La Creueta

Tot se m’acaba: el paper on escric, el fil de cosir i fins i tot el xoriço que vaig portar de casa i que m’han birlat. Sort que els assaltants d’armariets respecten els pocs diners que tinc.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Ara que sembla -si ens hem de fiar de l’olfacte dels polítics europeus- que la mili podria tornar a implantar-se vist el perill d’una nova guerra mundial, em permetran que continue amb el relat de la meua memòria militar. Espere que el rumor no passe de ser un malson.

Fins fa no gaire, he somiat sovint que havia de tornar a l’exèrcit: m’havien llicenciat per equivocació abans d’hora i m’hi reclamaven de sobte; o s’havia comés algun error administratiu durant del meu servei militar que l’invalidava, un error de segon ordre, sens dubte, inadvertit durant anys, potser, però tan greu alhora que feia inevitable el meu retorn a la caserna.

Abans de continuar, he de confessar que el paràgraf anterior no és meu sinó una simple traducció del primer de la novel·la d’Antonio Muñoz Molina Ardor guerrero (1995): només m’he permés la llibertat de canviar algun signe de puntuació. Eixe somni i uns altres de pareguts són recurrents en mi. Sovint també somie que em criden de la universitat -a mi i a tota la meua promoció- per a tornar a fer l’examen final de l’assignatura d’història de la llengua anglesa, impartida pel Dr. Carreres de Calatayud, que es va passar tot el curs malalt. L’assignatura, interessant a més no poder, ens la van aprovar de calbot, si no recorde malament, perquè el departament no va poder trobar cap professor qualificat per a explicar-la.

Bé, al que anàvem. El març de 1977 es va acabar amb teòriques sobre com tensar i destensar les cadenes del carro de combat AMX-30 i com llevar-les. Gitar-te davall del vehicle per a posar-li uns suports i fer algunes operacions periòdiques era garantia d’eixir-ne brut d’oli fins als ulls. Tinc pendent d’escriure a Pepito Ballester a veure si amb la seua influència em poden traure d’ací i estalviar-me aquestes faenes.

Tot se m’acaba: el paper on escric, el fil de cosir i fins i tot el xoriço que vaig portar de casa i que m’han birlat. Sort que els assaltants d’armariets respecten els pocs diners que hi tinc. A Uad Ras no pots ni pegar una becadeta: ja s’encarrega el cuartelero que no pugues ni deixar-te caure en el llit. Preferia el CIR d’Alcalá de Henares; com a mínim podies tancar els ulls deu minuts després de dinar.

La instrucció d’orden cerrado ens la dirigeixen últimament un caporal primer i un brigada. Aquest últim fa vint anys que està en l’exèrcit i s’ho sap tot; és un tot un bromista consumat. De tant en tant solta alguna parida com “Sois más parados que la Saga de los Rius”. La instrucció amb ell és amena: períodes curtets, seguits de ronda de botija amb aigua fresca.

Hui hi ha hagut partit de futbol i he comprés perfectament per què l’altre dia l’alferes metge, en la xarrada setmanal, va dir que en eixe camp la gent es trenca el menisc. Tot menys arreglar-lo un poc. Es veu que vol agafar experiència amb les nostres lesions!

Aquesta vesprada he eixit a pegar una volteta. He agafat el metro i me n’he anat al barri de Las Delicias, passant per la plaça d’Espanya.

A la meua companyia hi ha uns quants valencians: un de Iàtova i un altre de Dénia, uns quants de Castelló i d’Alacant. Molts andalusos, sobretot de Sevilla. N’hi ha un que estudia segon de filologia anglesa amb qui parle sovint.

El sergent Vidal, extremeny, ens ha fet una teòrica als tiradors, els encarregats de disparar els projectils. A continuació hem anat a recanvis, hem agafat una lona enorme i l’hem desplegada; damunt li hem posat tot de ferraments, utensilis i aparells que van en el carro: clauetes de tota mena, tornavisos, equipaments òptics, desinfectants, pics, pales, extintors, cascos, gomes, maromes… Però tot això amb els seus noms tècnics. El sergent té tothora el meu nom a la boca, de manera que no em queda més remei que estar atent a les seues explicacions.

En la classe pràctica ens han ensenyat a destensar una roda de carro: fàcil quan ja ho saps fer, com tot. Ara m’explique per què la mili dura un any; però no acabe de comprendre com és que hi ha qui diu que a la mili no es fa res. No ho entenc. En dos mesos és impossible de conéixer tots els entrellatsz d’un carro de combat. Estàvem en la classe quan ha vingut el primero per a portar-nos a la desfilada al pati d’armes. Hem desfilat amb unes altres companyies. Radio Macuto diu que és un assaig per al Desfile de la Victoria que  s’ha de fer al passeig de la Castellana. Com que els veterans comencen a anar-se’n de permís, ja em veig fent més serveis dels habituals.