La Creueta

El president nord-americà, John Fitgerald Kennedy, moments abans de ser assassinat a Dallas

Si parlem dels professors d’aquell centre, em van tocar els més bons que podia haver tingut en aquella edat i en qualsevol lloc, dels que vaig aprendre tant com vaig ser capaç de fer-ho.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

De l’any 1963 al 2023 van seixanta anys: les matemàtiques no fallen. Si aquests dies es preguntara als americans o als espanyols on eren quan van assassinar el president Kennedy el novembre de 1963, la majoria contestarien que encara no havien nascut. Per als que sobrepassem els setanta anys, però, el dia de l’assassinat de Kennedy (1917-1963) és una d’eixes dates que recordem, i que associem, potser, a coses sense gaire importància però que han restat inesborrables en la nostra memòria. És el que m’ha passat a mi.

El novembre del 1963 feia gairebé tres mesos que intentava superar el xicotet trauma inicial d’haver abandonat la llar familiar per a emprendre els estudis al Seminari Metropolità de València, a Montcada, on vaig passar sis inoblidables cursos. La meua família, sobtadament, va patir un canvi inesperat: havia augmentat, i ara la integraven seixanta-sis companys dividits en dues seccions de trenta-tres cadascuna. Jo pertanyia a la secció A. Recorde perfectament els noms i cognoms dels companys de la meua secció, el lloc que ocupaven a l’aula i el poble d’on procedien. El prefecte del meu curs, don Miguel Payá Andrés († 12 de setembre de 2023, a 83 anys, nascut a Alcoi, però traslladat a Beneixama de menut), i el meu director espiritual, don Modesto Guanter, van ocupar el lloc de mon pare i ma mare a la nova llar.

Tot i la meua tendra edat, no vaig tindre cap problema psicològic derivat de tots aquests canvis dels quals els deixebles de Freud s’ocupaven i preocupaven. De fet, no em vaig traumatitzar ni quan va arribar el moment de la meua expulsió (dita eufemísticament “any sabàtic” perquè m’ho pensara durant un any). Això va passar sis anys després. Va ser una decisió conjunta del mateix prefecte i del rector, l’alcoià don Rafael Sanus (més tard bisbe). Punt i a part.

Parèntesi: a l’Església, els informes sobre els dissidents i els infractors de les normes funcionen més ràpidament que els dels aspirants a sants. En eixa superestructura es poden allargar anys i anys en els assumptes que els couen i que no els interessa visibilitzar, com el de la pederàstia eclesiàstica, per exemple, tan actual aquests dies.

Quant a l’any sabàtic concedit sense haver-lo sol·licitat, els estic molt agraït: em van estalviar de demanar més tard la dispensa en llatí, i de rebre el rescripte del papa en la mateixa llengua, com van fer un batalló de preveres en secularitzar-se. Les coses no traumatitzen tant quan les veus de lluny acostar-se lentament.

Si parlem dels professors d’aquell centre, em van tocar els més bons que podia haver tingut en aquella edat i en qualsevol lloc, dels que vaig aprendre tant com vaig ser capaç de fer-ho. Crec que a certes edats les coses funcionen millor sense la presència del sexe contrari, com passava en aquell hortus conclusus tan particular. Després ja apareix sol, sense buscar-lo. Allà vaig començar l’aprenentatge d’allò que ara diem valors, sobretot la convivència, que és viure els uns amb els altres compartint les coses bones i sofrint les dolentes.

Ens regíem per un reglament que tenia dues parts: principis i praxi. Eren fonamentalment normes de sentit comú. Vaig aprendre disciplina, puntualitat, silenci quan tocava, normes d’higiene i netedat, docilitat, esforç, a encaixar fracassos, a acceptar castics, a fer servir l’uniforme propi de cada esport, a cuidar arbres i jardins, a superar-me en allò que fallava, a no molestar. Vaig aprendre de la gent més gran (la franja per a l’aprenentatge era àmplia: d’onze a vint-i-tres anys), etcètera. I ho vaig anar incorporant tot a la motxilla de la vida, i hi vaig recórrer a mesura que en vaig tindre necessitat. N’hi havia de més complicades i interiors: veracitat, sinceritat, honradesa, etcètera. A poc a poc vaig aprendre que a estudiar s’aprén estudiant. I que quan estudies, aconsegueixes aficionar-te a estudiar. Exactament com qualsevol altre esport. I això sí, molt d’esport en totes les varietats cada dia.

