocar el sofà amb la esquena. Quina vergonya el dia que em vaig perdre la meitat de la conversa perquè em vaig quedar adormit. Així que lluites contra les circumstàncies i comences a menjar galetes per a no adormir-te. I si hi ha bombons també, malgrat que no m’agrada la xocolata. Tot per no adormir-te. Quin neguit i quina mala tarda que et toca passar. I els amics et miren de reüll perquè tu no participes de la conversa, perquè prou tens en intentar no tancar els ulls. Es aquí on volia arribar jo. El pitjor que recordo de la meva dilatada existència de quan era jove. Anar a fer el cafè a casa dels amics. I aquí no acaba tot.

Perquè clar, si venen convidats no pots servir el cafè amb els gots de duralex de tota la vida, noooo. T’han de treure aquelles tasses de cafè que tenen a una vitrina i nomes serveixen per acumular pols, fins que arriba el dia del cafè amb els convidats. És com un ritual. Esperen a que tu arribis a casa seva. No poden treure-les abans, no. Ho han de fer quan tu ja estàs asseguts al sofà, amb aquelles galetes que et miren i tu no vols que et mirin. Que et diuen que les provis i si et descuides no deixes pels demes. I s’aixequen els dos, com a bona coordinació a les tasques de la casa. I amb treball en equip, un obra la vitrina i li passa les tasses i els platets a l’altre. Que bonic i romàntic que eren aquells moments.

I arriba el moment de que porten la cafetera i la tetera. Com en un acte de coronació. Tots asseguts al sofà menys qui porta els estris. Nomes falta la marxa nupcial. Veient com avança des de la cuina, amb un ritme compassat. I ja ho tenim tot a lloc. Arriba el gran moment de servir el cafè.

Però abans arriba el moment de les presentacions. Que us pensàveu que ja estava tot?. Noooo. Ens manca saber l’origen de les tasses i els platets!!!!!. Si, perquè resulta que les tasses i els platets son la herència de la iaia. De porcellana de la bona. Una fortuna valien!!!!.  I jo mig adormit, barallant-me amb les galetes, sense repenjar la esquena al sofà i ara resulta que tindràs que fer malabars per a que no trenquis la taca i el platet. Veieu com és el pitjor que et pot passar a la vida?. Espereu, espereu, que encara això no acaba aquí.

I ara si. Arriba el moment d’agafar la porcellana de la iaia. Sabeu com s’ha d’agafar una taca quan vas a fer un xarrup de cafè?. Com agafes la tassa?. Perquè ho has de fer amb classe. I de la cullereta que?. I el platet?. Pots fer soroll quan remenes el sucre?. Millor no posis sucre, et fots el cafè amarg i un problema menys. Però pots tocar el platet amb els botifarrons?.

Doncs per anar a fer el cafè a casa dels amics, també has d’haver fet abans un curset. Clar, bandarres, ara per internet mireu un tutorial d’aquests i fora problemes. Però fa una anys no teníem internet i les enciclopèdies no parlaven de tot això. La cosa es complica. Ara això d’anar a fer el cafè a casa dels amics s’ha convertit en un malson. No li desitjo a ningú. Ahh, i una cosa que m’oblidava. Si aquests amics veritablement el que son, és amics de la teva parella. Pam, ara si que ja no aixeques cap en tres mesos. Perquè el problema de tot plegat és que no vols anar perquè NO son els teus amics!!!!. I el que era un cafè ha passat a ser un problema amb la teva parella. Uffff.

I per acabar, arriba el toc final. Desprès de consultar i preguntar, truco a qui preguntàvem sempre. La que tenia solució per a tot. A la mama. I textualment em diu la mare: “Passa el dit índex pel mànec i mantingues el polze a la part superior del mateix. Els teus tres dits restants (cor, índex i menovell) han d’estar ficats en el palmell de la mà”.

El que em faltava. Ara a fer malabars. Amb els meus botifarronets com dits que per aquella època ja tenia. Uns dits que ja no eren el que havien estat. Gràcies a les cassolades que em preparava la mare cada cop que anava a menjar a casa seva. O sigui, dia si, dia també. Perquè com a casa de la mare no es menja a cap altre lloc. I es que quan ja no vius a casa dels pares i nomes vas a dinar, es com si tornessis d’estar cinc dies al desert. Com si anessis mort de gana per la vida!!!. I com ha fet de mes, et prepara un tupper per a que tinguis sopar.

I és així que arriba el dia que mires la ma i veus un dit vermell al principi i muronat poc després. No te circulació!!!!!. I corre cuita et treus l’anell de casat per perill de perdre el dit.

I vas a per la tassa. Amb el teu dit índex apuntant al mànec de la tassa. I com no ho tens clar i la teva mare no et vigila perquè estàs a casa dels amics. Agafes la tassa amb l’altre ma i fas l’assemblatge amb major seguretat. I ho aconsegueixes. Després de tantes calamitats, ja tenim la tassa de la iaia agafada pel dit índex.

