La Creueta

Revista d'opinió i divulgació de la Vall d'Albaida (en construcció)

9 de juny de 2023
0 comentaris

Els Grisons, gener de 1968

(Fotografia: arxiu Col·lectiu l’Olla)

Com no podia ser d’altra manera, la revista que repasse desprenia molta devoció i fervor religiós que, amb el pas del temps i a causa del laïcisme imperant en la nostra societat, ha desaparegut gradualment i quasi per complet.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

El tercer lliurament de la revista local anava paginada (12 pàgines). Com en els dos primers números, l’editava l’Ajuntament de l’Olleria, les fotos eren de Martín i de l’arxiu, i l’imprimia Martí-Xàtiva. Així mateix, com en els dos números anteriors, s’hi observa una acurada supervisió dels textos i no s’hi detecten faltes d’ortografia.

Editorial.-  “Nuestra revista ha nacido de una buena voluntad (…) Esperamos –de parte de los lectores– la misma buena voluntad, tanto para comprendernos como para tolerarnos”.

Cartas al Director.- La Junta directiva de la Sociedad Escuela Musical Santa Cecilia es queixava que “el público no asiste a los actos y conciertos en los que actúa la Banda”. En aquell moment la banda la integraven 38 components, “con músicos mejor preparados técnicamente que nunca”. Al concert que la banda va oferir el 24 de desembre anterior hi van assistir només unes seixanta persones, de les quals, si descartem els xiquets i els directius, a penes eren vint-i-cinc les persones del públic.

[Aquell estiu o l’anterior, un servidor, amb setze o dèsset anys i uns quants cursos de solfeig, es va presentar en casa del mestre de música Dionisio Pedro Estarelles amb la intenció d’aprendre a tocar un instrument; em va rebutjar dient-me que era massa fadrí; pel meu compte vaig aprendre els acords de guitarra en un mètode de Francesc Tárrega].

Colaboración (Felipe Cano, director del Grupo Escolar).- “Noche de paz, días de amor, vida de amor”. “ Un nuevo mandamiento os doy: que os améis los unos a los otros como os he amado yo”. “¿Puede el hombre en el transcurso de la historia sentencia más hermosa y definitiva?”

Páginas municipales.- Segons l’informe de Fernando Pandás, enginyer de FINAGUA (Madrid), “se pueden conseguir los 200 litros por segundo” i és possible que es puga trobar aigua a una distància no superior als set quilòmetres del nucli urbà de la població.

[Aquesta notícia em recorda el dia que es va inaugurar el depòsit d’aigua en la primera meitat del 1963. A vegades les fotografies d’eixos esdeveniments m’ajuden a reconstruir moments del passat del poble. En la imatge a què em referisc veiem el batle, Francisco Engo, el governador civil, Antonio Rueda Sánchez Malo (1911-1975), i el rector del poble, Antonio Cerdá Talón (†1967). El batle havia estat nomenat el gener de 1963, mentre que el governador ho va ser des del 1962 fins al 1975. És una de les fotografies que més m’agrada del fons del Col·lectiu l’Olla. I m’agrada perquè, com totes les bones, conta una història. Hi assistim a la inauguració i benedicció de l’antic depòsit d’aigua del poble. A penes reconec la gent gran que hi ha entre les autoritats i els tres o quatre garrofers que es trobaven a l’altra part de la carretera. Evidentment, reconec els acòlits Pepe Úbeda, Paco Engo (fill del batle) i Juan García Gras, el platero. Identifique dos seminaristes: Enrique Vidal i Juan Albiñana. Dalt de Juan Garcia Gras reconec, encara que només se li veja mitja cara, el sagristà del convent de les monges de clausura, de qui malauradament no recorde el nom. En eixa fotografia també em reconec a mi mateix amb una tela a les mans, que segurament era la que cobria la placa commemorativa que es degué descobrir en l’acte. Don Antonio alça amb la mà dreta l’hisop, mentre que amb l’esquerra sosté les ulleres i el llibret amb els textos de les benediccions.  Si el poble no té un llibre amb fotografies de moments històrics ollerians, aquesta s’hi hauria d’incloure.]

Inauguració del depòsit d’aigua, l’Olleria 1963. (Fotografia: arxiu Col·lectiu l’Olla)

En compliment de les normes rebudes de no incrementar les despeses en relació amb l’any 1967, es prorroga per a l’exercici 1968 el pressupost municipal ordinari d’ingressos i despeses de l’exercici anterior per import de 2.685.000 de pessetes. Se sol·liciten a la diputació provincial 500.000 pessetes per a la pavimentació del camí del Cementeri o de les Hortes.