Recorde perfectament que aquell any encara ens dirigíem a Déu en llatí, cadascú com podia, és clar. Ho féiem de la mateixa manera que ho feia la reina Isabel la Catòlica quan resava el Pater noster i unes altres oracions. No tothom ho pot fer. Uns anys després vam començar a prendre un poc més de confiança amb Déu i ja li parlàvem en castellà. Jo, aquells dies, ho tenia molt clar: “Magister vester unus est, Christus” (Mt 23,10); de manera que Ell guiava els meus passos, com els de tots els de la meua edat sense excepció. Es creia en Déu per decret llei i no es qüestionava res. El nacionalcatolicisme, instaurat uns deu anys abans, havia començat a donar fruits. Aquell any també s’havia mort l’estimat papa Joan XXIII, així que tenia la sensació que vivia en un món insegur, on la mort estava sempre aguaitant en qualsevol cantonada. L’avi Tomeu, el de les vaques, també em va deixar eixe curs.

Bé, al que anava. La gent de la meua edat saben perfectament que mentre apreníem per a ser homes del demà, el president dels Estats Units, que, per cert, no vestia com els homes del meu poble, tenia molts entreteniments. No tot havien de ser disgustos amb Fidel Castro, la crisi dels míssils a Cuba i els mals d’esquena recurrents. El president Kennedy, presagiant un món modern que trigaria a arribar a Espanya, tenia pràctica en amants. Quatre, si més no, que se sàpia; la més famosa era Marilyn Monroe.

Mentrimentres, ací cantàvem el Cara al sol, resàvem el rosari, i uns quants privilegiats veien una tele en blanc i negre amb molta neu o es compraven un Sis-cents. Els dissabtes cantàvem la sabatina, i si els Beatles cantaven el Love me do, aquesta onada em va arribar tardanament, ja que el cert és que d’aquell any només recorde Dos gardenias d’Antonio Machín a la ràdio i el sempitern Soy minero d’Antonio Molina. L’any següent, Paul Simon componia The Sound of Silence, on mirava d’expressar el sentiment nacional després d’aquell desgraciat esdeveniment de Dallas. La popularització de música ie-ie arribà un parell d’anys després. A dotze anys, mentre veia cinema i teatre, un es xuplava el dit com estava manat. Poc després vaig descobrir que alguns capellans espavilats tenien amants i fins i tot fills. A aquelles alçades havia superat tots els traumes possibles.

Quan em van expulsar del seminari, començava a entrar una febre a la societat: els capellans penjaven les sotanes, és a dir, se secularitzaven. Això passava uns anys després, quan van assassinar Martin Luther King, Jr, i també el germà de John F. Kennedy, Bob, quan enfilava la carrera a la Casa Blanca.

Fins i tot avui, per als americans, la figura de Kennedy és enigmàtica: màrtir, visionari, gran president, president amb moltes debilitats, etcètera. L’embolic d’especulacions continua sent tan gran que, mentre la CIA no ens ho revele, continuarem sense saber per què va morir. I coneixent l’intrincat embull de xarxes d’espionatge en què es mou aquell país, encara tardarem anys a descobrir qui hi havia darrere de Lee Harvey Oswald, l’assassí oficial. De candidats a la sospita no n’han faltat: Fidel Castro, la CIA, el KGB, Lyndon B. Johnson, l’FBI, la Màfia, etcètera. O diverses combinacions dels anteriors. Una conspiració? Pot ser.

La bona qüestió és que fa deu anys ja s’havien escrit més de quaranta mil llibres sobre Kennedy. S’han d’afegir els que s’han publicat els últims deu anys, i els d’enguany. JFK, la pel·lícula de 1991 d’Oliver Stone, implicava la CIA i Cuba, però els ingredients en podrien ser molts altres, com ja hem apuntat. El congrés nord-americà va desclassificar el 1992 molts documents, però va prohibir la desclassificació dels que podien afectar la defensa militar i altres operacions del departament d’intel·ligència, de manera que la CIA guarda zelosament molts documents que ens ho podrien aclarir. Mentrestant, podem esperar cinquanta anys més durant els quals donar ales a la imaginació o esperar que isca alguna altra pel·lícula amb l’argument que la CIA, de la mateixa manera que hui espia a qui li ve de gust i no admet que l’espien, vigilava l’assassí, però se li’n va anar de les mans: sembla que el dia de l’assassinat les mesures de seguretat van fer figa. En fi, el dia que es desclassifique el darrer document, probablement estaran en marxa tres teories més sobre qui va ser l’autor intel·lectual del magnicidi. I quan es resolga aquest enigma americà, els de la meua edat ja no serem en aquest món.

I, tot i que no me n’assabentara fins deu anys més tard, també el novembre de 1963 moria el poeta de la Generació del 27 castellana, Luís Cernuda (1902-1963). A Espanya va ser un poeta injuriat, que a més ho va passar malament a l’exili, i el seu patiment és la matèria d’un univers poètic esquinçat. Homosexual, poeta, exiliat. Va tindre molta influència en la poesia posterior, juntament amb Antonio Machado i Juan Ramón Jiménez. Un vers seu diu: “Cuán bella fue la vida y cuán inútil”.