Quan era jove els va agafar la mania als qui manaven que tots els nois havíem d’aprendre a fer de soldats. I au! dos anys a fer punyetes. Però l’entrenament fort per a fer la guerra era especialment els dos primers mesos. A mi em van portar a un camp de soldats els habitacles del qual eren de lona i tot sovint els havíem de repescar a dos kilòmetres.
Quan ens van dir que els primers dos mesos estaríem a l’Empordà això del vent ja ho sabíem però ningú s’imaginava la seva força. No sempre. Però sovint. I allà no se suspenía res per causa del vent. Instrucció militar, pràctica de tir, llençament debombes de mà. En fí, que ho feiem tots ense sentir el que es deia perquè el vent no ens deixava.
Encara vam estar de sort perquè la majoria de diumenges i dies de festa la Tramuntana no es va presentar i ens va peirmetre tirar riera amunt fins a Espolla, on feiem bon honor als conills a la brasa i al vinet d’allà.
No vaig aprendre res de fer de soldat. Però sí que puc dir que vaig viure un parell de mesos a l’Empordà, al peu del Puig Neulós.
Només mantinc coneixença i escassa relació amb dos dels companys d’aquella època: l’amic Vicenç Pujol i el director d’orquestra Antoni Ros Marbà.
Però tot això, ara, per a mi, signifiquen llunyanes anècdotes.
El dolor d’ahir no. És real. És d’avui.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!