Doncs be, tot va anar molt be fins aquell moment. La tragèdia va arribar després del primer xarrup. No hi havia manera de treure el dit del mànec de la tassa. Quina vergonya!!!!. Una setmana vaig estar amb la tassa agafada pel mànec.

Amb el perill de poder trencar el mànec, ningú em volia donar un cop de ma. I que fem ara?. Em miraven tots a mi com si jo fos algú que estaves a punt de perdre per sempre. Em miraven i miraven el dit. Estic segur que algú va arribar a pensar en si tallar era la solució.

Quina setmana!!!!!. Una setmana sense menjar. Un règim estricte. Fen-me fregues a les mans. Cinquanta productes varen passar per les meves mans. Lubricant, vaselina….. De tot. Fins que un matí, poquet a poquet, vaig salvar el dit, la tassa de porcellana de la iaia i la relació matrimonial i la dels amics de la meva parella.

Des aquell dia, faig la migdiada a casa meva i si vaig a prendre el cafè, ho faig al Casino del poble i en got de vidre!!!!!!.

Estimat i benvolgut Peter Pan:

Punyeteru, com ens l’has jugat. Nosaltres anar comptant dinerets i donant solució a totes les nyapes acumulades i mentre ens tenies entretinguts, tu anaves perfilant el guió d’una nova pel·lícula. Que bo que ets. Bo metafòricament perquè a nosaltres ja no ens enganyes.

Jo era dels que deia que la culpa de tot era de Campaneta, que com bona fada que és remenava i manipulava tot el que podia, però ara que han passat els dies, mesos i fins i tot un parell d’anys, la maquiavèl·lica realitat m’ha fet despertar i tocar de peus a terra. Peter, com bon noi que no vol créixer i en el paper del que no sap dir a res que no malgrat que després ens tinguem que penedir tots, ara ens tocarà vigilar fins a Maig del 2019. Com a la primera versió escrita d’en James Matthew Barrie, segueixes fugint del mon real. Que no recordes d’on vens?. I ara que?. Cap al teu país imaginari?. Ja hi som altre cop?. Embarcant a tots cap el país de Mai Més?. Mira que el nom ja t’ho diu tot.

I escolta. Que ho acabo de llegir. Que vol dir això que no tanques les portes a noves incorporacions. Que significa?. No serà veritat el que diuen i comenten pels estudis de la Universal?. Que mes a mes de mitòman, ara també t’has tornat boig –Loco en castellà, xilè, argentí i crec recordar que en mexicà també-. Que no t’han dit que a la peli el dolent és el Capità Garfi!!!!. I ara va, i posaràs al mateix costat a Campaneta, el Capità Garfi, a la Wendy –sort que la tens entretinguda ballant sevillanes i seguirà enamorada sense esperar res a canvi-, el cocodril amb el que ja portes mes de cinc anys sortint a passejar en record del seu passat socialista, aquell que un dia li va permetre deixar de fer de mestre estressat per a ser funcionari d’un ajuntament. Aquell que ara fa que es vengi de tot el gremi en forma de regidor de l’àrea. Quin patibull de personalitats, no?. Que no t’han dit que l’obra literària data del 1904 i tu vas improvisant el text?.

Per anar acabant. Escolta Peter Pan. I si deixes de jugar al Tio Gilito i tornes al teu plató per a seguir fent de Peter Pan?. Saps que a partir d’ara sereu dos Peter Pan a govern, no?. Tu i el primer capità de fragata. Com t’ho faràs?. Veus, lo del bus ho trobo molt encertat. Una gran idea. Es una cosa que us donarà prestigi i t’anirà be per al teu paper de bon noi i clar, de pas podràs allargar la jornada del parent. Si, jo ho se. Tu ens vas jurar i perjurar que tot era una casualitat. Que res vas tenir a veure amb tot plegat. Deu meu, com ens la vas colar. I allò nomes era el principi.

Per cert, suposo i espero que abans de signar l’acord per a la nova peli i redactar totes aquestes coses tan xules que fareu, li hauràs explicat a l’altre Peter Pan totes les pufes que encara donen voltes, oi?. Li hauràs explicat que ens tocarà pagar – entre tots els sesrovirencs- la penalització de 350.000 euros que reclamen aquells inversors de la Pista Francesc Castellet amb els que esperaves fer unes instal·lacions supermegaxules aprofitant que tindries un poble de 20.000 habitants. I clar, també li hauràs explicat el proper merdé que ha sortit de les clavegueres amb lo de Can Bargalló?.

Peter, no creus que ja li has fet prou mal a la Wendy i companyia?

