La Creueta

Portada del llibre d’Andrés de Sales Ferri Chulio (2021)

Tampoc sé si els capellans assassinats i catalogats com a màrtirs portaven una vida íntegra, ajudaven els pobres i necessitats o si, al contrari, estaven al servei dels explotadors

Per Bartolomé Sanz Albiñana

A l’hora de fer-nos una imatge de la situació arran del colp d’estat del juliol de 1936, no podem perdre de vista que la incorporació dels cridats als fronts de guerra va deixar desemparada la gent que va romandre a la rereguarda, amb governs municipals agrupats en comités populars locals. Aquests comités van considerar la gent de dretes, catòlics, capellans, religiosos, propietaris, etc. com a enemics que calia neutralitzar, i en alguns casos van actuar impunement. Això, durant els primers mesos de la guerra; després, el govern de la República va tallar una espiral de violència i excessos.

Durant eixos mesos de descontrol, els comités locals de vegades facilitaven la identificació d’algun veí dretà o religiós a dirigents d’altres localitats, que acudien armats; en altres ocasions, foren els comités locals, fent prevaldre la seua autoritat i jurisdicció, que van evitar excessos i assassinats d’alguns pistolers forasters.  

Com deia en l’article anterior, en l’estat número 1 de la Causa General de València-Ram d’Atzeneta d’Albaida, on figura la relació de persones mortes violentament o desaparegudes “durante la dominación roja”, n’apareixien quatre: dos capellans, un jove de dretes i un adult, militant d’Esquerra Republicana, que a més era propietari i “alcalde de este pueblo durante el Movimiento”.

Paren atenció a la forma en què els documents oficials de la Causa General es refereixen a eixe moment concret i també als vençuts; procuraré de fer-los palesos, entre més motius perquè es repeteixen contínuament a tall de leitmotiv, segurament amb l’objectiu d’estigmatitzar els denunciats.

Hui em referiré al segon capellà mort violentament al terme d’Atzeneta. Es tracta de Juan Bautista Tormo Molina, nascut a Atzeneta, de seixanta-cinc anys, sacerdot, presumptament assassinat per Salvador Borrell, Vicente Tormo (de malnom Quinzequilos) i més hòmens d’Ontinyent, i en parador desconegut en aquells moments. El terror sembrat per Quinzequilos també tindrà unes pinzellades, tot i que no se les mereix.

Si en el cas d’Enrique Oltra Ferri (natural de Quatretonda i prevere d’Atzeneta) a penes tenim detalls de la seua vida, sobre Juan B. Tormo (trenta-cinc anys més gran), curiosament, tenim a l’abast dos llibres escrits pel Dr. Andrés de Sales Ferri Chulio (2009 i 2021), director de l’arxiu de religiositat popular de l’Arquebisbat de València. S’hi aporta informació molt valuosa per a conéixer millor la vida dels preveres assassinats, ja que, en paraules de Joan Pau II: “no s’han de perdre en l’Església els testimonis dels capellans màrtirs”.

Ja he dit en algun moment que, acabada la guerra, l’Església es va preocupar de recollir totes les dades possibles dels seus ministres martiritzats. Hi tornaré en un altre moment. En casos com el present, s’ha ampliat la informació que quasi sempre comença amb la investigació inicial del Dr. José Zahonero (1951).

És cert que desconec moltes coses. Per no saber no sé si, aplegats al moment difícil de la mort, hi va haver capellans que renegaren de la fe; tampoc sé si els capellans assassinats i catalogats com a màrtirs portaven una vida íntegra, ajudaven els pobres i necessitats o si, al contrari, estaven al servei dels explotadors. Com no sé tampoc si tots els preveres, religiosos i religioses inclosos en el grup del “sanguine effuso” es poden considerar màrtirs.

Els dos llibres a què em referisc són en realitat el mateix llibre, però en dues edicions diferents: la segona està notablement corregida, augmentada i millorada. N’extrac la informació que segueix a continuació.

