TocDeQueda

No és fàcil de vèncer l’estat d’ànim. De fet, allò més recomanable és assumir-lo; deixar que faça el seu curs. Ni l’hem generat nosaltres ni serem nosaltres qui ens el treurem del damunt -si més no, d’una manera conscient-. No parle del caràcter o la personalitat; parle de l’emoció transitòria que impregna els nostres fragments de vida. Neguit, eufòria, desgana… És clar que no lluitem contra el benestar ni la joia: com més duren millor. Tanmateix, no suportem un sol dia de tristesa o d’apatia. Sembla un sacrilegi; una irresponsabilitat. No ens permetem relliscades emocionals: hem d’estar sempre al màxim d’energia i d’actitud. És injust; i equívoc; i nefast. Són les capes de cultura capitalista que portem sota la pell: és la lògica neoliberal aplicada a l’existència. Ens fan veure que morir és un error i que deixar-ho amb la parella és un fracàs. Perquè ens han enganyat tan fàcilment? Tractem de resoldre una grip en qüestió d’hores i volem refer-nos d’un desengany de la nit al matí. I el procés? Com som tan ingenus de pretendre accelerar-lo? Com som tan estúpids de pensar que podem acurtar el trajecte que va d’un estat a un altre? Per molts antibiòtics o vàliums que ens empassem, seguiran el seu curs. Més val assumir que no som nosaltres qui decidim de guarir-nos. Una cosa ben diferent és que ho aconseguim. Tard o d’hora.

Amb el temps, he aprés a respectar-me, a assumir els vaivéns anímics; els meus i els de la gent que m’envolta.  Ahir però, vaig tractar de vèncer una desídia que durava ja massa temps: moltes coses per escriure i cap energia per fer-ho. Feia dies que cercava alguna resposta: sempre hi ha un origen. Perquè no tinc l’energia de fa una setmana? Quina és la causa d’aquest mínim però perceptible neguit? Què m’impedeix d’escriure amb tranquil·litat? Qui m’ha furtat la paciència? Fa fred. Després d’unes setmanes primaverals, ha tornat l’hivern. I és aquesta sobtada aparició la que m’ha fet encongir. Feia un bon grapat de dies que, inconscientment, cercava un motiu que expliquès la meua inactivitat, el meu desencís. L’atracció de la nevera i del llit era impossible d’evitar. I no cal dir que vaig assumir el meu estat a la perfecció: a casa, he fet el gandul d’allò més. Però volia 

En aquest punt, trobe inútil de continuar. La primera part semblava interessant; després, precisament quan he començat a escriure allò que volia escriure, sembla que tot s’ha espatllat. Reconec que les paraules m’han traït fa estona: han anat a la seua des d’un bon principi. No em veig amb cor de reconduir-les o de  tornar-les a escriure. Volia explicar un estat d’ànim. Volia remarcar que el fet d’escriure unes paraules lliures com les d’ahir, sense cap pretensió, m’ajudaren a recuperar l’energia que el fred m’havia pres. Però no volia que l’escrit emanés cap mena de misticisme: l’atabalat lletraferit que perd la inspiració o que no pot continuar la novel·la perquè els personatges se li rebel·len. No, no, no! Disculpeu: res d’això. Eviteu de pensar-ho. Torne a estar enrocat: no sé com eixir amb una mínima cohesió d’aquest escrit. L’error és pensar en un desenllaç quan, tot plegat, el text no té un principi i, encara menys, un nus d’acció. I si l’esborrès? No sóc capaç de fer-ho. És el típic pensament estúpid. Típic i estúpid. Pense que, demà pel matí, quan el torne a llegir, alguna cosa en podré salvar. Alguna idea; alguna construcció original. I ara, aclarim-nos abans d’anar cap al llit: si no vaig equivocat, he iniciat aquest escrit per vèncer la desgana creativa que m’ha produit el fred sobtat del febrer, oi? I no haguera estat més eficaç anar a comprar-me una estufa més potent?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!