Diuen que el dol és un procés psicològic que acompanya la mort d’un ésser proper (extensible a una pèrdua irreparable) i que suposa un seguit d’alteracions en l’equilibri emocional de qui sobreviu.

Després d’aquesta introducció, nomes puc dir que me n’alegro per ells. Un cop han signat un nou pacte de govern amb el Pdcat del senyor Berni Orellana, els socialistes del PSC-PSOE i el d’Iniciativa d’Entesa, han superat el seu procés psicològic en menys de 48 hores. Ha estat un miracle?. Ha estat obra de la ciència?. O potser que li ficaven banyes a la seva esposa en matrimoni i les alteracions en l’equilibri emocionals han estat les justes?.

Sigui com sigui s’ha de reconèixer que ens han ficat un gol als del grup municipal d’Esquerra. Nosaltres molta possessió de pilota, molt tic i taca, molta passada en curt, però el que es diu rematades a boca de gol per apuntar-nos l’autoria del gol i sortir a les portades de la premsa, poc o res. I així és l’esport i la política. Cal ser políticament esportista o esportivament polític. Així és la vida i per molt que ens fem cabòries, no en treure’m aigua clara i pel be del poble i la seva gent, hem de desitjar-les sort, molta sort en aquests 15 mesos que resten de legislatura.

Desitjar molta sort al Berni i sobre tot, donar-li un consell. Tingues els ulls oberts, la cartera controlada i no signis res que no ho tinguis clar. Paraula d’esportista. Ara has signat un contracte de temporada i mitja. Les clàusules se les emporta el vent, ja saps que es paper mullat. Et diran que estan contra el 155, fins i tot que el condemnen!!!!. Però no pengis un llaç groc perquè donaran ordres que els retiri el servei municipal. Ahhh i que exigeixen l’alliberament dels presos polítics? I no volen tornar a penjar la pancarta?.

Potser t’arribaran a prometre que jugaràs de davanter centre i que et centraran moltes pilotes per a que facis gols i siguis el protagonista i el MVP, però vigila que no et deixin a la banqueta als partits importants. No se Berni, jo t’entenc. És dur estar en un hemicicle assegut a la banqueta de la oposició. M’alegro per tu. Tens una nova oportunitat per a dedicar-li moltes hores a la vida política i al poble de Sant Esteve Sesrovires, encara que no visquis i coneguis a la seva gent. Mai és tard, aprofita-ho.

Doncs res, que em quedo mes tranquil després de veure que tot ho han superat en 48 hores. Que el Carbu es vendrà la parcel·la que després de dos anys d’anar fent la paperassa per a vendre-la, ara de corra cuita …. podem fer un Ple Extraordinari i per fi la vendrem!!!!!. Però ep, al tantu. Que això és patrimoni, li agradi o no li agradi. I amb la llei a la ma, la venda de patrimoni s’ha de reinvertir. A la curta o a la llarga. Si, ja ho sabem, sempre pots deixar-ho pels que vinguin quan acabi aquesta legislatura, que d’això ja en saps un rato.

Que ara cal fer fotos, evidenciar que s’arreglen els carrers, s’aixequen arbres que fan ombra i potser potser, aconseguirem que ens posin aquells bancs i fanalets que fa temps ens va enviar la Dipu. Oi que si, ara tot plegat serà possible?. Ai, Carbu Carbu. No em deixis l’amic Berni a la banqueta escalfant i escalfant. El vull de titular i donant-lo tot.

Sort, molta sort.

Intentaré explicar-vos de forma meridiana el que ha passat.

Imagineu que teniu un meravellós camp de tarongers d’on heu omplert un sac de taronges. Unes taronges espectaculars que son la enveja dels pobles veïns. No tan sols del pobles veïns, de tota la comarca i més enllà.

Doncs be, feliç i content del sac de taronges, et passes nit i dia mirant lo maques i ben fetes que son les taronges del sac. Però de tant mirar i mirar les taronges, t’oblides d’anar cuidant els tarongers. Fins que arriba el dia en que els tarongers deixen de donar taronges perquè t’has descuidat i et veus obligat a obrir el sac i anar menjant de les taronges que tenies guardades i que eren l’enveja de tot el país.

I el panorama cada cop és pitjor. Amb els tarongers abandonats, secs i amb les branques sense fulles ni fruits, les meravelloses taronges s’esgoten. Però hem de seguir menjant!!!!!!.

I et veus obligat a demanar ajut als veïns. Un et deixa quatre taronges, l’altre cinc o sis, però tots amb la condició que les tens que tornar. Però no tornar una per una. Nooooo.

Per cada una que t’han deixat, tindràs que tornar cinc taronges. Collons quina proporció penses tu. Però clar, els veïns que tan envejaven les teves meravelloses taronges et tenen pillat i et veus obligat a pactar amb ells.

