La Tafanera de Saltamartí

No us ho havia dit? L’Àlex i jo hem estat fora tot un mes sencer. Sí, és que va anar a fer un curs d’un mes a San Francisco (queda bé, no?), i jo el vaig acompanyar. Quin país! Quines llibreries (fantàstica la City Lights)! Fan il·lusió de veure, encara que després m’adono que els meus infinits anys d’estudiant d’anglès a la Fiac i a l’Institut Americà (fa anys tenia una seu a Badalona, us en recordeu?) no donen per gaire… o potser sóc jo que sóc un sabatot, i per això encara sóc tan lenta llegint en aquesta llengua. Avui he vist no sé on que és la gran frustració de la meva generació, el baby boom dels anys 70. Per això la meva amiga Júlia ja ha preinscrit el meu fillol a unes colònies d’estiu d’anglès: hi farà dos torns seguits, pobre nano! I al petit no l’ha apuntat però només perquè encara és un bebè i no l’han deixat. I encara està enfadada!

Per cert, parlant de la Júlia. L’altre dia vam quedar per anar a fer una volta amb bici… i no sé com s’ho va fer però tirant tirant vam anar a parar a Diagonal Mar. El centre comercial, vull dir. I com que tinc al·lèrgia als ambientadors d’algunes botigues de roba que ella freqüenta, em va dir “et fa res?”, i em va deixar plantada a la porta. Sé que en el fons és bona noia, i per tant, vaig fer dues respiracions profundes enlloc de la plantofada que em demanava el cor. I vaig decidir anar a llegir una estona al parc que hi ha al costat, aquell tan de disseny que va fer en Miralles. L’entorn trobo que és estranyíssim, amb tots aquells pisos alts moderns. Podria estar, no sé… No, a San Francisco no. En fi, és igual. Em vaig estirar a la gespa, tot un luxe, i vaig acabar, tot d’una tirada, el llibre d’en Xavier Bosc, Se sabrà tot.

I què, què tal el llibre? Com que no m’ho va preguntar la Júlia, que quan no treballa ni sopa amb amics intel·lectuals és la més frívola entre les frívoles, m’ho pregunto jo. Doncs bé, distret. M’ha agradat llegir-lo, encara que reconec que en alguns moments m’ha estirat el morbo (i en altres m’ha incomodat i tot) el fet de pensar que té molt d’autobiogràfic. I m’han fet angunieta les escenes pujades de to del Senza quan pensava en com havia descrit de brut i fastigós el personatge i el lloc on vivia. Quines coses.

Vam tornar a casa amb les bicis que semblaven penjadors, amb tantes bosses penjant per tot arreu. O sigui, que semblaven hangers (ho he buscat al diccionari).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!