Fins molt endavant de la vida un hom no s’adona que té una tendència excessiva a posar qualificatius a l’amor. Els italians ho diuen més ben dit això. Te voglio bene. Més o menys.
Però aquí: que sí això, que si allò,amor d’això, amor d’allò i amor de fi de setmana que, segons m’han exolicat és la conya.
Un, encara que no vulgui, encara que hi lluiti a la contra fins l’esgotament se sent fora de context. Caldria considerar amb honestetat que en queda de tot això. Jo m’hi sento perdut. Desorientat.
I doncs, Moisès, que no n’ha escrit mai cap de carta d’amor? Sí,moltes. Algunes les guardo jo mateix. Les que jo mateix vaig escriure en elseu moment.
D’altres en sónc el destinatari. Però, si mai les rellegeixo, m’hi falta quelcom i m’hi sobra quelcom. No sabria explicar-ho.
De vegades vas pel carrer i et creues amb una noia eixerida. Li sona el mòbil. Se’l treu de la butxaca. Escolta tres segons justos. Tres segons! i aleshores polsa no més de cinc lletres i somriu. He arribat a concloure que aquestes són les actuals cartes d’amor, especialment les de cap de setmana.
Jo no. Home!!
Haig d’escriure una carta d’amor manuscrita, que em costarà molta feina perque els dits no em van encara lleugers i l’enviaré a la meva néta Vinyet (4 anys) que l’està esperant amb candeletes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
deia que les cartes d’amor han de ser una mica ridícules per ser d’amor. Tot i que al final del poema deia que els que són ridículs són els qui no han escrit mai cartes d’amor…
http://www.analitica.com/bitblio/pessoa/cartas_portugues.asp
Bon dia, Moisès