I pasen els dies i segueixes sense cuidar els camps, sense conreu, amb uns arbres que ja no son arbres i mes be semblen matolls. Però mira per on, que arriba una veïna i et proposa anar a mitjes. Ella es compromet en recuperar aquell magnífic camp de tarongers i nomes et demana que siguis curós i que us repartireu les taronges com a bons germans. I veien la situació i com pencar el que es diu pencar, no t’agrada gaire. Signes un pacte per a treballar plegats. Be, signes un pacte per a que ella et recuperi els tarongers i tu nomes apareixes a l’hora d’anar a taula i fotret la teva taronja diaria. Queda clar fins aquí?.

Doncs be, quan els tarongers ja tornen a relluir i la teva “socia” ho ha aconseguit redreçar, reclames el seu relleu i et poses tu a portar altre cop la plantació. Però clar, la cosa no és el mateix. Tothom et retreu que lo teu mai ha estat l’agricultura, que la bona pagesa és ella. I això et posa a cent. No, a mil!!!!!!. I no saps que fer.

I arriba el dia de la teva mes brillant idea. Ja està!!!!!. Eureka. Ens vendrem els tarongers i amb els diners que ens donin comprarem moltes taronges. I clar, com ella ha respectat el pacte i ara ets tu qui porta el control de la finca, et retreu que et vulguis vendre els tarongers i no pensis en comprar terres on plantar nous tarongers per a que segueixis produint taronges per a molts anys. I tu segueixes emparrat en que és millor comprar taronges. I veient la situació, t’agafa una pataleta de les teves i amb l’autoritat que se’t ha donat, la fotes fora de les terres i segueixes a la teva.

Et vens els tarongers i compres les taronges. Taronges per a 15 mesos. I passat aquest temps que passarà?. Doncs que ens quedarem sense taronges i sense tarongers.

Enteneu ara el que ens va portar fins a la fam, pretén tornar a fer el mateix que ja va fer ara fa cinc o deu anys?

Ningú em va dir que això de fer política municipal fos fàcil, ni molt menys em va dir ningú que seria d’allò mes gratificant i com una bassa d’oli. Si mes no, tenint en compte que allà pel 2015 em disposava a formar part d’un equip de govern d’un ajuntament altament endeutat. Entre els mes endeutats de tot el país.

Després d’un llarg camí de tres anys, les primeres passes estaven fetes i tot plegat semblava que ens trobàvem en el bon camí i tot era possible. La feina, la gran feina realitzada per tècnics i tècniques municipals podia donar el seu fruit. Saber valorar i escoltar les opinions dels entesos i dels treballadors de la casa acostuma a ser de vital importància. Donar valor de les coses i els fets no significa deixar d’exigir i aquí ens trobàvem. Treballant colza a colza.

No ha estat fàcil i en els darrers mesos molt menys. El posicionament polític i les aplicacions de les mesures derivades del 155 i els partits que les recolzen, ens han portat cap un camí difícil. El distanciament era clar, però calia seguir endavant pel nostre poble i pels nostres veïns i veïnes, els veritables protagonistes del tot plegat. Cosa que no ho podem oblidar mai. Ens tombaren la moció a favor de la Plaça 1 d’octubre, retiraven la pancarta en defensa dels presos polítics, fins i tot la senyera malmesa de la façana no es restituïa.

Però no tots som iguals. No tots estem disposats a posar per davant els nostres valors i arriba un dia que t’aixeques i veus que, malgrat faltar 16 mesos, hi ha qui ja està en plena campanya electoral i s’oblida que ell no és el protagonista, malgrat que ho vol ser.

La definitiva i la que li ha fet perdre els papers fins el punt de fer-nos fora, ha estat la comissió informativa d’un Ple Extraordinari i Urgent en el que es volia aprovar la venda d’un terreny municipal. Una Comissió Informativa a la que ens presentàvem la gent d’Esquerra sense conèixer la informació. I això que estàvem a govern encara!!!!!!!!!!!!. I simplement la nostra resposta ha estat: “No podem votar a favor una cosa que no coneixem, ens hem de mirar la documentació ja que l’alcaldia no ha considerat oportú explicar-nos de que es tractava. Així que ens abstindrem”. Simplement perquè ens vàrem abstindré.

I es que cal ser transparent i comunicatiu. La política no es un brindis al sol. El grup d’Esquerra sempre es prepara les seves intervencions. Sempre ens revisem els punts de les Juntes de Govern Locals, cosa que no poden dir altres. Perquè nosaltres som pencaires de mena i si fem les coses, les fem be. A la catalana.

Doncs res, després de 43 anys treballant, em fan fora d’una feina. De fet ho he llegit al facebook perquè la persona que em fa fora no s’ha atrevit ni a donar la cara. Això és possible?. Doncs venint de qui ve, sembla ser que si. I es que, malgrat no tenir cap remuneració per la tasca de Regidor d’Esports i de Noves Tecnologies, per a mi era com la mena feina, em sentia com un company mes dels membres de l’ajuntament. Disposat a donar un cop de ma a qui ho necessites, però avui el senyor alcalde ha decidit fotrem fora. M’ha aplicat l’article 155.

