La Creueta

Una de les coses que més lamente d’aquell curs pels motius que he explicat és no tindre ni idea de la història de la llengua anglesa

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Continuant amb els contextos social, acadèmic i personal en què transcorria la meua vida i en els quals tracte de reflectir una època concreta, en els àmbits esmentats que encara tinc prou ben fonamentats en la meua memòria, em ve al cap la biografia de don Santiago Ramón y Cajal (1852-1934). Fou un home nascut cent anys abans que no jo i refractari a la importació d’esports anglosaxons, ferm defensor dels alts valors de la raça nòrdica: ambició, perseverança, laboriositat, patriotisme, disciplina, combativitat espartana, valors que no s’ensenyaven als estadis sinó a les escoles de tots els nivells. Crec que Cajal, si hui obrira els ulls, no s’acabaria de creure què passa(va) cent anys més tard.

Però deixem de banda aquestes divagacions que poden ser innecessàriament prolixes i anem al gra reprenent el fil de la narració sobre el que em va passar amb una altra matèria, important segons el meu parer i cursada el 1974-75: la història de la llengua anglesa, explicada aleshores per don Francesc de A. Carreres de Calatayud (València, 1916-1989). El cas d’aquesta assignatura va ser molt diferent del de la història de la llengua francesa a què ja m’he referit.

Carreres era, a més, director del British Institute a València i professor titular d’anglés de l’institut Lluís Vives. Per tant, devia ser encarregat de curs a la facultat. Era un exemple més de la situació precària del professorat aquells anys. Per a desgràcia nostra va estar malalt pràcticament tot el curs, sense fer-nos classe. El cap de departament no va saber o no va poder resoldre la situació i ningú no es va voler fer càrrec de l’assignatura, una matèria que no es podia improvisar en dues vesprades i en la qual en pocs minuts es veia el llautó a qui l’explicava si no estava ben preparat; de fet, en aquell moment només Carreres podia explicar eixa assignatura en moltes milles a la redona.

No debades aquest professor, doctor en Dret i Filosofia i Lletres, havia estudiat molts anys a Oxford la prosa de l’època isabelina i, en particular, la de sir Philip Sydney. A principis de la dècada dels setanta, Carreres fou nomenat per la reina Isabel II oficial de l’Orde de l’Imperi Britànic pel seu treball en pro de la millora de les relacions culturals anglo-espanyoles. Això no ho podien dir molts aleshores. A part dels seus assajos filològics i cursos de llengua anglesa, el doctor Carreres era autor de diversos treballs i traduccions d’Eliot, Priestley, Virginia Woolf, Shakespeare, les germanes Bronte, Yeats, Galswothy, etc. I era un reconegut expert en àmplies zones de la història literària anglesa. I encara que no tinga a veure amb el tema, juntament amb son pare, Salvador Carreres Zacarés, tots dos van ser signataris de les Normes de Castelló de 1932, i a més va publicar diverses narracions i una novel·la curta en valencià.

Tot i el seu currículum i la seua preparació, el professor Carreres era una persona sui generis. No recorde que fera tres classes seguides eixe curs. I quan es va entossudir a vindre a fer-les? Doncs els dies que celebràvem les activitats del First Anglo-American Seminar. Que justet, home! Enmig de tal desori de curs, encara com que el vam poder convéncer que suprimira de l’examen final la part consistent a saber l’evolució de les paraules des de l’anglés antic (Old English) a l’anglés actual: eixa part era un vertader calvari, amb assots inclosos. Perquè tot s’ha de dir: si en francés estudiàvem l’evolució de les paraules a partir del llatí, en anglés era molt més complicat. Un exemple fàcil d’entendre: quan jo feia el primer sisé de batxiller (actual primer de batxillerat) no vaig tindre problemes especials a enfrontar-me i entendre el Cantar de Mio Cid:

En Valencia seí // mio Cid con todos los sos,
con él amos sus yernos, // los ifantes de Carrión,
Yaziès’ en un escaño, // durmié el Campeador;
mala sobrevienta // sabed que les cuntió;
saliós’ de la red // e desatós’ el león.
En grant miedo se vieron // por medio de la cort;
enbraçan los mantos // los del Campeador
e cercan el escaño // e fincan sobre so señor;
Ferrán Gonçález… (CANTAR TERCER)

De problemes, sí que en tenia el text de Mio Cid, la veritat; però a trossos i a mossos seguia l’argument. Ara bé, un text d’anglés antic, vist l’alt component germànic inicial, només es pot entendre amb una formació especial. U mira un poema èpic com el Beowulf i no entén ni una sola paraula. Però ni una sola. Proven vostés.

Com que jo aquell curs feia una marató diària anant de l’Escola d’Idiomes a l’Institut Britànic, i de la Facultat a l’Oxford Centre (acadèmia privada regentada per Conejero on m’havien concedit una beca), vaig presenciar algunes batalles dialèctiques acalorades en algun centre. En recorde una d’un alumne de l’Escola d’Idiomes, a qui li agradava de posar en un compromís el professor en qüestions fonètiques (un torracollons, per a entendre’ns): un dia va fer emprenyar el professor quan li va dir que devia saber per quin motiu la “a” després de la “n” en nation i national es pronunciaven respectivament /ei/ i /æ/. Ui, quin cartapell es va armar! El professor, el cognom del qual començava per B, com que no sabia contestar, es va posar fet un bou i es va muntar tal canyaret que em pensava que li agafava un batistot. Jo, dins de mi, reia pensant que la resposta a aquella qüestió només la podia saber Carreres; així que un dia li ho vaig preguntar i m’ho va contestar. Ah, se m’oblidava: la finalitat de la meua marató diària eixe curs i el següent era aconseguir la més gran competència possible oral i escrita en la llengua amb què després em guanyaria les garrofes, així que no em quedava més remei que moure’m, això és, entrenar-me diàriament posant en pràctica alguns dels valors a què es referia Cajal.

Una de les coses que més lamente d’aquell curs pels motius que he explicat és no tindre ni idea de la història de la llengua anglesa: tant com m’hauria agradat de saber, per exemple, com del llatí discus s’aplega a l’actual dish, a més de les conseqüències que per a l’anglés van tindre les invasions germàniques (els angles, els saxons, els juts), vikings, etc. Em vaig haver de conformar amb els films que havia vist sobre eixes invasions per a fer-me’n una idea. Només recorde alguna cosa de la invasió normanda —els normands eren vikings que s’havien establit a Normandia el 912— i la batalla de Hastings l’any 1066 comandada pel duc normand Guillem, el Conqueridor, fet de transcendental importància per a l’anglés, ja que durant tres segles la llengua oficial de la cort i de l’aristocràcia hi fou el francés. L’anglés no va desaparéixer perquè el poble humil (camperols i plebeus) van continuar fent-lo servir.

Molts anys després vaig intentar d’adquirir algun coneixement d’eixa matèria, amb el manual Historia de la lengua inglesa de Francisco Fernández (Editorial Gredos, 1982), però la complicació i aridesa superaven el meu interés. No vaig tindre prou valor i prompte vaig sucumbir davant la pesadesa i dificultat del tema.