A l’hivern, un fred que pela… i vet aquí records d’estiu.Em miro l’om de tota la vida a l’eixida de casa. En tenim una foto penjada a la sala amb marc ample, talment que fós un quadre de valor. La mare no el va voler treure mai quan les mestresses fan aquestes reestructuracions o se substituieïx el mobiliari. l I jo n’estava cofoi perquè l’home que s’hi veu assegut i fumant en pipa sóc jo quan teni divuit anys.
I ara, assegut rera els vidres, no em reconec. Veig en la foto un jove amb cabells negres, d’ulls grossos, que intenta somriure. Però no em trobo jo. Ésclar que hi ha persones que canviem més que altres però malgrat tot segur que jo mateix no hauria reconegut la majoria de les fotos d’aquella gent de la dècada 50/60 que foren els meus companys d’aventures jovenils.
Sobretot les noies. Un dia en vaig trobar una. Ens van presentar i un cop reconeguts vaig dir-li, L’últim com que et vaig veure eres una nena. Fa 40anys. Ella,més sagaç i delicada que jo em va respondre, I tu tenies cabells.
Sí, han passat els anys. Per a l’om, les centúries. Cadascú pel seu costat i ara, els que quedem, ni ens reconeixeríem. Em resten en el pensament uns noms, pocs, uns rostres, no sé si unes paraules i la tristesa d’uns ulls cansats. Un om majestuós i impressionant com la tendresa d’aquells amors incipients.
I una foto, que té un color, així ,com marronós.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Uns noms i uns rostres, un om majestuós i la tristesa no apaga la tendresa… ja és un tresor tot plegat. Diu na Tonina Canyelles: La meva infància i josom dues vides que a vegades ens trobam en una foto. Bon diumenge, Moïses, ja saps que no vinc cada dia , però quan vinc em poso al dia.