Ho lamento pel meu poble, per la meva gent, per tots i totes els sesrovirencs i sesrovirenques. De tot cor, Sant Esteve Sesrovires no es mereix tornar a reviure temps passats però molt present. El perill de la disbauxa la haurem d’aturar entre tots.

Jo estic disposat a seguir endavant des d’on calgui i com calgui. M’estimo massa a la gent d’aquest poble com a donar-li la esquena a les primeres de canvi. Ara mes que mai, lluitaré per un poble que m’ho ha donat tot. Ni el caciquisme ni les ordres perquè aquí mano jo ho aconseguiran.

Tots sabem que els homes venen de Mart i les dones de Venus. Molts son els que ho corroboren, però d’on venim els indepes?.

Hi ha qui s’ha afanyat a dir que formem part d’una pel·lícula de ciència ficció i això vindria a demostrar que no som d’eixe mon, o almenys d’allà on venim, hem vist la por ser llei de tots. Hem vist la sang ser llei del món. Per això nosaltres diem: No, diguem no. Nosaltres no som d’eixe mon. Hem vist la fam ser pa dels treballadors i ara ve la millor estrofa: “Hem vist tancats a la presó homes plens de raó”. I es que la lletra d’aquesta cançó, sabeu quan va estar escrita?. L’any 1963. Fa mes de cinquanta anys que en Raimon, en una visió meridiana o potser sense tanta ficció, revivim coses de fa 50 anys.

Ara, que tu i jo ho sabem i que mai ho oblidarem, Diguem no!!!!!.

Parlem d’una de les cançons protesta mes emblemàtiques contra el regim franquista, que avui la podríem seguir cantant i el seu contingut el tindríem molt present. Potser no estaria una peli de ciència ficció, si mes no esdevindria un bo “Deja vu”.

Jo tinc la meva teoria. Som rarets. Ho tenim molt arrelat tot plegat i ens sentim d’on ens sentim perquè tenim un do de pertanyent-se. Som propietat de naltros mateixos. Cosa que no ho han aconseguit fer altres molt propers, que segueixen intentant despertar el cuquet del patriotisme peninsular. I clar, s’equivoquen d’estratègia. Si nosaltres som rarets, si no venim de Mart ni de Venus. Queda clar que hi ha un altre planeta sideral on hi ha vida i esperança. No?. Llavors tindria raó el que diu que som esdevinguts d’una pel·lícula de ciència ficció?. Vinguts del mes enllà.

Es probable que molts de nosaltres, amb un pare i una mare, ja vàrem ser terrícoles des del primer dia, i que els que aterraren a la nostra terra foren els nostres pares, o potser els nostres avis. Vol dir que quan els nostres avis eren jovenets, ja existien el viatges interplanetaris?.

Deixem-nos de punyetes i anem per feina. I que mes dona d’on venim. El que importa és on volem anar i com volem anar. Però el camí, veient els que ens ho volen impedir, l’hem de fer plegats, cuidant-nos els uns als altres. Vigilant-nos les espatlles. I ep, que no ens enganyin. Que aquesta terra és la nostra, aquest és el nostre planeta. De ciència ficció, la dels tribunals.

Bona nit i tapat.

M’he emocionat en veure i llegir els texts d’en Ramón. Ara que ja fa 100 dies.

Sabeu qui és l’autor d’aquesta auca?.

Un bon amic que fa anys vaig tenir l’honor de conèixer.

En Ramón Cuéllar. Català que viu a Suíssa des de fa molts anys i que ja es jubilat.

Ell va viure a Catalunya i segueix sent molt català, d’aqui cobra una petita pensió -el SOVI- que la destina íntegrament a pagar els joves dibuixants del nostre país per a que plasmin els dibuixos de les seves auques.

Una persona de aquelles que a la vida val la pena conèixer.

Gràcies Ramon.

Això de les campanyes, son una cosa molt rara. Campanyes per vendre una cosa, campanyes per a governar o no un país, campanyes per a ser alcalde/essa. Tot son campanyes. La de la vacuna de la grip, fins i tot tenim foie-gras de campanya.

Les campanyes, en general, son moments molt concrets en els que hi ha algú que t’ofereix tot allò que la resta de l’any t’ho nega. Hi ha campanyes de temporada, campanyes d’any a any i campanyes de quatre anys!!!!. El que en diuen Campanyes de Legislatura. I d’aquestes en voldria fer cinc cèntims.

