La Creueta

La filosofia de la sostenibilitat que a poc a poc s’ha estés per tot arreu no està malament, sempre que faça els espais on vivim més habitables i la nostra existència més humana. Però no en tinc gens clara l’aplicació.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Una d’aquestes nits de campanya electoral em vaig despertar com un ou entresuat, enmig d’un malson: m’havia convertit en una peça grapejada del joc d’escacs, transportada avant i arrere, sense miraments, i no em tractaven ni sosteniblement ni amablement; res de tot això.

Alguns partits em volien contractar per a la clec, però havia declinat els oferiments perquè, a la meua edat, ja no em creia cap promesa. Havia perdut tota esperança els darrers anys i m’havia convertit en agnòstic polític. Volen que els diga una cosa? I açò no és un malson: a mesura que s’acosten les eleccions, el que més em preocupa és com quedarà això de la marquesa Tamara Falcó després de barallar-se amb les dissenyadores del seu vestit de nóvia.

Bé, al que anava. Aquests dies no hi ha cap polític, jugue en la divisió que jugue, la boca del qual no parle de “ciutat sostenible”. La bona qüestió és que ara, quan isc del garatge, gràcies al projectat carril bici, ja puc ataüllar més fàcilment cotxes, autobusos, taxis, camions i ambulàncies que vénen en la meua direcció. Però en vénen tants i amb un carril menys (cedit als futurs ciclistes) que a determinades hores em quede empantanat enmig del carril bici no acabat, a veure si amb una miqueta de sort es posa vermell un semàfor i tinc temps d’eixir del cau. A certes hores és una aventura, ho jure.

La filosofia de la sostenibilitat que a poc a poc s’ha estés per tot arreu no està malament, sempre que faça els espais on vivim més habitables i la nostra existència més humana. Però no en tinc gens clara l’aplicació.

Hui en dia, quan isc de casa vaig amb compte que no em caiga damunt el cap una franquícia i em llance a perdre. De vegades no sé si visc a la Xina, al Marroc o a Turquia. Açò és el preu de la globalització i de la modernitat: tendes i comerços que s’obrin i es tanquen a tanta velocitat que no tinc temps d’aprendre’n els noms.

Cau una legislatura i de la finestra estant, a l’horitzó, en veig una de nova que surt d’entre les muntanyes. I amb el pas d’eixos períodes de govern veig, per exemple, que la plaça d’Al-Azraq i els antics jutjats continuen perduts, pegant voltes en el túnel del temps. Encara com que no són franquícies! No sé quants polítics, urbanistes, arquitectes i assessors s’han fet la fotografia en eixe lloc emblemàtic perquè tot continue exactament igual, en una mena de gattopardisme local. En la novel·la El Gattopardo ,el jove Tancredi diu al seu oncle, el príncep Fabrizio Corbera: “Si volem que tot continue igual, cal que canvie tot”.

Ara resulta que, segons Joan Ribó, batle de València, la revolució es fa en bicicleta: res de preses de la Bastilla, vessament de sang i violències per l’estil. D’aquesta manera, les ciutats es converteixen en més sostenibles i amables (un calc semàntic de l’anglés friendly, només faltaria). Les revolucions amables, vist el cas de Vinícius Jr., és clar que no es fan en els estadis de futbol on no es practica l’esport de la tolerància. Tolerància que significa respecte a la diferència. Els camps de futbol de vegades em semblen circs romans actualitzats, però circs al capdavall, que tenen un problema; per això només vaig a partits de categories benjamí aleví en avall.