La Creueta

Revista d'opinió i divulgació de la Vall d'Albaida (en construcció)

27 de gener de 2023
0 comentaris

Nova identitat: V-150

A aquelles altures, les meues mans semblaven les d’un leprós plenes de llagues, i tenia els llavis tallats com els d’un assedegat a punt de morir al desert. Em vaig haver de comprar crema de cacau i aplicar-me-la sovint.

 

Per Bartolomé Sanz Albiñana

La mili era una forma de sotmetiment dels espanyols a l’estat, en aquell temps en què tothom l’identificava amb l’exèrcit. I quan dic exèrcit se’m representa gràficament amb aquelles botes militars que, per exemple, duia el general Franco. En eixa forma de control s’aprenia el significat de les paraules subordinació i submissió, que es feien patents en el nombre de vegades que al llarg del dia repeties automàticament “A sus órdenes, mi sargento (o mi capitán)”. Ho repeties tantes voltes que finalment acabaves creient-t’ho. Bé, tornem a coses més mundanes.

Hi havia un recluta d’una regió de la qual no diré el nom que va ser incapaç d’aprendre aquell galimaties de “distintivos, divisas, entorchados, escalas y estrellas” castrenses. Un paisà seu (de la seua regió, vull dir) deia que era una estratègia estudiada de repulsa contra tot allò que ens volien inculcar.

Mentrestant tenia una nova nóvia: el cetme. Tenia tanta merda damunt que vaig haver de fer-li una neteja a fons a veure-li un poc la seua bellesa i encant. El cetme era el fusell automàtic reglamentari de l’exèrcit en aquell moment. Molts soldats s’hi referien col·loquialment com el “chopo”.

Hi havia dies que els bassals dels patis estaven gelats, i trobava a faltar l’esquijama i els guants de llana a l’hora de fer una vegada i una altra els moviments i evolucions de la instrucció d’“orden cerrado”, que és la disposició que es fa servir en les parades militars i desfilades.

La instrucció d’“orden cerrado” no era altra cosa que anar d’una banda a una altra amb el fusell al muscle i marcant el pas: un, dos, un dos. No sé com s’ho feien, però després de la instrucció quasi sempre hi havia aigua per a dutxar-se; això sí, quan em tocava entrar en aquell túnel de dutxa l’aigua calenta ja s’havia acabat, i no em quedava més remei que dutxar-me i llavar-me el cabell amb aigua gelada.

Recorde que encara era gener quan vaig llegir que el nord-americà Gary Gilmore, assassí de dues persones, havia estat condemnat a mort i afusellat per cinc voluntaris en la que era la primera execució en deu anys als Estats Units.

A mesura que passaven els dies, el repertori de renecs creixia i creixia. Ningú no acabava cap frase sense un “joder” o sense cagar-se en coses sagrades que no m’apeteix de repetir ni d’escriure. Vaig recol·lectar un muntó de paraules i expressions que no apareixien als diccionaris, unes per gracioses, com ara “Pareces un calzapijas”, i altres pel caràcter que imprimien: “Te doy una hostia que te hago un hombre”. El caporal primer, un borratxo perdut que ens volia inculcar una disciplina que ell no coneixia, semblava un lexicògraf que haguera recollit l’argot casernari de diversos reemplaçaments i volguera practicar-lo amb nosaltres.

A aquelles altures, les meues mans semblaven les d’un leprós plenes de llagues, i tenia els llavis tallats com els d’un assedegat a punt de morir al desert. Em vaig haver de comprar crema de cacau i aplicar-me-la sovint.

Per fi em va aplegar el torn en la cua de la cabina telefònica i vaig poder cridar a casa i a la nóvia, tot i que ja els havia escrit alguna carta contant-los les experiències de la vida d’aprenent de soldat. A les vesprades, sempre que podia, anava a la biblioteca i en treia algun llibre: no m’ha agradat mai perdre el temps més de mitja hora, i més si era a la cantina. A la biblioteca l’atmosfera estava tan carregada pel fum del tabac com a la cantina. No he sigut mai un fumador incorregible, però sí que m’he fumat algun cigarret ocasionalment.

Un dia que no era diumenge, després de la instrucció, totes les companyies vam desfilar fins a la plaça de Bailén on a migdia va tindre lloc una missa d’acció de gràcies a l’Esperit Sant celebrada pel capellà castrense. Hi van assistir tots els reclutes i veterans acompanyats dels comandaments al capdavant. El total de reclutes i veterans del CIR eren uns cinc mil. Després de l’acte uns reclutes andalusos molt graciosos recordaven la seua vida religiosa passada. “Desde que tomé la primera comunión que no iba tanto a misa. ¿Quién me iba a decir a mí que aquí tendría misa todos los domingos ?” “¡Menos mal que el pàter en el sermón no nos ha contado que Jesús también hizo la mili!”

A la vesprada van dividir la meua companyia, composta per 178 reclutes, en tres seccions. La divisió es va fer per ordre alfabètic; a mi em va tocar la tercera secció. Havia deixat de tenir nom; ara era un número, el 150, que compartia amb el llit i la taquilla. Aquest era el tercer canvi de llit i de taquilla. A vegades algun sergent tenia el detall d’adreçar-se’m identificant-me clarament: “V-150, vaya al cabo furriel y le dice que le cambie esa guerrillera por una de dos tallas menos y le dé también un correaje nuevo!”. Amb la “V” tots m’identificaven que era de València.

