La Creueta

Casa de Don Teodoro (Fotografia: Arxiu Municipal de l’Olleria AMO 2116/3)

Hi havia un afany desmesurat perquè el poble tinguera un camp de futbol en condicions i altres instal·lacions esportives, i que alhora poc es parlava de dotacions culturals

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Don Teodoro, el metge, vivia en la casa on actualment hi ha un solar al principi del carrer del Trinquet de l’Olleria, enfront dels Grisons. Segons em contava ma mare, era l’únic del poble que portava sabates. Quan passava per davant de les cases, les dones sabien que era ell pel so dels tacons. No sé si existeix algun llibre de personatges ollerians, però en eixe hipotètic volum, indubtablement, ocuparia un lloc. Ho dic perquè, tard o d’hora, serà un personatge de la mitologia olleriana. Quan de menut jugava a futbol en la replaça de l’ermita del Crist de la Palma, de vegades em quedava encantat pensant què hi podia haver en l’hort adjacent propietat de la família del metge, d’on només en véiem, per damunt dels murs, unes exòtiques palmeres prou velles.

Crónica de Fiestas (Ricardo Albiñana Oviedo) (continuació).- Hi hagué un temps en què les festes de l’Olleria eren famoses pels seus castells de focs d’artifici. [La gent gran segur que recorda els germans Úbeda, triomfadors en molts certàmens internacionals. I no només els Úbeda, sinó molts més, alguns dels quals van perdre la vida mentre treballaven en aquest arriscat ofici en les “casetes dels coeters”, o fins i tot dins del poble]. 

Parlant de festes, en aquells temps les filaes de Sant Miquel eixien a arreplegar pels carrers la voluntat per a les festes. En l’arreplec d’eixe any es van reunir 13.000 pessetes que, dividides entre les més de 5.000 persones del cens, eixien a una contribució de 2,50 pessetes per cap. Amb eixa aportació no sé com se les arreglaven els festers per a repartir caramels i joguets en la cavalcada o en la retreta.

Evidentment, la comissió de festes ho tenia agre per a poder arreplegar les seixanta pessetes que costava el llibre de festes, ja que només en venia dues terceres parts de l’edició. En resum, l’articulista es queixa que a l’ollerià li costa contribuir econòmicament a les festes del seu poble.

Futbol (calseta).- Aquest article repassa amb detall els últims partits disputats per l’equip local: pobles contra els quals van jugar, àrbitres, públic i jugadors (un per un) [No em detindré gaire en aquest assumpte perquè el poble té a la seua disposició una publicació amb els detalls de cadascun dels partits jugats al llarg de les diverses temporades futbolístiques]. Durant tot l’any, els aficionats es van queixar de la mateixa cosa: “¡Qué lástima no poseer un campo en buena situación y condiciones!” [Si ho mirem bé, tanta pregària per tindre un camp de futbol i unes instal·lacions esportives dignes van fer que, en un moment determinat, es produïra el miracle i els xiquets deixaren d’anar a jugar a futbol a la replaça de l’ermita del Crist de la Palma].

 ¿Adios a Els Grisons? (Ricardo Albiñana).- L’alarma està servida després d’haver arribat a la vora de 400 subscriptors: el finançament de la revista. Després dels dotze primers números, Albiñana calcula un dèficit pròxim a les 40.000 pessetes. Amb aquesta situació és difícil la continuïtat de la publicació. Possibles solucions: apujar el preu de la revista.

Balance general de la Revista Els Grisons.- Sense entrar en massa detalls, les xifres eren les següents. Ingressos: 39.425 pessetes. Despeses: 67.444,65 pessetes. Dèficit: 28.019,65 pessetes.

[Em ve al cap una frase de Mr Micawber, un personatge de la novel·la David Copperfield, de Charles Dickens: “Annual income twenty pounds, annual expenditure nineteen nineteen six, result happiness. Annual income twenty pounds, annual expenditure twenty pounds nought and six, result misery”, és a dir, “Ingressos anuals: vint lliures; despesa anual: dènou amb sis; resultat: felicitat. Ingressos anuals: vint lliures; despesa anual: vint lliures amb sis; resultat: misèria”. Al capdavall, malgrat tota la il·lusió posada en el projecte de la revista, passat el primer any hi havia misèria].

Notas de Sociedad.- Batejos: 7. Matrimonis: 5. Decessos: 3.

Visita a Fontilles.- Fundat per dos propagandistes catòlics: un seglar (don Joaquín Ballester Lloret), i un sacerdot (el padre Ferris, S.J.), aquest sanatori “alberga a los aquejados de la enfermedad de san Lázaro”. Animats per don Fernando Cardona, les filaes hi van organitzar una visita que tenia com a finalitat “dar unos momentos de alegría a los enfermos allí residentes ”. La visita va tenir lloc el 29 de setembre i s’hi van desplaçar nou autocars i nombrosos cotxes particulars, amb més de quatre-centes persones. La banda de música olleriana va amenitzar la desfilada de les filaes. L’acte va acabar amb una missa i el lliurament al pare director del sanatori dels donatius en metàl·lic arreplegats la setmana anterior. S’havien recaptat més de 10.000 pessetes. Abans d’emprendre la tornada al poble, els excursionistes van acabar de passar el dia a la platja de Xàbia.

