D’aquesta manera em va semblar, temps enrera, que algú intentava explicar una teoria que titulava d’aquesta forma, El temps lineal i que pretenia defensar que el temps no és una cosa que marxi (passat) i vingui (futur) sinó que es tracta d’una realitat estàtica sempre present en el món. El dels segles passats també. És
Fa uns pocs dies començava a escriure i sobtadament vaig sentir com les campanes de l’església de Santa Maria tocaven a morts. I simultàniament les campanes de la Torre de les Hores que anuncien el pas del temps amb tots els quarts i les hores des de molt abans que un servidor vingués al món
Diminutiu de campana. Us heu adonat la quantitat de diminutius que emprem en la nostra llengua? El francès, que el tenim ben a l’aprop, quasibé els obvia. El castellà, que també el tenim ben a l’aprop, fa un entremig. Nosaltres no ens en ve d’un. Campaneta, diminutiu de campana. Campana petita. És això i no
Em refereixo ,naturalment, a aquestes xifres astronòmiques de les quals parlen constantment aquests senyors (ministres, comissaris, caps d’estat) ,que surten tan ben vestits a la tele i que no acaben mai explicant qui els té els calés. Jo, abans de començar aquestes ratlles he fet un petit balanç personal i els puc assegurar que el
Resulta que aquesta primavera ens pensàvem haver-nos de rentar la cara amb saliva i ara no es pot esquiar per excés de neu, al Pirineu, naturalment. Em fan pena aquells automovilistes, generalment amb un tot-terreny, que a mesura que van guanyant altura, ja superats els 1500 metres van veient com les vores de la carretera,
Dues o tres tardes a la setmana el vaig a veure i passegem. És el camell de Meribà que ja fa temps que vaig fer venir per allò de la companyia i la companyonia, desencisat com estava d’altres opcions. Normalment, si no fa molt fred, fa vida sota el pont i en el extensos prats
Catalunya camina amb sabates que li vénen estretes i un parell o tres de claus que se li claven a les plantes quan vol caminar. Quan més depressa camina més dolor li infligeixen. Les sabates li són petites perquè no se li’n volen donar de més llargues i, subrepticiament, si deixen un parell de claus
És que en el rebost, sabeu, si guarden els ous. I el que no té ous no pot fer truites. O explicat encara més senzill. Si el qui té la clau del rebost us dóna mil ous, podeu fer mil truites. Si us en dóna deu, deu truites. Qui té claus i qui reparteix ous
Quan acabada la guerra passàvem gana un germà del meu avi que feia de forner en un poble del Bages algun diumenge ens convidava i allà esmorçàvem i dinàvem.Com que de tot allò més aviat anàvem magres els diumenges que anàvem de convidats a ca l’oncle era un festí perquè just arribar ja ens tenien
Aquest blocaire no parlarà ara dels fets d’ahir per a adherir-se als tres dies de dol decretats pel senyor Alcalde de San Boi de LLobregat i que em penso que assumim tots els catalans per respecte als difunts i les seves famílies. Però sí que parlaré de vent, d’aquell vent fort i abassegador que en
Haig d’escriure una carta d’amor. L’haig d’escriure per a tirar-la al correu aquest matí i no sé per on començar. Sembla senzill, oi? Doncs no. Es clar que potser que ho consideri ara de la meva manera tot això. Una manera diferent que dimana del meu posicionament personal, familiar i social. Fins molt endavant de
Ja ho he dit en un parell d’casions anteriors i avui, com que m’acabo de llevar del costat revolucionari, ho repetiré. El capitalisme és un sistema econòmic que ha estat portat a no cumplir la seva finalitat última, que seria el re partiment de la riquesa segons uns cànons de justíticia pre-establerts.Només unes preguntes, perquè
El sol de gener, passades les borrasques de tardor, és d’un blanc tan lluminós que agredeix la vista. Després sortirem i serà per molt que no vegem cap floc d’ametller. Entretant faig temps a la sala i el sol em molesta els ulls. Haig de canviar de posició. A en Barjau tothom el té per
Fet de fusta i roba barata, tot l’any (i any rera any) el veureu sota de l’om de l’eixida, cobert ara a l’hivern de fulles seques. Ningú el toca mai. Al bon temps algú de casa s’hi asseu una estona. Poc, que ja cauen fulles. Però ningú remou el balancí. Tantes de coses i homes
Com més plou més aigua cau. Ara fa uns quants dies que s’hi abona i com que no sento ningú que es quixi arribo a concloure que deu ser aigua benvinguda.Mireu de quina forma m’ha arribat l’aigua al pensament. Primer de tot perquè no es pot anar gaire pel món sobretot si un hom