Després de dinar, en l’hora del repartiment de correu, vaig rebre carta de casa i de la nóvia.

Els molt enterats deien que el bromur, que suposadament inhibia l’impuls sexual, ens el posaven en el pa; uns altres estaven convençuts que ho feien en les vacunes. La bona qüestió és que no teníem apetències carnals, calia evitar que ens sodomitzàrem els uns als altres.

El dia d’aprendre les salutacions militars va arribar. Ens van ensenyar com portar la mà dreta amb els dits junts cap a la visera de la gorra si la portàvem posada.

L’endemà vam tenir instrucció amb els cetmes: estaven numerats. El meu era ET 67808. Cadascú era responsable del seu i no li l’havia de deixar mai a ningú encara que haguera d’anar al vàter. Si plovia i estàvem fent instrucció corríem a la companyia a guardar-los a l’armer perquè no es mullaren.

Un dia ens passaven una pel·lícula sobre l’exèrcit: l’home, les armes i el terreny. Un altre, ens feien una prova escrita de la qual només es lliuraven els qui tenien estudis: uns 60 dels 178. Un altre, el pàter ens parlava de la convivència al campament. Un altre un metge ens explicava en un barracó els vaccins que ens posaven (l’antitífic i l’antitetànic), així com el programa de les altres que ens havien d’injectar abans d’abandonar el CIR.

De sobte va començar a haver-hi arrests per qualsevol motiu: per no adreçar-se com calia a un comandament, per aplegar tard a una formació, per saludar a un superior sense portar la gorra posada, per anar a la companyia fora de l’horari, etc. Calia anar amb cura: allò era la guerra.

Al llarg del dia ens podien contar vuit vegades: era una autèntica obsessió la que tenien els comandaments d’informar-se els uns als altres del nombre d’efectius; com si en qualsevol moment s’haguera de declarar una guerra.

Hi havia dies que ens podien tindre una hora formats sota la pluja, fins que acabàvem xopats fins als ossos. Després d’això, jo em posava fulls de diari entre la roba i la pell. Només teníem una muda de roba de faena.

Encara era gener i el tinent ja m’havia fet dos tocs d’atenció perquè no m’havia afaitat; les dues vegades li vaig dir que no hi havia aigua. Encara com que no em va castigar amb “servicios mecánicos” ni em va arrestar sense permís!

Cap a finals de mes vaig fer una imaginària de 4:45 a 7.00. És un torn de vigilància. N’hi solen haver quatre durant la nit, repartides entre les 10 de la nit i les 7 del matí, hora en què es forma al pati per a diana. L’encarrega de la imaginària ha de saber el nombre de llits, el de gent dormint, el de cetmes a l’armer, el de taquilles i, sobretot, estar al servei de qui el necessite durant la nit per al que siga menester, per això dóna per a moltes bromes. A vegades el recluta que no podia dormir cridava: “Imaginaria, hazme una paja” o “Imaginaria, tráeme un plato que se me ha roto un huevo” o “Imaginaria, tráeme una mulata” o “A mi una rubia”. Sempre acudits amb connotació sexual.

Els torns més difícils d’eixe servici eren el primer (22.00-00.15) i el tercer (2.30-4.45). El primer perquè alguns reclutes estan desficiosos i tenen ganes de gresca, i el tercer perquè et trenca el ritme del son per la meitat.

Per l’hora que em tocava la imaginària era l’encarregat de despertar la companyia a les 6.40. Anit hi va haver soroll a conseqüència d’un nou canvi de lloc de llits i taquilles (el quart ja?). Que si aquesta manta és meua o teua. Que on és el meu coixí o la taquilla. Que per què tinc el llit en aquesta nau i la taquilla en l’altra. Quin merder, mentre molts ja dormien! El de la imaginària estava acollonat per si apareixia algun superior i li havia d’explicar l’escama. Segur que se la carregava. Un
soldat podia dir al de la imaginària que era malalt i que no s’alçaria l’endemà fins no vinguera el metge a veure’l.

A les 7.00 vaig baixar a formar, i en el meu lloc es va quedar el cuartelero tot el dia fins a les 10 de la nit: sols podia ser rellevat per anar a menjar. El cuartelero era el responsable de si faltava alguna cosa o si s’embrutava la companyia, i havia de procurar que no s’hi menjara ni es dormira als llits. També havia d’impedir l’entrada a qualsevol estrany. A les 5.30 vaig prendre nota del número d’un recluta que volia anar als lavabos, que estaven a vint minuts de la companyia. Calia fer les necessitats abans d’entrar a la companyia per a estalviar-te passejos nocturns.

Qui feia el servei d’imaginària s’havia d’armar de paciència, ja que quan la tropa s’havia aquietat, començava un concert de ronquits que durava tota la nit. Amb el toc de diana el repertori de ronquits es convertia en diferents classes de tos: tos crònica, tos productiva, tos de gos, tos i més tos. Era un quadre curiós mesclat amb l’olor sui generis de 178 mascles. Olor de companyia.

En resum, els serveis de cuina, cuartelero i determinats torns d’imaginàries eren autèntics castics per als reclutes.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!