Després, el dinar, inenarrable. Abans i després de dinar anàvem amb la meva consineta Pilar a passeig pel poble. M’ensenyava la seva escola, les coses notables i quan trobàvem alguna amigueta seva me la presentava i jo em moria de vergonya.
Em penso que no aniria gaire equivocat si us deia que parlo d’uns 60 anys.
A mi la truita i el dinar ja m’agradaven, però la il·lusió d’aquells diumenges eren per a veure la cosineta Pilar. Un any menys que jo, als12, era una noieta bellugadissa i xaerraire que encantava tothom. Si la cosineta Pilar no va ser el meu primer amor, li ve justet, justet.Morena, cabells negres i els ulls també, amb una brillantor que quasi no tel’s podies mirar seguit.
Si encara faltava per a dinar pujàvem a la seva habitació (Una per a ella sola) i m’ensenyava els seus llibres de l’escola, llibres de contes, jocs. Tenia de tot.(Amb les nines ja no hi jugo) cuitava a a dir-me per a fer-se la gran. En tenia a dotzenes guardades en els armaris. Quan, a la seva habitació, les nostres mirades es topaven i les manteníem ni que fossin tres segons la sang del cos se’m concentrava al cap i sabia que m’havia tornat vermell com un tomàquet. Ella reia.
A sol tombant ens acomiadàvem amb les mirades tristes i fins un altre dia. Érem uns crios i només ens enteníem nosaltres.
Passats els anys i altres amors, ens vam veure molt poc amb la cosineta Pilar. I jo quan hi pensava de tant en tant, com aquell que quan no les pot haver diu que són verdes pensava: Va! Allò va ser l’amor de la truita. Però em posava consirós, trist i de molt mala llet, perquè sabia que allò no ho havia de pensar perquè la cosineta Pilar m’agradava, era alegre, estava contenta quan estàvem junts i no he vist mai més un parell d’ulls negres que em tractessin tan carinyosament amb llur mirada.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
amb els amors platònics!
Estic molt contenta de veure que tornes a escriure sovint.
Una abraçada