A les campanyes de quatre anys ens trobem amb alguns fenòmens de masses. Si, si. Un dia apareix un tipus amb missatges subliminals, que t’ho arregla tot, que et regala duros a quatre pessetes, que no te memòria o si la te és molt selectiva. Inclús pot haver autèntics disbarats i ell, com si res. Allò que en castellà diuen “Borron y cuenta nueva”. I així és algun d’aquests que fan campanya.

Les campanyes de quatre en quatre mai saps quan comencen. Be, si que ho saps. Ho saps perquè poden estar amagats tres anys i fins i tot tres i tres quarts, que de sobta surten de sota les pedres i traient pit, et diuen que sempre han estat al seu despatx per si necessitaves quelcom. Son aquells que et poden escatimar qualsevol cos durant tres anys i el darrer any, fins i tot et pinten el piset si fa falta. I així és això de les campanyes.

A les campanyes en tenim tots dret a dir la nostra. Be, ja no. Com ha quedat demostrat, hi ha una forma immillorable per a que no deixis fer campanya al teu rival. Li montes un no se que, li apliques el no se quanto i quan s’adona compte el tens darrera les reixes, privat de llibertat i de dir la seva. I és que hi ha formes de fer campanya que son en positiu i d’altres en negatiu.

Tu pots dir que ets el millor, o dir que l’altre és el pitjor. I dels missatges subliminals, que?. Que en dieu?. Aquests també en son de bons. Ahhh, i els missatges de la por?. Perquè aquests, en plena campanya, també en solen haver.

Doncs no m’enrotllo mes, que avui és diumenge i demà comença una nova setmana. I prepareu-vos, perquè em pica el nas i darrera l’orella que hi ha qui ja ha començat campanya d’aquestes de quatre en quatre i a partir d’ara el veurem mes sovint fent plaça. Tot sigui per una bona causa. Amb 155 o sense. Esperem que sense. Però nosaltres, els normals i no, no oblidem.

Ayyyy si en Pallach aixeques cap.

Quan s’apropa el 8 de Març i tenim pel davant la possibilitat d’una vaga general en defensa de la igualtat de gènere i en virtut de la Convenció de les Nacions Unides sobre l’eliminació de tota forma de discriminació contra la dona, de 18 de desembre de 1979, ratificada per l’Estat espanyol l’any 1983 i publicada al BOE l’any 1984, i el seu Protocol facultatiu, ratificat i en vigor des de l’any 2001, que estableixen que:

«             els estats han de prendre les mesures apropiades, incloent-hi les de caràcter legislatiu, per assegurar el ple desenvolupament i avenç de la dona en tots els àmbits (…) No es considerarà discriminació l’adopció de mesures especials encaminades a accelerar la igualtat de facto entre l’home i la dona       ».

En aquest àmbit, el proppassat dijous assistia a una xerrada organitzada per les JERC de Piera i en la que participaven l’Anna Simó i la Rut Ribas. En el marc de les xerrades que s’organitzen els dies 8 de cada mes a un poble de la vegueria Penedès-Anoia, aquest cop tocava fer-la al Foment de Piera, sota el lema “La Dona a la Política”.

Una xerrada interessant en la que vaig tenir l’honor de poder abraçar a la nostra Anna i desitjar-li molta sort en la seva retrobada aventura laboral, apunt d’iniciar.

I faig referència al fet de la xerrada, perquè en el torn de preguntes la participació d’algun dels assistents es va fer referència a diferents fets socials i personals de vivències viscudes a llocs tan propers com ara Vilafranca i àmbits d’entitats com pot ser el mon casteller. Un mon casteller que em va recordar els meus anys viscuts com a membre dels Castellers de Barcelona entre els anys 1978 i el 1986 i com tenia relació amb aquesta xerrada. La igualtat de gènere en el mon casteller. La meva pròpia experiència. La meva història personal.

Recordo molt i molt present els grans i emotius moments viscuts com a membre dels castellers de Barcelona en plena pre-democràcia i post-franquisme. Uns anys en els que fèiem els assajos a les antigues cotxeres de tren al Clot, que posteriorment es convertiria en el Parc del Clot i que ens permetria acabar gaudint dels baixos d’una torre a tocar del parc.

Uns anys en els que els castells eren “coses d’home”, molt mascle semblava aquell espai, en el que les dones no tenien l’oportunitat de formar part i el sol fet d’estrènyer el cos entre la faixa, amb l’espectacle d’aguantar l’aire quan t’anaves embotint, et feia sortir a plaça com si fores una mena d’Hèrcules o Sanson, preparat per a l’espectacle. Greu error que en el temps acabaria resultant una parodia equivocada.