Juan B. Tormo Molina va nàixer a Atzeneta d’Albaida el 18 de maig de 1871, fill de Francisco Tormo i de Francisca Molina, naturals d’eixa localitat. L’avi patern era del Palomar i es va casar amb Margarita Vicedo, d’Atzeneta, on es van establir. Els avis materns, Francisco Molina i Blasa Ases eren naturals d’Atzeneta.

El 20 de setembre d’enguany vaig anar al registre de l’Ajuntament d’Atzeneta a cercar dades seues, però no constava en la base de dades els naixements de l’any 1871; els més pròxims eren els de 1879 i 1881. Més tard he esbrinat que el registre d’eixe naixement es va efectuar en el registre civil el 18 d’agost del 1934, amb el nom de Juan Bautista Ascensio Tormo Molina. Imagine l’omissió es degué advertir en el moment en què l’interessat va necessitar una partida de naixement del registre civil municipal, però em pareix molt tard. Segurament, per a entrar al seminari, només li devien demanar un certificat de bateig. Afortunadament, els llibres sacramentals o Quinque Libri d’Atzeneta es poden consultar a l’Arquebisbat de València.

El rector d’Atzeneta, de 1848 a 1889, va ser Salvador Domínguez Lloret, d’Almudaina. Aquest rector, conegut com “el rector vellet”, coneixia molt bé la devoció dels atzenetins al Santíssim Crist de la Fe i del Mont Calvari, i amb la col·laboració dels feligresos està disposat a construir una nova ermita. Eixe projecte s’acaba de fer realitat amb la incorporació d’un nou vicari, natural de l’Olleria, Vicente Albiñana Andaní (n. 1856). El 1883, data d’incorporació del vicari ollerià, don Salvador comença a enderrocar el vetust edifici on es venera la imatge del Crist que el rector José Gironés havia regalat al poble. Segur que els dos preveres que Tormo Molina conegué a Atzeneta influïren en la seua vocació, així que a mitjans de la dècada dels anys huitanta del segle XIX ingressa en el seminari conciliar de València, al carrer d’Alboraia.

La nova ermita es va inaugurar el 1890, mig any després de la mort de Salvador Domínguez. Vicente Albiñana havia ascendit a ecònom l’any anterior. La inauguració va ser el 28 de desembre amb una missa solemne amb Juan Albiñana, vicari de l’Olleria i germà de l’ecònom, com a predicador. Recordem que l’ecònom és un capellà que fa les funcions de rector d’una parròquia quan la plaça està vacant per malaltia o absència del titular.

Per sort, alguns rectors d’aquells dies prenien nota dia a dia de què passava al poble. Gràcies a Vicente Albiñana sabem, per exemple, que el tocador de l’harmònium de la missa solemne d’aquell dia fou Eduardo Serrano, un personatge atzenetí a qui un altre dia dedicaré unes línies.

Juan B. Tormo Molina va rebre l’orde del subdiaconat l’11 de juny de 1897 i s’ordenà prevere el 26 de març de 1898. Malauradament, amb els esdeveniments de l’estiu de 1936 es destruïren els documents amb què podríem ampliar la seua trajectòria. Això no obstant, en coneixem els nomenaments: vicari de Moixent (1905), encarregat d’Aielo de Rugat (1906), vicari de Benillup (1923), vicari de Museros (1926) i vicari de Xiva (1930).

El 1931, encara que no té de bona salut, és nomenat rector ecònom de Cerdà. Les seues preocupacions al capdavant de la parròquia són les pròpies d’un prevere: el culte diví, la santa missa, el catecisme per als xiquets, el cor parroquial, visita als malalts, i la celebració de la festa patronal de Sant Antoni. Quan la situació política del país i la seua salut empitjoren, sol·licita la jubilació i torna al seu poble, on s’instal·la al carrer de Sant Roc, número 45, juntament amb la seua neboda Francisca Molina Tormo, qui l’havia acompanyat en el transcurs dels seus nomenaments. Allà fa 65 anys i viu fins a la mort.

