La Creueta

Fa la sensació que la classe política ens vol instruir a marxes forçades, però jo crec que fan el ridícul a més de fer-se pesats. Però és la moda!

Per Bartolomé Sanz Albiñana

La meua intenció inicial en aquest article era d’escriure sobre el putiferio en què s’ha convertit la política nacional amb el rebombori de la projectada amnistia i les seues bondats per a la convivència i la normalització institucional, “en aras del interés general”, sense saber exactament a qui afecta eixe interés. I, de passada, per a mirar d’entendre millor això de fer de “la necesidad virtud”. També, per a explicar-me a mi mateix per què la RAE havia escollit “polarización” com a paraula de l’any 2023, una paraula que justament no presagia gaire esperança per la càrrega semàntica de desacord que arrossega. Però ja saben vostés: una cosa és la planificació, i una altra el resultat final. Allà va.

La inventiva de la descripció de la política nacional com un autèntic putiferio no és una parida meua sinó una frase feliz de Míriam Noguera, diputada ara al parlament espanyol, però pronunciada ja fa uns anys i que reflecteix molt bé la situació en què estem sumits de les eleccions del 23 de juliol ençà. Cal reconéixer que la frase és digna de ser inclosa en una antologia de pepites d’or parlamentàries. Com poden veure, alguns no es xafen la llengua i diuen sincerament allò que pensen. De qualsevol manera, estem posats a les brofegades contínues en boca dels polítics i ja no ens sorprenen gens. Eixes ocurrències, però, no les admetríem, posem per cas, en boca del rei o del papa. I això no passaria gràcies a una convenció tàcita molt estesa que s’anomena correcció política.

La correcció política és una mena de censura o tallafocs l’objectiu del qual és evitar la discriminació i el racisme i respectar els sentiments dels altres. Per a entendre’ns: és una espècie de boç al morro de les persones que ens estalvia sentir renecs i despropòsits cada cinc paraules; paraules, d’altra banda, que tot i aparéixer als diccionaris, poden resultar ofensives a moltes persones.

Com quasi tot en el món actual, es tracta d’un invent dels nord-americans que es va posar de moda als anys setanta del segle passat i que perseguia que ens xafàrem la llengua i ens reprimírem de dir-li lladre i impresentable a algú encara que ho sentírem així de tot cor. En el món anglosaxó, eixe espill on tant ens agrada de mirar-nos, ha derivat en l’ús d’un llenguatge subtil amb paraules com “elderly” en comptes de “old” a l’hora de referir-nos a les persones grans. També nosaltres gradualment i sense adonar-nos-en hem eliminat la paraula “vells” per unes altres més sofisticades i refinades.

Més exemples: ja no tenim “aturats”, ara es diuen “fixos discontinus”; els “disminuïts” passen a ser “persones amb discapacitat” (amb reforma de l’article 49 de la Constitució espanyola inclosa); els “deaf and dumb” (sordmuts) es converteixen en “deaf without speech” (sords sense paraula); els borratxos són “bevedors problemàtics”. Un jonqui és un “abusador de substàncies”, mentre un drogoaddicte passa a denominar-se “desafiador de la química”. Un psicòpata ara és un “no-alineat socialment”; un subnormal de tota la vida (amb perdó i la paraula per sort ha desaparegut de les nostres boques) és un “mentalment desavantatjat”; un pervertit és un “sexualment disfuncional”. La paraula homosexual queda erradicada dels diccionaris, i els individus amb predilecció sexual per persones del mateix sexe passen a classificar-se en gais i lesbianes. Això de “maricons”, afortunadament, també ha passat a la història. Els sensesostre ara són individus “involuntàriament indomiciliats”.

En fi, es pot concloure que necessitem un nou diccionari de correcció política que, si no està fet, segur que està en elaboració. Ho preguntaré a algun amic lexicògraf.

Seguim amb alguns exemples més. Segons aquesta nova terminologia les prostitutes passen a ser “proveïdores de servicis sexuals”, mentre que els pobres es converteixen en “persones en situació precària”. 

Si segueixen les coses així, els policies, carters, taxistes i carnissers de tota la vida tindran unes denominacions noves, si no les tenen ja, i haurem de tornar a escola perquè ens instruïsquen en la nova terminologia políticament correcta a què aspira la societat.

Oblidem-nos d’expressions d’ús corrent fins ara com “treballar com un negre” o “faenes de xinesos”. Això s’ha acabat. Si volen ser políticament correctes hauran de canviar ràpidament el xip. A principi dels anys setanta, en els meus primers viatges al Regne Unit, m’estranyava que als negres els digueren homes de color -de quin color?-, sent negres com eren. Allò era el principi dels eufemismes per tal d’edulcorar la realitat i que ningú no se sentira molest o ofés.

Els esdeveniments han anat tan de pressa que els “indios” de Bolívia o altres països sud-americans ara es denominen “pueblos indígenas”. S’han parat a pensar en els llibres d’història que caldrà canviar? Un desficaci.

Sort que els polítics d’ací no s’han embolicat en lluites i discussions estèrils dels doblets de gènere, com van fer els veneçolans, i no s’han entestat a canviar la Constitució espanyola i unflar-nos el cap amb “españoles y españolas”, “ciudadanos y ciudadanas”, “diputados y diputadas”, “senadores y senadoras” per tal de visibilitzar la dona i posar-la en el lloc que li correspon.

Si al principi la lluita per la correcció política anava de baix cap amunt, és a dir, del poble o la societat cap al poder, ara és a l’inrevés: és del poder cap al poble o la societat. S’han adonat que hui en dia no hi ha cap polític que no faça ús dels dos gèneres gramaticals quan fan un discurs o una declaració? Fa la sensació que la classe política ens vol instruir a marxes forçades, però jo crec que fan el ridícul a més de fer-se pesats. Però és la moda!

Per a molts, la correcció política és el resultat d’una lluita ideològica contra el sexisme, l’esclavitud i la colonització. Però és la societat la que dicta les paraules que s’inclouen als diccionaris i alhora n’identifica unes altres que cal erradicar per resultar ofensives a la sensibilitat dels nous temps; per això, sovint, trobem un muntó d’abreviatures que ens indiquen si una accepció és col·loquial, despectiva, en desús, pejorativa, eufemística, d’argot, vulgar o malsonant. Eixes indicacions estan molt bé per si algú no vol eixir-se’n un pam de la senda quan parla o escriu.

Per a acabar, els diré un secret: m’encanten els diccionaris marginals perquè contenen una riquesa expressiva que no es troba ni en el Diccionari Normatiu Valencià ni en el Diccionario de la Lengua Española, molt més seràfics. L’Oxford English Dictionary, per exemple, és més audaç.

La paraula “putiferio” l’he trobada en quatre diccionaris de castellà, però només un recull l’accepció humorística i col·loquial de “guirigall”, “embolic”, “batibull” o “desgavell”; en els altres tan sols apareix la connotació sexual del terme. No he sabut trobar un terme en valencià equivalent.