La Creueta

(Fotografia: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)

Un company deia convençut que no ens podien militaritzar perquè no sabíem com s’agafava un fusell; un altre opinava que primer havien de cridar-nos a files; un tercer afegia que la nostra lleva ja havia fet la mili i que primer els cridarien a ells. Jo resava perquè no passara res de tot això i ens deixaren acabar el curs en pau.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

A finals d’octubre, el doctor don Manuel Ángel Conejero Tomás va presentar el seu llibre Shakespeare: orden y caos en la llibreria Universal II del carrer d’Arts Gràfiques. El nom de l’autor i del llibre van canviar al llarg del temps: enigmàtic, veritat? No és per a menys. Bo. Allí hi era jo, escoltant coses que no entenia massa bé: la disfressa, el canvi de sexe —nihil novum sub sole—, l’androgínia, la nàusea sexual, la crueltat del pas del temps, la Venus virilitzada, l’Adonis feminitzat, l’adolescent dels Sonets, etc. Hi vaig comprar el llibre, me’l va signar amb una dedicatòria, el vaig llegir no sé quantes vegades, el vaig subratllar en tots els colors i el vaig tornar a rellegir en el moment d’escriure la meua tesi doctoral. Hi tornaré més endavant a fer una semblança més completa d’aquest professor, perquè el personatge s’ho val. Ara només diré que la promoció del llibre va fer que el professor Conejero s’absentara de les classes alguns dies, i enviara una professora ajudant a substituir-lo. Un d’eixos dies, en veure’l passejant assossegadament pels corredors, ens vam negar a entrar a la classe de l’ajudant.

A principi de novembre, Espanya vivia una situació complicada. Hassan II (1929-1999), rei del Marroc, aprofitant la conjuntura espanyola (debilitat del règim franquista, Franco agonitzant, etc.), va ordenar la Marxa Verda, una caminada de 350.000 civils (incloent-hi dones i xiquets) que només enarboraven banderes i alcorans, protegida, això sí, per les forces armades reials. El seu objectiu era forçar l’eixida de l’exèrcit espanyol del Sàhara Occidental, territori administrat per Espanya des del començament del segle XX. La Cort Internacional de Justícia de la Haia acabava de sentenciar que el país del Magrib no tenia legitimitat sobre aquest territori, al qual reconeixia el dret d’autodeterminació. El rei del Marroc es va passar per baix cama la sentència de la cort internacional de justícia.

Eixe curs, els mateixos companys de l’anterior havíem llogat un pis en una travessera de l’avinguda del Cardenal Benlloch, i mentre féiem la nostra marxa particular camí de casa després de classe, li pegàvem voltes a la probabilitat o possibilitat que ens mobilitzaren a tots per estar en edat militar si el conflicte no se solucionava ràpidament. Feia un parell d’anys que el Front Polisario (guerrilla que fustigava les tropes espanyoles) tenia en el punt de mira els posts militars de l’Al-Aaiun, capital del territori, i de tant en tant els atacava amb bombes sembrant el pànic. Un company deia convençut que no ens podien militaritzar perquè no sabíem com s’agafava un fusell; un altre opinava que primer havien de cridar-nos a files; un tercer afegia que la nostra lleva ja havia fet la mili i que primer els cridarien a ells. Jo resava perquè no passara res de tot això i ens deixaren acabar el curs en pau.

Els militars espanyols destacats al Sàhara es referien a la Marxa Verda com la Marabunta. L’aleshores president del govern espanyol, Arias Navarro, va claudicar davant les exigències del Marroc. Dos dies abans que Franco es morira, el territori de la colònia espanyola es va traspassar al Marroc i a Mauritània. A hores d’ara, si no estic equivocat, cap país no reconeix la sobirania del Marroc sobre eixe territori. I qui se’n recorda hui dels sahrauís? Apareixen als telediaris? Viuen de la caritat internacional en els campaments de refugiats de Tindouf (Algèria) o com a pàries en la seua pròpia terra. El temps passa i sembla que els polítics de torn no troben una solució després de quasi cinquanta anys.