Entre les dos o les tres de la matinada del 29 d’octubre de 1936, apleguen a Atzeneta membres del comité revolucionari d’Ontinyent amb la intenció de detindre Juan Bautista Tormo Molina. Els milicians, en veure que no els obrin les portes, s’envalenteixen, s’enfilen al balcó de la casa, forcen la finestra i espanten tothom. En el moment de capturar-lo troben un home vell i malalt que els diu: “Em perseguiu per ser rector. Feu de mi el que vulgueu. No renegue de ser ministre de Déu”. Observen que el Dr. Ferri Chulio no fa referència a Quinzequilos i als seus acompanyants, i segur que, si han seguit el relat, a vostés els han vingut al cap algunes preguntes, veritat?.

Tot seguit introdueixen el pobre home en un cotxe i es dirigeixen al camí d’Agullent, i en l’encreuament amb el camí vell de Benissoda el maten a trets. Quan el troben, el soterren en el cementeri d’Agullent.

El 12 de desembre de 1942, en compliment dels decrets “para la inscripción de los Caídos”, és inscrit en el Registre Civil d’Albaida, on el jutge certifica que “Juan Bautista Tormo Molina, Caído por Dios y por España, natural de Adzaneta de Albaida […], domiciliado en Albaida, de profesión sacerdote, y de estado soltero, falleció en el cruce del camino viejo con la carretera de Agullent […] el día veintinueve de octubre de 1936, a las 5 horas, asesinado por los rojos, y su cadáver recibió sepultura en el cementerio de Agullent”. Supose que es tracta d’una errada quan el jutge certifica que està domiciliat a Albaida.

En 1959, a l’acabament de les obres de la basílica del Valle de los Caídos, Paquita Molina Tormo acceptà que les restes del seu oncle foren inhumades en aquell recinte, per a la qual cosa Vicente García Benavent, batle d’Atzeneta, es va fer càrrec en representació de la família de les restes mortals del sacerdot, i el 6 de març es féu un solemne funeral en el temple de Sant Joan Baptista d’Atzeneta. Així consta en el llibre manuscrit Memorias de Adzaneta, pàgina 108, segons redacció de Juan Fernández Mira, llavors rector d’Atzeneta (1956-1960). Les restes van ser inhumades en la basílica de la Santa Cruz del Valle de los Caídos el 24 de març de 1959. Dos mesos després, uns 80 veïns d’Atzeneta van visitar el temple en un viatge organitzat per la parròquia.

Com que l’Església és molt curosa a l’hora de recollir totes les dades dels seus ministres, don Juan Llopis, el rector que va succeir Juan B. Tormo Molina a Cerdà, va remetre el 1939 a l’arquebisbat una relació dels fets ocorreguts i les destrosses ocasionades el 1936 en la parròquia de Cerdà i afegí: “Los desmanes ocurridos los realizaron unos individuos de Játiva”.

El gran nombre de dades que els investigadors recullen i han de manejar fa que es puguen colar errades. Així, el llibre de Zahonero (1951: 372) diu que el sacerdot atzenetí va morir el 29 de setembre, quan en realitat va ser el 29 d’octubre. En La represión en la retaguardia republicana. País Valenciano, 1936-1939, de Vicent Gabarda Cebellán (1996: 235), Tormo Molina consta com a nascut a Albaida i assassinat el 8 de novembre de 1936 a 64 anys. Finalment, el llibre Albaida, 1931-1949. República, revolució social i repressió franquista, d’Abel Soler (2020: 102), incorre en les mateixes errades biogràfiques de Gabarda, prova evident que havia acudit a aquest autor com a font d’informació.

A poc a poc es van aclarint els fets amb aportació de noves dades, noms, circumstàncies, etc. 

Fins ací el resum del treball dels historiadors i del relat de l’hagiògraf Dr. Ferri Chulio. En el pròxim lliurament em centraré en la informació que d’aquest capellà podem esbrinar en la Causa General.

Agraïsc sincerament la informació facilitada per Ximo Tormo Bataller per a la confecció d’aquest article. Ara espere l’informe de la Delegació per a les Causes dels Sants de l’Arquebisbat de València per saber en quina fase es troba el procés de santificació de Juan Bautista Tormo Molina.