Jefatura Local del Movimiento.- Els afiliats al Movimiento han fet sota la presidència del batle i cap local, Francisco Engo Mompó, la reunió ordinària del mes de desembre i es constitueix la Junta Local Pro Campaña de Navidad y Reyes 1967-68, que ha recaptat 16.000 pessetes, quantitat necessària per a atendre les necessitats de pobres i malalts. Part d’eixa recaptació s’ha destinat a pagar la cavalcada de Reis, exposicions i concursos nadalencs.

[Aquell era un temps en què Església i Estat encara anaven ben agafats de la mà. Per als qui vulguen saber més d’eixa època, aconselle el llibre Feixistes, rojos i capellans: Església i societat al País Valencià (1940-1977), de Ramir Reig i Josep Picó].

Moviment demogràfic en 1967, segons l’oficina del Registre Civil del Jutjat de Pau de la Vila: naixements: 84; matrimonis: 29; defuncions: 41. Segons el negociat del Padró d’habitants consten les dades següents: altes per trasllat: 165; baixes per trasllat: 62.

Comentarios y … algo de lo que pasa en los trópicos (Manuel Ros Orts, presbítero).- El missioner Manuel Ros promet parlar dels seus viatges per Europa, Àsia, Àfrica i Amèrica. “Nicaragua es la nación de mis fatigas y amores”: té milió i mig d’habitants. Oficialment catòlica, tot i que les esglésies protestants avancen amb força. El prevere s’esplaia amb informació religiosa i sociològica del país: “Todo nicaragüense es creyente y supercreyente. Pero muchas veces no sabe lo que cree (…). El número de hijos naturales asombra, y el de legítimos hace reir, hace llorar, hace pensar, ….”, i pinta un panorama no massa favorable d’aquell país.

Vida local.- Parla de l’homenatge tributat als mestres, en agraïment a l’esforç en la seua labor docent, celebrat al cine Goya el 2 de desembre anterior. El senyor batle, representants de la parròquia i de l’associació local de pares de família es van referir als problemes actuals de l’educació. L’acte es va clausurar amb unes paraules del director escolar, Felipe Cano.

Sociedad E. Musical Santa Cecilia.- El 24 de desembre es va fer la festa de la patrona dels músics. En el convent de sant Doménec es va oficiar una missa cantada pel cor de la societat. En el Salón Olleria la banda local va oferir un concert amb obres de P. Sorozábal. L. Delibes, A. Vives, i Soutullo y Vert. El president de S.E.M. Santa Cecilia lamentava que “el esfuerzo de los músicos no se ve compensado con la adhesión del gran público de Olleria” i concloïa amb l’esperança “de un reflorecimiento de la vida musical” del poble.

Actividades navideñas.- La parròquia i les autoritats locals i alguns dels seus organismes respectius organitzaren un programa d’activitats amb exposició de dibuixos i contes nadalencs per a escolars i batxillers i una representació del Betlem. Es van atorgar premis de dibuix per a escolars en les categories A i B, així com en l’apartat de contes amb un total de deu premis. Els batxillers a penes hi van prendre part, a excepció de Vicente Albiñana Engo (5é de batxillerat) que obtingué el segon premi en contes.

Notas.- La Rondalla Loreto-Honoratina va celebrar el 10 de desembre la festa en honor de la seua patrona, la Mare de Déu de Loreto. Els Boy Scouts i l’AC Junior van representar el Betlem en el Salón Cervantes. El 5 de gener es va fer la tradicional cavalcada de Reis.

La parròquia informa de les dades següents durant el 1967: 29 matrimonis, 104 batejos (67 xiquets i 37 xiquetes) i 41 defuncions (17 homes i 24 dones).

La S.E.M. Santa Cecilia atorga premis a sis alumnes per comportament i assistència. La banda la integren 130 músics. [Aquest nombre de músics no coincideix amb el que es deia en Cartas al Director].

Fiesta de la Colonia olleriense en Valencia a su patrona la Sma. Virgen de Loreto (E. Gil).- Emilio Gil informa de la missa i festa que cada any celebra a València la colònia olleriana a la imatge de la Mare de Déu de Loreto, depositada en l’església de Sant Nicolau. La missa fou celebrada per Francisco Bosch, rector que fou d’eixa parròquia i que va començar el sacerdoci com a vicari a l’Olleria. Van assistir el celebrant els fills de l’Olleria Francisco Ferri i el caputxí reverend P. Diego. El sermó va anar a càrrec del reverend P. Lucas de l’Olleria. La celebració de la festa va acabar a la popular xocolateria de Santa Caterina, on es va servir un desdejuni de germanor.

Noticias de la calle.- S’informa d’una versió estereofònica de My Fair Lady al cine Goya. També hi trobem moltes crítiques a coses que no acaben de funcionar: carrers tallats, problemes amb l’aigua corrent, problemes en el paviment d’alguns carrers.

