La Tafanera de Saltamartí

Fa gairebé un mes en Jaume Cabré va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Una amiga que va anar a la cerimònia em va explicar que l’acte va ser bonic i emocionant. M’ho vaig creure, és clar, però avui l’he volgut veure per internet. I he trobat que el seu discurs és magnífic: interessant, compromès i, és clar, molt ben escrit (el trobareu aquí). A més, llegeix molt bé, cosa que ja no és estrictament exigible a un bon escriptor. I mentre espero que els d’Òmnium editin un petit llibret amb les seves paraules per emmarcar-me’l, he transcrit un dels trossos on parla de l’acte d’escriure:

“Escriure és dubtar. Escriure és, com viure, entrar en el regne de les incerteses i prendre decisions sense saber si allò que fas és el que és correcte. I per què el dubte? Perquè l’escriptor empaita un ideal del qual no en coneix el rostre ni sap el camí per arribar-hi. I en la feina literària diària tot són cruïlles, eleccions, guanys, pèrdues, errors, marrades, encerts, epifanies. Fins i tot quan acabo un llibre no sé si l’he acabat. En el fons, sé que no. Sé que tots els meus llibres resten inacabats, i sé que un dia me’ls deixo prendre de les mans. Paul Valéry ho deia: “un poema no s’acaba: s’abandona”. Hi estic d’acord. Amb ànima fràgil no saps si t’has acostat gaire a l’ideal que perseguies. Probablement per això, et poses a escriure un altre llibre.”

Un altre fragment:

“La veritat en la literatura és un terme que
costa d’explicar. És més fàcil viure-ho. L’escriptor no escriu allò que
la gent preveu que ha d’escriure sinó allò que si no ho expulsés no el
deixaria dormir.”

Brindo per Cabré i la seva senyoria, l’eunuc,
en fra Junoy, i tota la família. Quina sort que tenim en aquest país!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!