La Creueta

Fotografia: al centre, el tio Roís [Ruiz], l’últim pregoner de Bellús. Fotografia de voltants de 1960.

Les dones més devotes que van guipar l’aparició exclamaren cabotejant: «Ai, senyor rector, senyor rector!». Expressió que semblava no dir res, però ho deia tot.

Per Xavi Constant

Després de la carta del bisbe, les ambaixades per a parlar amb el rector de Bellús ja no tenien sentit. Si l’assumpte havia arribat a les màximes instàncies eclesiàstiques valencianes, i aquestes havien prohibit les festes patronals, la solució del conflicte no podia residenciar-se legalment en l’àmbit local. Calia, doncs, posar en joc els possibles aliats, així que l’autoritat municipal de Bellús va mostrar la seua disconformitat amb l’ordre del bisbe davant de la Governació Civil de València.

Donada la simbiosi d’aquells anys entre l’autoritat secular i eclesiàstica, el resultat del litigi era imprevisible. S’estava lluny dels centres de poder i es desconeixien les lluites carnisseres entre les faccions del règim polític, les pugnes entre les camarilles de l’estament religiós, i els seus encreuaments d’aliances i rivalitats. Tractaria la qüestió el governador Diego Salas Pombo amb l’arquebisbe Marcelino Olaechea Loizaga? S’involucraria en l’assumpte o es posaria de perfil fent costat al bisbe?

La intenció del poble de celebrar les festes malgrat la interdicció expressa del bisbe i del rector afligia i turmentava els catòlics més fervorosos. Entre plors i retrets als familiars i amics dispostos a insubordinar-se contra l’autoritat religiosa, aquest grapat de devots patia un temor reverencial a la reacció de l’Església. Intuïen que la desobediència suposava una condemnació, un pecat mortal, potser mereixedor de la pena d’excomunió, per no parlar de les possibles mesures coercitives per part del règim polític.

Dies més tard, a l’ajuntament es rebia un nou escrit de València. Tot fa pensar que hi va haver un tour de force entre la jurisdicció civil i religiosa. La carta no era del governador, el que hauria suposat una desautorització pública, sinó novament del bisbe: el reverendíssim reculava i garantia que si mossén José Ros Cabo, el rector titular, no oficiava la litúrgia, el bisbat proveiria els actes religiosos amb un altre sacerdot.

El divendres, 25 de setembre, el tio Roís —un home eixut, de cara afilada, amb un cigarret sempre enroscat en la boca i el cap cobert per una gorra que no es llevava ni per a dormir—, va fer sonar a la plaça del poble el gemec d’un cornet de coure i llautó. Un sol toc, ban de l’alcalde. Les converses s’interromperen. Els contractes verbals de compravenda en les botigues, forns i carnisseries se suspengueren momentàniament. Els tímids s’acostaren a la finestra, els vergonyosos s’ajupiren darrere de la persiana, els sociables tragueren el cap al carrer, els expansius eixiren a la vorera i creuaren salutacions curtes entre ells: «Iep!»

Amb veu clara, sonora i pausada, el pregoner anuncià la bona nova: «Per ordre del senyor alcalde, es fa saber…». Les converses ja no es reprengueren, les compravendes en les botigues, forns i carnisseries es liquidaren en un instant, els que havien eixit a la vorera ja no s’acomiadaren amb un «au!», o «ale!». Els oients, en compte de tornar als seus quefers, sortiren al carrer com una bandada d’estornells en forma de núvol ondulant que es va escampar àgilment per tot Bellús a compartir la notícia. Abans que el tio Roís enfilara el Carreró i acabara la ronda de bans des de la placeta del Botet fins al Cantó, tot el poble estava assabentat. Explosió de goig entre els veïns i alleujament per als creients més fervorosos.

El tio Francisco Almiñana Calabuig va compondre un poema de celebració, i el recitava com un rapsode a les places i al casino. Versos inflamats i humorístics que conformaven una mena de Belluseida on s’exaltava l’heroisme local. Una estrofa encomiava el tio Arturo Sanchis Almiñana, fester i regidor aquell any, a qui mostrava traent-se de la butxaca la segona carta del prelat bisbal i exhibint-la com un trofeu —igual que Agamèmnon amb la cuirassa d’un troià—, una acció que té tota l’aparença de realitat.

