L’any 1962, Joan Fuster delimitava amb una contundència gairebé empírica l’essència nacional valenciana. Una sola frase a la introducció de Nosaltres els valencians, d’inequívoca ironia i precisió fusterianes, fou suficient per classificar-nos d’una manera lapidària: El valencià, quan pensa en la seua entitat de poble, es troba “incert”: pressent que no és carn ni peix.
He de reconèixer que, de menut, m’agradava visitar el zoològic de València. Lleons, panteres, elefants… Quin xiquet o xiqueta no es queda embadalit d’observar la magnificència i l’exotisme d’una bèstia salvatge? Les imatges que la meua memòria decidí de conservar però, tenen un element comú indiscutible: la decrepitud. El zoo era un lloc brut, pestilent;
Desconec si l’agència de viatges Shoestring o el dissenyador a qui encomanaren l’última campanya publicitària coneixen la curta però accidentada història del Metro de Palma de Mallorca. En tot cas, bé faria l’ex-president Jaume Matas d’acusar-los de plagi: és evident que la idea original és ben seua. Què al·legarien davant del jutge els advocats de
53.327 obres presentades, 447 escoles i instituts participants, 2.896 mestres compromesos… Són les xifres de l’última edició del Premi Sambori, el certamen de literatura infantil més important d’Europa. Sí: d’Europa. I és en català. I és fa al País Valencià. L’encadenament d’aquesta seqüència d’afirmacions sembla d’una incoherència semàntica absoluta; com si es tractara d’una construcció del tipus
No és fàcil de vèncer l’estat d’ànim. De fet, allò més recomanable és assumir-lo; deixar que faça el seu curs. Ni l’hem generat nosaltres ni serem nosaltres qui ens el treurem del damunt -si més no, d’una manera conscient-. No parle del caràcter o la personalitat; parle de l’emoció transitòria que impregna els nostres fragments de vida. Neguit,
Acabe d’iniciar un petit experiment literari. Promet ser honest: les paraules que podeu llegir seran escrites en un interval de quinze minuts. És l’únic argument que les motiva. Em reservaré -potser- un parell de minuts per fer una mínima correcció. Potser no. Havia iniciat un escrit que no he aconseguit d’orientar de ninguna manera; l’he
En el llibre Com ens vénen la moto (1996), Noam Chomsky i Ignacio Ramonet denuncien l’enorme i subtil control que l’Estat, a través dels mitjans de comunicació, exerceix sobre les persones, i delaten, amb una afirmació implacable, la farsa democràtica que practiquen els països desenvolupats: La propaganda és a la democràcia allò que la porra
Repetir és nefast. Reconec que a l’escola, els mestres abusem d’aquesta acció –sobretot dialècticament–, sense adonar-nos-en de la seua inutilitat: “No parleu tots alhora”, “Escolteu els companys”, “No baixeu les escales corrents”, “Treballeu a casa”, “No us baralleu”… Quin mestre no repeteix un parell de vegades tots els dies aquestes i d’altres consignes prefabricades? I
INFORMACIÓN AL CONSUMIDOR: Elaborado a base de zumo concentrado (30% Fraga, 50% Aznar, 20% Acebes). Consumir preferentemente: nunca. Mantener en un sitio alejado de todo el mundo. Evitar el contacto directo con los ojos. Una vez abierto, más vale cerrarlo.
A la Cartelera Túria de la setmana passada -nº2293- apareix una senzilla reflexió, eloqüent i dramàtica com feia temps que no llegia. Eloqüent perquè el seu raonament argumental és incontestable; i dramàtica perquè demostra, novament, en un cas especialment tràgic i doloròs, la vergonyosa parcialitat de la jurisprudència valenciana i la seua denigrant connivència i submissió: estan al
Del pannell informatiu que es pot veure a la fotografia se’n podrien dir moltes coses: encara que no ho semble, la seua aparença inofensiva amaga l’ideari bàsic del PP valencià. Podem començar per allò més evident: la llengua en el qual està escrit. A València -i a la resta del País-, és cada vegada més habitual que els nostres
Quan Guillem de Baskerville, a la brillant adaptació cinematogràfica de la novel·la d’Umberto Eco El Nom de la Rosa, descobreix com accedir a la cambra secreta de la biblioteca de l’abadia, hi troba l’inquietant i temible Jorge de Burgos, el monjo benedictí que ha tramat tots els assassinats. És el final. El vell cec tractarà d’assassinar Guillem
Feia temps que cercava unes sabates per fer esport. Mai no he estat una persona hàbil amb la roba: si vaig sol de rebaixes, en poc temps acabe preguntant els maniquís per les talles dels pantalons. Amb el calçat esportiu, aquesta incapacitat s’agreuja considerablement, en part perquè cada vegada és més difícil de trobar esportives que, a
Al rally de la vergonyaal Llac Rosa de Dakara les tanques de Melillaa les nits de Gibraltar Dakar, Obrint Pas Fa un parell d’anys, quan era tutor de 5è a una escola pública de València, vaig discutir amb la mare d’un dels meus alumnes al voltant de certs comentaris i punts de vista que, al llarg del
No vaig a capficar-me en excés amb aquestes paraules. Disculpeu, en tot cas, la seua mediocritat. De fet, potser el títol de l’entrada i la fotografia que adjunte serien més que suficient per intuir allò que vull plantejar… Com es pot ser tan coent, tan hortera, tan poca-gràcia, tan pampana, tan vulgar, tan carrincló, tan banal,