Al rally de la vergonyaal Llac Rosa de Dakara les tanques de Melillaa les nits de Gibraltar Dakar, Obrint Pas Fa un parell d’anys, quan era tutor de 5è a una escola pública de València, vaig discutir amb la mare d’un dels meus alumnes al voltant de certs comentaris i punts de vista que, al llarg del
No vaig a capficar-me en excés amb aquestes paraules. Disculpeu, en tot cas, la seua mediocritat. De fet, potser el títol de l’entrada i la fotografia que adjunte serien més que suficient per intuir allò que vull plantejar… Com es pot ser tan coent, tan hortera, tan poca-gràcia, tan pampana, tan vulgar, tan carrincló, tan banal,
Em dol de dir-ho però sóc incapaç de llegir poemaris. Mai no he llegit un poema amb la tranquil·litat que es mereixen els versos. Fa poc, em vaig “obligar” a llegir Mort i pam, una antologia recent de Vicent Andrés Estellés, elaborada per la seua filla Carmina. Llegir a Estellés és un gest indefugible per a qualsevol que s’estime aquesta llengua. I l’any passat, vaig
De les quatre estacions de l’any, la tardor és, sens dubte, la més captivadora. Les tènues vesprades de setembre albiren una canvi de cicle. Els colors, l’oratge, les fulles, la gent… Tot sembla apagar-se, en previsió d’un hivern que ja no tardarà. Els dies s’acurten inexorablement, atemorits per la pluja amenaçant; els arbres queden orfes
És el segon cop que m’enfronte amb aquestes paraules. La primera vegada va ser tot just tornar de l’illa, ara fa una setmana. Llavors, no vaig aconseguir d’escriure ni tan sols un parell d’idees que reflectiren amb una mínima versemblança l’incomparable realitat de l’única illa habitada del litoral valencià. Vaig cometre l’error de tractar de
“The memorial to the victims of comunism is dedicated to all victims, not only those who were jailed or executed but also those whose lives were ruined by totalitarian despotism”. Acostumat a la mediocritat -i l’amiguisme- que envolta l’escultura pública a València, vaig quedar impressionat de trobar, caminant per Praha, un “diàleg urbà”: un punt de
Hostel “Bontour”17 d’agost ’07 És fàcil desfer-se en el·logis quan tractes de descriure Praga; allò difícil és trobar-hi defectes. I més si és, precisament, el seu incomparable encant, l’orige de la seua dissort: la cultura del “souvenir” i el turisme de guia i museu. He llegit l’intent de descripció que vaig fer ahir: és clarament incomplet. I no
Els valencians som una societat de contrasts. Per aquestes terres pots trobar el catalanista més incondicional i l’espanyolista més exacerbat; el científic més aplicat -posem per cas Bernat Sòria- i la persona més inculta del món -no sé per qui començar…-. La música no és aliena a aquesta dualitat: heus ací els Obrint Pas i Carles
És en aquests moments que hom es pot fer una idea del grau de “compromís” que les forces polítiques a l’esquerra del PSPV havien pres quan van pactar de coaligar-se per veure de fer fora el PP de les institucions valencianes les eleccions del passat 27 de maig. Quin gran “compromís”! El “compromís” era tan gran
Els valencians som una societat de contrasts. Per aquestes terres pots trobar el catalanista més incondicional i l’espanyolista més exacerbat; el científic més aplicat (posem per cas Bernat Sória) i la perona més inculta del món (Bufff!!, no se per qui començar!); les formacions musicals més canyeres i potents del panorama del rock en català (no