Recordo perfectament aquells moments en els que paraves baixos i començava a donar-te empentes i pressions la pinya. Quan aquell segon, que pesava mes que tu, acaba amb els seus peus de planta amorronida damunt de les teves espatlles com si fos una de les pedres que aixecava el debutant Iñaki Perurena. I es feia de nit, no gaudies del castell. O almenys et conformaves en escoltar la gralla i la gent com esperonava a aquell menut anxaneta de Santa Coloma de Gramenet. Un marrec eixerit, que s’anomenava Marcelino.  I la pinya cada cop pesava mes i mes, segurament l’Iñaki Perurena ho suportava millor que jo, però allò era ser casteller i aixecar castells. Un castell de molts quilos.

I els anys anaven passant i els castells s’internacionalitzaven. Sortides a Kiel, a Dinamarca i la setmana catalana de Karlsruhe (Alemanya). Viatges en els que nomes teníem dret a fer els homes. Fins a dos autocars de grans i petits, però això si nomes homes. I corria el 1984 quan aixecàvem el primer quatre de vuit, el carro gros. Nomes carregat. Pobre Ferran quan el castell li va deixar malmès el nas. Amb l’alcalde de Madrid Tierno Galván fent plaça al costat de l’alcalde Pasqual Maragall. I seguien nomes tius fent castells.

Però vet aquí que algú va veure el llum. No sabria qui ni on va estar el primer. Es possible que fos a Terrassa. No voldria donar el mèrit a qui no fos, però es possible que els primers foren els Minyons de Terrassa. I fos al voltant de 1986 quan la igualtat de gènere arribaria al mon casteller. I molt benvingudes. Com varen canviar els castells. Ben amunt!!!!!!. Molt mes lleugers els castells, molt mes harmònica la construcció. I així és just dir-ho. Les noies al mon casteller han portat delicadesa quan tiren amunt, rapides inclús en el temps que va a muntar la pinya i fer l’aleta. I amb elles va arribar els castells de gamma extra. I colles tan tradicionals com les dels Xiquets de Valls i els Castellers de Vilafranca anirien sumant dones a les seves estructures.

De planxar les camises a portar-les. O frases que alguna companya va escoltar algun cop, com explicava la Mireia quan va començar als Xiquets de Tarragona: “Què vens a fer a la colla, a que et toquin el cul?”.

És cert que encara hi ha molta feina a fer. Que la participació de la dona al mon de les torres humanes ha evolucionat positivament i el seu reconeixement ha donat un gran salt de qualitat.

Com diu l’Aina Mallol, cap de colla dels Xicots de Vilafranca, “vaig valorar les persones per les seves capacitats i no per si era un home o una dona”. Entre tots hem de treballar colze a colze i que això mateix que es diu dels castells, s’apliqui a tots els àmbits.

http://www.lindependant.fr/2018/02/06/quand-la-police-espagnole-fait-retirer-l-autocollant-catalan-d-une-plaque-d-immatriculation-francaise,3093248.php

Pot arribar a ser malaltissa la síndrome per perseguir tot allò que porti el símbol o identificació relacionada amb Catalunya?. Fins i tot, aquest passat dissabte, tot creuar la frontera un vehicle francès va estar aturat i “convidat” a retirar una enganxina amb la senyera. El veí de la Catalunya Nord la portava a la matrícula “francesa” del seu cotxe.

Aturat al peatge de La Jonquera, les forces d’ordre forçaven a retirar “le sticker” que portava damunt la placa del departament rossellonenc 66. “És el primer cop que em passa una cosa com aquesta” afegia el sorprès Philippe. La sorpresa o la indignació és mes gran quan cal ressaltar que a les plaques de les matrícules franceses es permet fer referència geogràfica amb el nom i el logo de la regió al costat el número del departament.

Imagineu tot de dotacions armades als peatges vigilant pel davant i pel darrera els nostres vehicles. Que pot ser el pròxim?. Potser mirar quina música escoltem al cotxe?. Potser requisar els pendrives que portem a la butxaca o a les consoles del vehicle?. Ens revisaran els mòbils i els fons de pantalla dels ordinadors?. Tornarem a no poder parlar en públic amb la nostra llengua?.

Pot semblar exagerat però ara que ja porta embranzida tot plegat, potser hauríem de tenir por i amagar l’ala sota l’estora?.

Millor pensar que ha estat un fet anecdòtic, que venien de festa i tot ha estat un mal entès, que com totes les matrícules son iguals, el pobre agent s’ha confós. O igual és que li demanava una igual perquè és col·leccionista. O……..

Les famílies amb menuts i adolescents ja tenim una nova marca a considerar entre les mes habituals quan parlem d’anar a fer un mos. Es diu Five Guys, i a partir del mes d’abril la podrem trobar a La Maquinista de Barcelona. Nomes és la primera de moltes altres arreu del territori. Qui recorda quan i com va estar el primer McDonald’s o el primer Burger King i el primer KFC?. Doncs ja podeu anar fent memòria d’un altre cadena fast food, arriba el Five Guys i promet instal·lar-se prop de casa i triomfar entre els mes petits de la casa.

