La Creueta

Revista d'opinió i divulgació de la Vall d'Albaida (en construcció)

6 de febrer de 2023
0 comentaris

L’«Alzeneta»

L’Alzeneta als anys 60. Foto, web Autocars Pla

A partir de 1946, Bellús, un nucli que per grandària i disposició dels carrers podia distingir aleshores amb facilitat el pas de vehicles per la carretera, començà a mesurar el temps amb més exactitud segons si l’autocar havia passat o no.

 

Per Xavi Constant

Durant dècades del segle passat, la imatge del cotxe de línia per les carreteres marcava els cicles horaris als pobles menuts de la Vall.

Als nuclis més industrials com Benigànim, el rellotge del campanar de la parròquia de Sant Miquel assenyalava les hores en punt i tots els quarts. Unificava el temps i sincronitzava els moviments dels beniganins per a entrar o eixir de magatzems, tallers, fàbriques, escoles, misses, establiments i comerços.

Als pobles agrícoles i preindustrials com Bellús, es regien per fites horàries difuses —de bon matí, hora d’esmorzar, després de dinar, a mitjan vesprada, a poqueta nit… És veritat que hi havia un rellotge al campanar de l’església de Santa Anna, però marcava invariablement i des de feia molts anys la 1.30. Sembla ser, diuen, que era tan arriscat de pujar al punt de la torre on se li donava corda que cap rector, sagristà, escolà, bisbe o el mateix Papa no s’atrevia a muntar fins aquell punt tan perillós.

Fa quasi vuitanta anys que el cotxe de línia de la família Pla començà a transportar passatgers des d’Atzeneta i Albaida fins a Xàtiva. Travessava la Vall de sud a nord baixant pel riu sobre l’antiga N-340 i entrellaçava per algunes vies secundàries. Primer descendia per la riba dreta, passava a l’esquerra a la ciutat dels morquers, tornava a la dreta pel Palomar, fins que a Montaverner travessava els ponts de ferro, el curt sobre el riu Albaida i el llarg sobre el Clariano, i continuava definitivament sobre la riba esquerra.

Abans de deixar la comarca, l’autocar girava el revolt del barranquet de la Foieta, i se’l veia davallar per una llarga recta fins a Bellús, el punt més baix de la contrada. Parava al camí Reial, enfront de la fàbrica dels germans Vidal. Després, travessava el barranc del Salido per un viaducte, i començava a remuntar el desnivell de 104 metres del port de la serra Grossa bramant fins a desaparéixer pel congost, enfront del tossal Redó. Tenia una parada a Bixquert, enmig del contrafort, sortejava les últimes muntanyes, i baixava fins a Xàtiva.

Regressava al migdia. A la vesprada es presentava de nou camí de la ciutat socarrada, per a tornar al final de la jornada. Marcava, doncs, quatre fites horàries amb puntualitat britànica.

L’«Alzeneta» dels anys 50. Foto, web de l’empresa Autocars Pla

A partir de 1946, Bellús, un nucli que per grandària i disposició dels carrers podia distingir aleshores amb facilitat el pas de vehicles per la carretera, el temps començà a mesurar amb més exactitud segons si l’autocar havia passat o no. El seu trànsit va esdevindre tan familiar als pobles del riu Albaida que encara hi ha veïns que es refereixen a qualsevol autobús com una Alzeneta: una personalització en què a la màquina se li assignava un nom propi, i és que els primers camions i autocars solien presentar una faç amb trets humanitzats.

Poc després, va arribar la industrialització i es desenvolupà el comerç i altres serveis al poble i al balneari. S’hi va instal·lar la fàbrica dels germans Vidal, una borrera, els teixits Romviorene, l’embotelladora Bal Bellús, una granja de porcs i contractistes amb obrers. Com que a la comarca calia encara més treballadors, venia una furgoneta a emportar-se xicones a treballar als telers de Montaverner i altres vehicles per a endur-se dones als magatzems de fruita de Benigànim.

El nou temps exigia més fites horàries al llarg de la jornada i requeria la consulta constant dels rellotges. No obstant això, la regularitat del pas de l’Alzeneta continuava sent una marca precisa del pas del temps al poble.