El primer dimarts de tardor començaren les festes patronals —la verema determinava les dates—, amb l’absència del rector titular José Ros Cabo, de manera que la missa va ser oficiada per un nou sacerdot. La processó vespertina de Santa Anna va discórrer amb normalitat, i a la nit, la revetla a l’estil de Madrid es va fer amb entusiasme.

L’endemà, dimecres a poqueta nit, en començar la processó del Crist de la Bona Mort, mossén José Ros es va amagar en la parcel·la situada entre la casa de Rafael Bellver el verdurer i la casa del tio Jeremies Vayà, un solar terral inclinat cap a la séquia de l’Alfama. Des d’allí, el rector treia el cap de tant en tant fins que va entreveure com s’acostava la desfilada processional enmig del so de les marxes solemnes i els trons dels coets.

Les dues fileres de feligresos amb un ciri encés a la mà giraren el cantó i remuntaren el carrer del Mig que ara es diu de don Heliodoro Madrona Pujalte. Els xiquets mudats, les dones empindongades, els hòmens encorbatats, els festers abillats amb jaquetes, jupetins i pantalons —unes vestimentes noves de trinca—, les festeres fadrines amb mantellina clara, les festeres casades amb pinta i mantellina fosca.

Mossén José Ros va prorrompre des de l’amagatall. Silenciós, ajupit, amb el cap inclinat cap a terra, es va incorporar al seu lloc, junt amb el capellà substitut. Aquest es va girar i li va dir:

—Xe, ja has vingut?!

Les dones més devotes que van guipar l’aparició exclamaren cabotejant: «Ai, senyor rector, senyor rector!». Expressió que semblava no dir res, però ho deia tot.

Les fonts són contradictòries respecte de la data de la incorporació de mossén José Ros a la processó. No és clar si va aparéixer en la de santa Anna del dia anterior o en la del Crist.

Conjecturem que degué ser durant la del Crist: ja havia passat la revetla a l’estil de Madrid, així que el rector salvava la cara perquè no havia avalat l’acte, i potser li hauria agradat que els balls acabaren en una bacanal desenfrenada en mig de la plaça; o bé que totes les parelles s’hagueren escapat a solaçar-se sobre la pinassa d’algun bosquet, sobre un munt de palla en les eres, o sobre un jaç de fullaraca i d’herba fresca de les xopades de vora riu. Tal «llibertinatge», amb totes les xicones badades, li hauria permés de carregar-se de raó davant dels feligresos i tronar des del púlpit «ja ho deia jo, però ni el Palau ni vosaltres no heu volgut fer-me cas!».

La pèrdua de confiança del ramat amb el seu pastor, afegit a la desobediència del religiós a la rectificació del bisbat, determinaren que mossén José Ros Cabo fóra traslladat i substituït per un nou capellà, el sacerdot encarregat Luciano Ivars Femenia.

Com s’ha convertit aquesta realitat «real» en la llegenda d’un rector a qui fan feredat els coets, i que prohibeix una processó que es fa sense ell i sense cap clergue?

L’aparició real del capellà a mitjan processó del Crist, tot rodejat del foc pirotècnic, sumat a altres rectors posteriors que mostraren la seua contrarietat per la coeteria, degué afavorir la llegenda sobre la resistència de mossén José Ros a eixa manifestació de religiositat popular. Un desplaçament de successos i d’interpretacions posteriors perfectament versemblants.

La llegenda afegeix uns pocs fets ficticis creïbles —enclavats en un escenari i un temps coneguts—, integrats perfectament entre els successos reals. La religió té un paper destacat en mostrar un rector i el Crist, figures clau per al corpus espiritual i, a més, s’incorporen implícitament al relat elements escatològics tals com la mort, l’ànima i el més enllà. Conté, per tant, ingredients de sobra per a esdevenir una composició oral sòlida i una tradició. I com tota bona llegenda, l’objectiu no és sols entretenir. També aporta ensenyaments sobre valors i creences, fomenta la identitat cultural, l’esperit de poble, i emmarca el model ètic a seguir.

Benvolguts lectors i lectores: si la llegenda vos fa més gràcia i vos sembla més captivadora que no la realitat, no cal amoïnar-se. Els mites, faules i tradicions també formen part del patrimoni cultural i immaterial dels pobles.