Pequeños detalles (Rafael Valls Montés).- Es refereix a objectes com la pedra funerària romana del carrer del Batle, defensa la recuperació dels noms antics dels carrers, lamenta que una mansió noble del segle XVIII estiga ocupada per una cistelleria. També es fa ressò de la poca assistència al tradicional concert de Nadal.

Actividades deportivas de la OJE.- L’equip infantil de l’OJE continua perdent partits: “Juegan bien, pero les falta veteranía” . Victòria de l’Olleria a Ontinyent (3-1): el partit no es va disputar en el lloc previst sinó en l’Estadi Municipal del Clariano, ja que el camp no estava senyalitzat adequadament i les porteries no tenien xarxes. En aquell moment ja destacaven l’ariet Roberto Álvarez (marcà 3 gols!) i el porter Mauro. En l’últim partit de la primera fase es va fer palés que “el equipo todavía està verde para grandes empresas”. La crònica acaba dient que el poble necessita un camp de futbol d’acord amb “el lugar que ocupa por su industria”.

Enseñanza en alimentación y nutrición (Colaboración de Emeterio Albiñana).- El mestre don Emeterio emfatitza la pràctica de l’educació física entre la joventut. Es queixa que, per desgràcia, molts joves no practiquen cap esport. “Hay jóvenes que creen que por llevar melenas o camises de flores han de marcar una pauta”. [Em fa gràcia açò, ja que l’estiu de 1967 va ser l’estiu de les flors i de l’aparició dels hippies: “If you’re going to San Francisco, be sure to wear some flowers in your hair…”, deia un dels himnes d’eixe moviment contracultural]. Es congratula que va llegir en el primer número d’Els Grisons “que la Delegación de Deportes del Ayuntamiento está llevando a cabo unes gestiones para la adquisición del terreno necesario para la construcción de una gran Ciudad Deportiva”. També ens informa que va assistir a un curset d’alimentació i nutrició impartit a Ontinyent al voltant dels temes que s’inclouen en el llibre Alimentación y nutrición dels doctors Vivanco y Palacios.

[Vaig conéixer don Emeterio de rasquinyada. Crec que el curs que ell s’incorporava al grup escolar Isabel la Catòlica (finals dels cinquanta o principis dels seixanta), jo em traslladava al grup de les escoles velles al carrer de la Font Nova, on vaig fer els dos últims cursos escolars de primària amb Felipe Cano, abans de començar el batxillerat. D’altra banda, no sé si don Emeterio va incorporar a l’aula algun dels coneixements adquirits en aquell curset, ja que l’Educació per a la Salut hauria d’esperar unes quantes dècades fins que s’implantara en el currículum escolar].

[Comentaris personals. Es nota que eren uns altres temps. Prova d’això és que, encara que semble estrany, els professors feien servir la següent fórmula de jurament, típica del règim franquista: “Juro servir a España con absoluta lealtad, al Jefe del Estado, estricta fidelidad a los Principios Básicos del Movimiento Nacional y demás Leyes fundamentales del Reino, poniendo el máximo celo y voluntad en el cumplimiento de las obligaciones del cargo de (maestro, profesor) de (la materia impartida) del (centro) de (localidad), para el que ha sido nombrada en virtud del concurso-oposición  de (fecha)”. Uns deu anys més tard aquesta fórmula quedava reduïda a una anècdota del passat. La fórmula anterior és semblant a la que no sols els soldats feien servir en la jura de bandera, sinó també els preveres, abillats amb sotana i manteu. La qüestió era tindre-ho tot “atado y bien atado”. Miren vostés si per aquell temps les coses eren diferents que a ningú no li passava pel cap, en cap dels juraments o promeses que calia fer, dir això de “Juro por imperativo legal” o qualsevol altra cosa semblant.

Com no podia ser d’altra manera, la revista que repasse desprenia molta devoció i fervor religiós que, amb el pas del temps i a causa del laïcisme imperant en la nostra societat, ha desaparegut gradualment i quasi per complet. Si rebobine un poc en el meu cervell, recorde que hi hagué un moment que fins a dos preveres jugaven en l’equip de futbol local. (Tampoc puc evitar de recordar el comentari d’un superior del seminari de Montcada d’aquells anys. En veure aparéixer un xicot major, de vocació tardana, amb barba i cabells llargs i que a més era cantant, amollà: “Ahora las energías se nos van por ahí”). Ben pensat, era inevitable si tenim en compte que els fruits del concili Vaticà II començaven a veure’s i, en el nostre cas, un rector nou havia aplegat al poble: Fernando Cardona Pérez († 2006), qui, a més a més, era l’inspirador de la revista. Quantes coses van passar en el transcurs d’eixos anys! Afortunadament, ho podem constatar no només pels records que cadascú puga tenir, sinó palpant i fullejant una revista d’aquestes característiques, de la qual cosa no tots els pobles poden presumir].


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!