Estàvem a mitjan novembre, i l’estabilitat dels llocs de treball de les professores Mme Guiffant i Mrs Hughes continuava com el curs anterior: elles mateixes ens informaven dels problemes que tenien amb els seus contractes de treball, i això que ja feia alguns anys que treballaven a la Facultat. Era una història que es repetia cada començament de curs i semblava que tampoc no tenia solució.

Dies després, la matinada del 20 de novembre, es va morir Franco. Al pis, el company Tercero (d’Oliva) ens va donar la notícia quan encara érem al llit: “Xiquets, tenim vacances: Franco s’ha mort”. I així va ser: vam estar una setmana sense classes. Oficialment, va ser el president Arias qui ens va donar la notícia: “Españoles: Franco ha muerto”. Feia molt de fred eixe matí, a València si més no; això ho recorde molt bé.

El dol oficial va durar set dies. Quan es van reprendre les classes, havien ocorregut moltes coses. Amb motiu de la proclamació de don Juan Carlos de Borbón com a rei d’Espanya, el consell de ministres presidit per Arias Navarro havia concedit un indult general amb la commutació de tres penes de mort que quedaven reduïdes a 30 anys de reclusió, i un gran nombre de presos van quedar en llibertat. Qui no es va beneficiar de l’indult va ser el setmanari Triunfo, sancionat amb quatre mesos de suspensió, és a dir, del 6 de setembre de 1975 fins al 10 de gener de 1976, amb la qual cosa els seus periodistes no van tindre oportunitat de contar-nos els últims dies del règim franquista. A la vídua de Franco, Carmen Polo de Franco, li van concedir una pensió excepcional, a més de “la merced nobiliaria del señorío de Meiràs con grandeza de España”. Els assassinats a mans d’ETA van continuar, com ara el del batle d’Oiartzun en la seua pròpia casa. La guàrdia civil, pel seu compte, es va posar en guàrdia, mai millor dit.

Els primers dies de desembre hi va haver una assemblea de branca. Com si es tractara d’un concili ecumènic, allò necessitava un temps: dos dies de preparació (sense classes) per a acordar els punts a tractar i un tercer dia per a l’assemblea conjunta professors-alumnes: la presidia don Ángel Raimundo, que era qui tallava el bacallà en el mar de les filologies. A més d’ell, hi havia Mme Guiffant, Mrs Hughes, doña Violeta Montoliu (del departament d’Història de l’Art), un parell de professors del departament d’italià, etc. No recorde els punts tractats, però segur que un era la inestabilitat del professorat de la facultat no consolidat.

El trimestre va acabar uns dies després, però a mitjan desembre hi va haver examen d’història general de l’art contemporani. L’examen era escrit (arquitectura del segle XIX) i oral. En l’oral, doña Violeta em va mostrar dos filmines en una pantalla perquè parlara de què veia: una era del realisme, i l’altra, del pintor Sorolla. En vaig eixir satisfet, de l’examen. Amb l’any nou la professora ens explicaria l’art de l’expressionisme alemany de principis del segle XX: Edvard Munch, Wassili Kandinsky, Paul Klee, entre més.

En literatura espanyola, don Ángel explicava el teatre de Ramón del Valle Inclán i don Tomás Hernández, la novel·lística de Julio Cortázar. A gosades que vam llegir obres d’eixos dos autors. Per eixe temps hi havia dies que només teníem una classe al dia, però no recorde els motius de les seues absències.

Ha passat ja molt temps de tot això, de la formació que vam rebre en aquell pla d’estudis de filologia moderna. Però em vénen al cap dos assumptes: una constatació i una pregunta. La primera és que qualsevol llicenciat de la meua generació estava capacitat per a fer classes d’història, llengua espanyola, llatí o grec, anglés o francés, història de l’art o filosofia. La pregunta és la següent: els graduats de hui en dia, amb un curs menys de formació, serien capaços de fer el que feien els professors de secundària de fa cinquanta anys?