TocDeQueda

He de reconèixer que, de menut, m’agradava visitar el zoològic de València. Lleons, panteres, elefants… Quin xiquet o xiqueta no es queda embadalit d’observar la magnificència i l’exotisme d’una bèstia salvatge? Les imatges que la meua memòria decidí de conservar però, tenen un element comú indiscutible: la decrepitud. El zoo era un lloc brut, pestilent; d’una insalubritat alarmant. Els animals tenien un aspecte moribund i estaven confinats en unes gàbies de dimensions ridícules, per bé que els més afortunats gaudien d’un espai a l’aire lliure on, amb prou feines, podien fer quatre passes seguides. Tot plegat, un espectacle grotesc, amanit pel personatge més conegut de la història del zoo: un esbojarrat ximpanzé anomenat Tarzan que llançava els seus excrements als visitants. Amb el temps, les rialles que de segur em produïa quan el veia actuant, s’han convertit en un trist record tacat d’indignació.

Després de quaranta anys de vergonyosa realitat, la recent inauguració del Bioparc de València –hipòcrita eufemisme que pretén substituir la paraula “zoològic”– permetrà els animals de viure la seua captivitat amb unes mínimes garanties higièniques i ambientals. Què menys que això. Aquesta inqüestionable millora però, no resol el veritable problema d’aquestes denigrants atraccions urbanes: qualsevol zoològic, per més ample i bonic que siga, no deixa de ser una injustificable presó. Així doncs, les lamentables condicions en les que es trobava el nostre zoo eren un pretext idoni per plantejar-nos seriosament la seua desaparició; era una oportunitat immillorable per demostrar la nostra maduresa cosmopolita i avançar-nos a la resta del món en matèria de respecte cap als animals. Però aquesta ciutat no és ni cosmopolita, ni avançada, ni respectuosa amb gaire bé res. Perquè ho anava a ser amb els animals?

El discurs actual que justifica l’existència dels parcs zoològics manté intacte l’estigma colonial dels seus orígens: aquells qui defensen els zoos continuen argüint idees i plantejaments del s.XVIII. No cal dir que, ben entrat el s.XXI, l’argumentari que fan servir és senzillament inacceptable, allunyat de qualsevol raonament lògic i rebatible des de tots els punts de vista possibles. Un dels arguments més utilitzats per continuar justificant el captiveri urbà d’espècies exòtiques té,  paradoxalment, un caràcter “educatiu”: Els zoològics permeten els xiquets i les xiquetes d’observar la fauna salvatge en primera persona. Disculpeu: salvatge? És pot saber què li queda de “salvatge” a un animal que ha viscut en captivitat des que era menut o que, fins i tot, ja va nàixer captiu? D’altra banda, les possibilitats pedagògiques que ofereixen en l’actualitat els mitjans audiovisuals –que sí mostren les característiques salvatges dels animals dins el seu hàbitat– converteixen aquest argument “educatiu” en un acudit de mal gust. Una altra perla argumental: Els animals estan d’allò més bé: al zoològic, no els falta de res. Sempre dic el mateix als meus alumnes: D’acord: fem una prova. Que deixen la porta de la gàbia oberta durant cinc minuts… Si l’animal no s’escapa és que no li falta de res. No cal dir que s’escaparà perquè l’única cosa que li manca és l’única cosa que posseeix com a ésser animal: la llibertat de córrer i desenvolupar-se per on li vinga de gust.

Però les “excuses” més retrògrades són aquelles que es disfressen de “coneixement” i justifiquen el manteniment dels zoos argüint raons de caràcter científic, com ara la protecció d’espècies en perill d’extinció. No cal ser un expert en biologia per entendre que si es vol protegir una espècie cal, necessàriament, protegir el seu hàbitat. No obstant això, els països desenvolupats es dediquen a espoliar la biodiversitat d’Àfrica per nodrir les atraccions zoològiques de les ciutats del primer món, mentre les seues multinacionals devasten a un ritme frenètic les jungles tropicals. En canvi, per a una espècie autòctona com el Linx ibèric, sí que es procedeix amb coherència científica: s’atorga màxima protecció al seu hàbitat –Parc Natural de Doñana i Sierra Morena–,es crea un Centro de Recuperación del Lince Ibérico dins aquest espai natural i, sobretot, no es permet d’usar aquesta espècie com a reclam de cap zoològic –no hi ha un sol exemplar engabiat–. Un tracte de favor sospitós. Serà perquè el linx no és immigrant…

Fa temps, amb motiu de la inauguració de l’Oceanogràfic, un amic ironitzava sobre aquesta nova atracció animal: Què fa un pingüí a València?, deia amb sarcasme. I què fan belugues, dofins, taurons… en una piscina? Pot respondre algú amb franquesa, amb una mínima neutralitat i justícia, més enllà de la il·lusió dels infants?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!