On queda el primer KFC de Barcelona al Carrer Aribau?. Doncs apunteu paraules al vostre diccionari: “All the way” l’hamburguesa que porta molt de tot. D’allò més enganxosa i llemenosa. Maionesa, enciam, cogombre, tomàquets, ceba a la planxa, xampinyons, ketchup i mostassa. Vinga som-hi!!!!!!. Fora calories, fora colesterol. I si no et fa el pes, podràs personalitzar la teva hamburguesa, hot dog o Sandwich amb fins a 15 coses diferents. Això és l’òstia!!!!!. Fugiu dels centres comercials!!!!!. Això si, les patates fregides les tallen a ma. I fregides amb oli de cacauet.

Doncs que voleu que digui, que jo soc mes dels que defensen la botifarra en lloc de les hamburgueses. Que on estigui l’all-i-oli que es retirin la resta de saldes. Que em quedo amb el pa tradicional, davant dels panets, el Sandwich, el pa de Viena o les baguetes de pa congelat.

I si no creieu que és una bona opció, demaneu consell a Barack Obama, qualsevol dia us el trobeu fent cua davant vostra o demanant “qui és l’últim”.

He llegit un article publicat a El Periódico i com s’ha retuitejat, posant en dubte i quarantena a aquells que sortim al carrer amb quelcom groc. Ja sigui un pin, un llaç o una bufanda.

Lamento, però ho respecto, veure el nom d’aquells que li donen que els agrada tot el que diuen i els que es mostren a favor d’aplicar l’article 155 de la Constitució, gent amb la que he compartit molts moments i moltes estones. Gent per la que ho donaria tot i ho seguiria donant. Gent per a la que jo no desitjo res dolent i de la que nomes demano que sentin el mateix per mi. Respecte, admetre que pensar diferent no es un delicte, que manifestar-se no és muntar una rebel·lió, que destinar diners en allò que el poble et demana no és malbaratar el diner públic.

Hem fet molts camins plegats i fins ara, potser em consideraven el folklòric o el somiatruites. Potser el fet d’anar sols pel mon em feia el rar o el diferent. Muntar xerrades, mítings o sopars en família fins i tot els feia pensar que érem gent senzilla i ancestral. Amb principis d’una història repressiva i inacabada. Però el temps, les formes i aquesta mateixa història ens acaba unint a tots els rars. A tota la gent senzilla.

Portar un llaç groc a la jaqueta, a la camisa o al jersei no és cap provocació, és dignitat, és llibertat, és expressió i és sentiment.

El llaç groc és símbol de record. Al Canadà el portaven les mares i mullers dels soldats que estaven al front durant la Primera Guerra Mundial i més tard, a la segona. A Austràlia en solidaritat amb els afectats dels incendis forestals del 2009. Als Estats Units en suport als ostatges estatunidencs a l’Iran. A la mateixa Itàlia en mostra de solidaritat amb els presoners de guerra.

Utilitzar el Llaç Groc és llibertat expressió. Pau i Justícia.

Ja fa uns quants anys que de forma obligada em llegia un llibre indispensable a la etapa d’estudiant. Parlo de La República de Plató. De fet, es un conjunt de 10 llibres en els que Plató parla en boca del seu mestre Sòcrates.

És curiós extreure de les notes de Plató i Aristòtil el concepte democràcia que recentment es troba en boca de tots i en diferents formes d’aplicació i entendre. De fet, si fem una recerca d’on neix La Democràcia, descobrim que els pares de la criatura tenien clar que l’estudi previ a la definició definitiva, partia de tres tipus bàsics d’organització: La Monarquia (Govern d’un), La Aristocràcia (govern dels pocs) i Democràcia (Govern de la multitud segons Plató i “dels més” segons Aristòtil).

I com potser que a l’estat on vivim barregem dos conceptes en un?. Monarquia i Democràcia?. Un batibull de models d’organització que, amb el pas dels anys, queda demostrat que és inviable. Qui decideix?. Qui tria el màxim dirigent a la Monarquia?. I per un període de quants anys?. Veieu com tenen un problema?. L’anomenat Estat de Dret és això?.

L’origen de democràcia ens diu que neix a l’antiga Grècia. I ve del grec Demos (Poble) i Kratos (Governar). L’únió d’ambdós mots té el sentit literal Govern del Poble.

I molts pensadors ens han nodrit de frases celebres. Avui em quedo amb una que us sonarà a present, us sonarà a fets viscuts. La frase és de Nelson Mandela. Ushuaia, 1998: “Si no hi ha menjar quan es té gana, si no hi ha medicaments quan s’està malalt, si hi ha ignorància i no es respecten els drets elementals de les persones, la democràcia és una closca buida, encara que els ciutadans votin i tinguin Parlament”. No cal dir res mes…..