La Creueta

Fotografia: el poeta León Felipe

Feta la presentació de la primera tesina, em va pegar molt tort que el senyor Oleza em diguera que la meua investigació li sonava a Concha Zardoya (lit.) (1914-2004), perquè a mi em sonava a més coses

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Abans de tornar al doctor Conejero, em permetran que rebobine la moviola un poc i regressar a primers de 1976 per a recuperar el relat de la meua vida. El motiu és que (qui m’ho havia de dir?) es trobava en l’escenari del meu primer treball remunerat com a professor ajudant en el departament d’anglés de Filosofia i Lletres, l’escalafó per on en aquell temps començaven habitualment els professors universitaris.

Pel febrer, mentre feia l’últim curs, ja treballava en el primer esborrany de la introducció de la tesina, l’última part que s’ha de fer en un treball d’investigació. Com que jo era un passerell, ho vaig pagar. I ho vaig pagar perquè aquella introducció la vaig haver de refer moltes vegades, però, això sí, vaig aprendre la lliçó per a futurs treballs. La tesina o tesi de llicenciatura no era llavors obligatòria per a l’expedició del títol de llicenciat; de fet, la feia ben poca gent.

Al juliol, unes setmanes després que Adolfo Suárez (1932-2014) fóra nomenat president del govern espanyol, jo acabava la tesina gràcies a l’ajuda inestimable de la meua nóvia: sense ella, encara estaria teclejant amb dos dits en la màquina d’escriure. Enquadernar-la i lliurar les quatre còpies prescriptives dins el termini establit em va vindre justetet.

La data prevista per a la lectura del treball, titulat “Los símbolos y las imágenes en la poesía de León Felipe”, era el 30 de setembre, però per algun motiu que no recorde es va modificar la composició del tribunal i la lectura es va ajornar una setmana, fins al 6 d’octubre. El tribunal el presidia Ángel Raimundo Fernández y González, i els altres membres eren Manuel Sanchis Guarner (1911-1981) i Juan Oleza Simó (en susbstitució de Jenaro Talens).

El dia de la lectura, abans que jo fera la meua presentació, va fer la seua la companya Evangelina Rodríguez Cuadros, sens dubte la més llesta i brillant del meu curs. Evangelina va dissertar sobre “La Academia de Nocturnos de Valencia (1591-1594)”, un grup d’erudits dels quals jo no havia sentit a parlar mai, i que sembla que es reunien setmanalment per a llegir les seues composicions poètiques i discutir sobre assaigs i crítiques literàries. D’Evangelina t’ho podies esperar tot. No cal dir que la meua presentació, al costat de la seua, quedava en segon lloc, molt desmerescuda. Jo vaig escoltar atentament la seua, i ella va escoltar la meua. L’acte es va desenvolupar al departament de llengua i literatura espanyola i, tot i que era un acte públic, només hi havia el tribunal i nosaltres dos.

El professor Sanchis Guarner va aparéixer eixe dia amb corbata de llacet. No és que allò em cridara l’atenció, no: ja l’havia vist així moltes vegades els cursos anteriors. Però eixe dia vaig entendre que don Manuel assistia a les lectures de tesines i tesis doctorals amb la formalitat que l’acte requeria. Don Ángel portava tratge amb corbata, com sempre, i el senyor Oleza, molt més jove, vestia informalment, com quasi tots els professors joves. Oleza crec que acabava de ser nomenat professor agregat d’universitat i venia amb la sang a l’ull.

Quan u fa un treball d’investigació amb honradesa —recordem que hi ha qui contracta un “negre” perquè li faça eixa faena—, qui més sap del tema a estudi és qui l’ha escrit. Això no ho vaig descobrir llavors, sinó després d’una segona tesina (quan ja se’n deia Diploma d’Estudis Avançats, anys més tard i jo havia canviat d’àrea de coneixement), i sobretot poc abans de llegir la meua tesi doctoral.

Feta la presentació de la primera tesina, em va pegar molt tort que el senyor Oleza em diguera que la investigació li sonava a Concha Zardoya (lit.) (1914-2004), perquè a mi em sonava a més coses. Aquell professor sempre el vaig tindre travessat, sense haver-lo tingut cap de curs. Hi havia en ell un aire de superioritat i d’anar sobrat que jo no suportava. No va mostrar cap expressió de comprensió (“empatia” es diu ara) pel fet que fóra el meu primer treball d’investigació. Em va fotre que em diguera que la meua sintaxi de les imatges de l’obra completa de León Felipe li pareixia una “maraña”, en compte d’un compendi esquemàtic i visual dels símbols i imatges estudiats i sobre el qual cada poeta organitza el seu univers poètic d’una forma subconscient, com jo pretenia, seguint la teoria psicocrítica de Charles Mauron.

El doctor Oleza no va valorar que m’havia llegit i rellegit l’obra completa del poeta i tota la crítica que va caure en les meues mans, en una època en què, diguem-ho clar, no era gens fàcil de trobar obra del poeta republicà exiliat. Encara com que Sanchis Guarner va ser més condescendent i comprensiu i va apreciar en la justa mesura aspectes del meu treball menysvalorats per Oleza. Les preguntes que em va fer Sanchis Guarner palesaven que se l’havia llegit amb atenció.

El professor Oleza, com ja he avançat, és qui més canya em va arrear, com era d’esperar; i tampoc se’n va lliurar la companya Evangelina. Recorde que em va preguntar per què no havia fet referència al republicanisme del poeta exiliat a Mèxic i als poemes contra Franco o als que feien referència a la guerra civil. Parèntesi: Oleza pertanyia aleshores al PCE en la clandestinitat. Crec que li vaig contestar que tot això se n’eixia dels límits de la meua investigació, però en el fons, si he de ser franc, jo encara arrossegava una bona dosi de por i no sabia fins a quin punt podia parlar amb llibertat, tenint en compte que Franco feia només mig any que s’havia mort; a més, eixos temes no els havia tractats en les entrevistes amb el meu director.

L’endemà de llegir la tesina ho va fer una altra persona a qui havia tingut de docent de classes pràctiques els últims cursos. Em permetran que no els diga qui, la matèria impartida, ni tampoc el tema de la tesina, però ja es poden imaginar que allò em va sorprendre, perquè vaig descobrir que el requisit de tenir llegida una tesina per a treballar a la universitat no s’aplicava estrictament, i que a vegades, per necessitats del servei, es feien excepcions. En aquell temps no espantava que un professor amb tesina firmara un contracte i que uns altres, sense tindre’n, feren les classes. Eren martingales universitàries, a les quals estàvem acostumats. Jo mateix vaig fer classes de llatí, llengua espanyola i anglés en un institut sense tenir la titulació de llicenciat.