I ahir a la tarda me’l vaig trobar d’allò més esverat. Uns homes amb màquines havien segat tota l’herba dels prats i hi havien plantat xirimoies, que diu que són més rentables.
Que faré ara .Ja sóc vell per tornar-me’n a Meribà !
No t’esveris, li he contestat. Ja faré gestions. Ara et faré portar mitjza dotzena de paques de palla per anar tirant i faré gestions.
I aquest matí he anat a l’Oficina pertinent, Secció de Botànica i he fet una escandalera d’emprenyat que estava, perquè jo d’escandaleres procuro no fer-ne.
Però com és possible que ningú es faci seva l’herba dels arenys, quan els arenys són del comú i el comú som tots. En conseqüència tothom podem menjar una mica d’aquesta d’herba sobretot ara en aquest temps que comença a tendrejar?!
La senyoreta que estava a l’altra banda de la taula ha vist la tormenta i ha cercat ajut al Secretari de la Secció. Un home jove, amb bigotet retallat, que amb la seguretat del qui sap que té tota la raó m’ha dit:
Vostè no sap que el comú som nosaltres? No vostè. Nosaltres! En quin món viu vostè. Nosaltres podem fer el més convenient en tot. I tingui-ho ben present.
A mi encara m’ha quedat una mica d’aire per a preguntar: I qui ha comprat els prats d’herba si aquest poble no és poble de vaques, més aviat de burros?
I pel que m’ha dit es veu que la collita d’herba d’enguany l’ha comprada una societat d’aquestes que en diuen financeres per a rescabalar-se d’uns deutes que hi havia molt antics, molt antics.
Noi, les coses van picades.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estimat Moisès, aquesta història m’ha semblat calcadeta a una altre història que passa pels prats i cledes del món rural i que uns pixapins de Barcelona volen fer desaparèixer per males olors i impacte visual, com diu l’admirada Isabel Clara Simó marededeusenyor !
A on anirem a parar…sí que van picades sí, les coses….
Fa gust de Pere Calders