La “píldora” en el colegio (José Luís Martín Vigil).- Arran d’una carta rebuda d’un pare, la reverenda mare d’un col·legi religiós crida al seu despatx una professora que parla a les seues alumnes sobre l’hora de tornar a casa dels xics, d’anar-se’n d’acampada els caps de setmana, i fins i tot s’atreveix a donar a les xiques informació sobre la “píldora”, una novetat aquells dies. 

[Ara ens pot fer riure el tema de les píndoles anticonceptives, però si girem la mirada cap a finals dels seixanta, la simple al·lusió al tema de la píndola era pecat, i crec que no exagere gens].

Las hores y el mar. Vocación. Añoranzas (Zarazz).- L’assídua col·laboradora ens parla, en primer lloc, de la seua primera impressió en veure el mar i la platja, i de les vocacions d’enginyer d’un amic i de la seua pròpia d’escriptora. En les enyorances diu: “”Hoy  he sentido nostalgia de Zaragoza”. Recorda el riu Ebre, el Pilar, la Seo, “las callejas que van al mercado, estrechas, oscuras, (…) el paseo de la Independencia (…) con sus árboles, sus militares, sus estudiantes, (…) Qué lejano parece todo aquello, como si hubiera sido un sueño”.

[Les últimes paraules de Zarazz pareixen premonitòries. Recorde aquesta revista i pareix com si tot haguera sigut un somni, però no ho va ser, ni que fóra un somni efímer. Li torne a pegar voltes a qui es podia amagar sota el pseudònim de Zarazz i arribe a la conclusió que es tractava d’una fèmina de Saragossa pel “Za” de l’inici del pseudònim, encara que en alguna ocasió havia intuït si era d’Elda].

Comentaris personals a tall de conclusió.- Una prova evident del declivi de la publicació es veia en la pobresa de les fotografies: només dues (de les filaes Labradores i Chirigotas), i no serà perquè pels temes tractats en l’últim número no s’haurien pogut il·lustrar amb moltes imatges: sants patrons, processons, ambaixades, bous, revetles, etc.

Curiosament, si en els primers números es lamenta la manca de públic en els concerts de la banda de música, ara ni es fa referència a la situació, si havia millorat o seguia per l’estil.

Sense fer massa esforç per a recordar els principals temes tractats, diré que hi havia un afany desmesurat perquè el poble tinguera un camp de futbol en condicions i altres instal·lacions esportives, i que alhora poc es parlava de dotacions culturals: biblioteca, centre cultural, sala d’audicions, etc.; entre altres coses perquè la majoria de la gent estava capficada a fer hores extra i guanyar diners a cabassos per a fer-se una caseta i comprar-se un utilitari. I ara que parle de diners, em ve al cap un professor que tenia per eixos anys i que solia repetir: “Hoy el dinero se suele ganar a patadas”, en contraposició dels futbolistes amb els homes de ciència, lletres i cultura en general. I no sols aquell professor; el meu sogre, sobre el futbol, aplegava a la mateixa conclusió quan deia als néts: “Els futbolistes, sense estudiar, són els que més diners guanyen de tots i només pegant puntellons a una pilota”.

Mirant arrere, després de tants anys, no em queda clar si el poble es despertava de la letargia o continuava ancorat en els costums i treballs heretats dels avantpassats; el que està clar és que gràcies a la revista Els Grisons es van fer uns senyals de fum que indicaven, d’alguna manera, les inquietuds del poble o, si més no, d’algunes persones de les anomenades “forces vives”.

I com que arribem al final d’aquest viatge a l’Olleria del 1968 a través d’una revista local, caldria fer, a manera de breu resum, un parell de mapes mentals.

Un dels mapes correspondria a la revista en si, i l’altra a l’alma mater d’eixa publicació, el rector don Fernando Cardona Pérez, arribat al poble en la primavera del 1967 i que hi degué romandre uns quatre anys, fins a l’arribada de don Albert Biosca. Com a exemple, jo faré el mapa mental del senyor rector nascut a Pego i hi reflectiré els meus records adolescents, que no han de coincidir necessàriament amb els d’altres persones que el van conéixer. Probablement, no faré justícia al personatge, però eixe dibuix és el que em queda d’ell després de més de cinquanta anys. No obstant això, no descarte de fer-ne en un futur una semblança més assossegada.

Pel que fa al mapa mental de la revista, el deixe en les mans de vostés per tal que s’exerciten en aquesta mena de diagrames que es fan servir per a representar paraules clau, idees, dibuixos, signes o altres conceptes connectats a partir d’una idea força o central.