De fet, quan en aquells anys el putting out system de les empreses de l’Olleria va abastar Bellús, després de dinar, la primera Alzeneta cap a Xàtiva indicava un senyal: moltes ames de casa s’arremolinaven ací i allà en rogles i cadascuna mamprenia la seua tasca. Revestien botelles i ampolles de vidre amb tubets de plàstic de colors, trenaven amb boga els culs de cadiretes de fusta, bastien cistelletes, folraven marraixes amb vímet, canya i rotang. Mentrestant, un transistor disposat al mig del cercle com un foc encés dramatitzava un episodi del serial radiofònic de Lucecita, Ama Rosa, Simplemente María; o el consultori sentimental de doña Elena Francis responia una carta remesa i signada per una desdichada, o potser una desgraciada, i li amollava consells retrògrads.

Però la finalitat de l’Alzeneta no era marcar el temps: transportava viatgers que necessitaven fer tràmits administratius, compradors de productes o serveis que no trobaven al poble, transeünts que feien transbord a l’estació de ferrocarril que els comunicava amb València o Madrid, i traslladava estudiants valldalbaidins a l’institut de batxillerat Josep de Ribera de Xàtiva. El centre d’ensenyament mitjà que tenien més prop en aquell moment. L’institut Josep Segrelles d’Albaida es va inaugurar el 1963, el Col·legi Claret de Xàtiva el 1967 i el Centre de Formació Professional de la Costera el 1976, encara que proporcionava estudis d’oficialia i mestratge industrial des de 1946.

Cal dir que l’autocar de l’Alcoiana, filial de la RENFE, oferia el servei de transport des d’Alcoi sense desviar-se de la N-340 i arribava fins a València, però, per causes que no sabríem explicar del tot, a penes l’utilitzaven els viatgers.

El tio Juanito Pla i la seua família. Foto, web de l’empresa Autocars Pla

Un dels xòfers i cobrador de l’Alzeneta era el propietari de l’empresa, el tio Juanito Pla —son pare, Batiste Pla, havia fet d’ordinari des de 1922—. El revisor dels bitllets durant el trajecte solia ser, algunes vegades, algun dels fills de Juanito Pla. Des de jovenets, Joan Ignasi, Paqui o l’altra germana de qui no ens en ve ara al cap el nom, col·laboraven amb son pare, proveïts d’una bossa de cuiro que es penjaven en bandolera.

El tio Juanito Pla —home de bé i molt professional que va faltar el 2001—, organitzava també tournées per la península, viatges als quals s’apuntaven cada any treballadors i treballadores del balneari de Bellús quan s’acabava la temporada.

Segons informa la pàgina web de l’empresa, en 1987 se’n féu càrrec la tercera generació de la família Pla juntament amb Pepe Gomar, i començà a gestionar viatges internacionals, rutes de transport escolar i trasllats a fàbriques. En 2014 els pobles del riu Albaida es quedaren sense Alzeneta. Sis anys després es va reprendre amb una quarta generació. Hui fa el trajecte Carrícola, Atzeneta, Albaida, el Palomar, Bèlgida, Bufali, Montaverner, Alfarrasí, Benissuera, Sant Pere, Guadasséquies, Bellús, l’Hospital Lluís Alcanyís i Xàtiva.

Benvolguts lectors i lectores de La Creueta, per a no deixar-vos amb un punt de melancolia a tots els que en algun moment reparàreu en l’hora en veure passar l’Alzeneta, els que utilitzàreu aquest servei durant el segle passat i vau conéixer el tio Juanito, els que gaudiu actualment de la línia i especialment els lletraferits més sensibles, acabem amb un acudit que vam sentir a la Vall. Una d’eixes jocositats enginyoses que es contaven, foren veritat o no, per a ridiculitzar alguna persona o un poble veí. Allà va:

Z. (nom en diminutiu), un jovenet del poble X., agafava cada dia l’Alzeneta per a anar a l’institut de Xàtiva. Un dia, en tornar a casa, unflat com un tito, li va dir a son pare:

—Pare, pare, aquest matí en lloc de pujar a l’Alzeneta, he fet tot el viatge corrent darrere seu, així que he estalviat quatre pessetes!

I el pare, el tio Z., li va respondre:

—Fill meu, estàs abajocat. Si en compte de córrer darrere de l’Alzeneta hagueres corregut darrere del taxi del tio Tonico, t’hauries estalviat quatre duros!

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!