La Tafanera de Saltamartí

S’acosta l’estiu i s’acaba el món. Les feines s’han d’enllestir, s’ha de córrer per aconseguir places als casals d’estiu per als nens i s’ha de fer recompte per saber quant ens podem gastar a les vacances. Aquests últims dies sento per tot arreu gent que esperarà ofertes d’última hora per decidir on se n’anirà de viatge (me’ls miro als ulls: no deu ser un rumor, com els audímetres?). Si existeixen aquests 2X1 que somnien els meus coneguts, aquest estiu segurament el passaran a Islàndia, després de la broma del volcà.

I aquest any, més que mai, molts amics estan fent provisió d’Almax, amb l’esperança que l’estiu no se’ls posi malament. Perquè, ara ja ho tenim clar, la crisi existeix. I després d’un agost dolç pot venir un setembre tirant a àcid.

El dijous passat vaig anar a un sopar d’amigues de la carrera. N’érem sis, i el vam fer al Pans&Company. Per recordar vells temps, quan ens haurien donat el carnet VIP si hagués existit, de tant com el freqüentàvem? No: perquè almenys la meitat del grup està pelat com una rata o a risc d’estar-ho.

Mentre menjàvem, ens preguntàvem:

–Qui ens va fer creure que pel fet d’haver estudiat una carrera sempre tindríem feina?

–Per què els nostres amics i veïns que no van “arribar” a la universitat ara estan fent un sopar d’amics d’FP al restaurant d’aquí al costat, que costa deu cops més que el nostre?

–Com podíem trobar bo el Pans&Company (i net)?

Per animar-nos, ens vam aplicar a fer recompte de coses bones de la nostra vida:

–4 de 6 conserva la mateixa parella dels últims 10 anys. 1 de 6 ha fet un canvi recent (a millor) i l’altra conserva la seva mateixa fe de tota la vida en la promisqüitat.

–5 de 6 tenim els millors nens i nenes del món (l’altra no té fills).

–En l’apartat d’èxits professionals: 2 han publicat novel·les els últims mesos, cosa que els ha aportat una gran satisfacció espiritual (no pas econòmica). 1 té feina estable sense regulació a la vista, 2 fan “coses” (amb el suport econòmic d’un marit més ben situat) i 1 “té” coses i mai no pateix.

–Pel que fa a satisfaccions variades, el temps lliure forçós o lliure de debò ens ha permès a una o altra: fer un curset de ball Bollywood al casal del barri (alliberador!); enfrontar-se a les obres completes de Shakespeare que s’omplien de pols des de fa anys i panys; atrevir-se amb les croquetes; convertir-se en l’element més emprenyador de l’AMPA de l’escola dels fills; twittejar pels descosits i pensar més.

Després del sopar vam anar a prendre una cervesa (un petit luxe a l’abast) i ens vam trobar els de l’FP. Treien carteres de pell de la butxaca i s’intercanviaven targetes de visita o s’apuntaven els telèfons als iPhones corresponents.

Nosaltres ens vam mirar: “però nosaltres tenim els nens més macos del món, oi?”. Oi!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!