La Creueta

L’infern dels vius no és una cosa que serà;
n’hi ha un, és aquell que existeix ja aquí[…].
Hi ha dues maneres per no patir-lo.
La primera és fàcil per a molts: acceptar l’infern
i fer-se part d’ell fins el punt de no veure’l més.
La segona és perillosa i exigeix atenció i
aprenentatge continuats: cercar i saber reconèixer
qui i què, enmig de l’infern, no és infern.[..] 

Italo Calvino. Les ciutats invisibles

Per Natxo Úbeda Morales – Biblioteques Públiques d’Ontinyent

En aquesta meravellosa narració, guanyadora del prestigiós Premi Enric Valor de Novel·la, Elvira Cambrils ens endinsa en el món de dues dones: una escriptora valenciana al final de la seua vida, que viu a la bella Vall de Laguar, i una migrant de Djibouti, al corn d’Àfrica, que arriba a sa casa per a tindre’n cura. El món vist des dels ulls de les protagonistes, amb la rica i preciosa prosa de Cambrils, ens emociona pàgina rere pàgina.

Catedràtica de filosofia, professora, narradora, novel·lista, l’escriptora pegolina Elvira Cambrils ens mostra, amb un estil elegantíssim i molta capacitat descriptiva, el terrible viatge d’una djiboutiana quasi adolescent que fuig de la seua terra i de la seua família després d’haver conegut l’infern a casa. Blanca Miralles, una intel·lectual i novel·lista de 86 anys que l’acull, és l’encarregada de contar-nos la perillosíssima i costosíssima travessia que Amina, violada, maltractada i embarassada, pateix per a acabar a València i a la Vall, un any i huit mesos després d’haver eixit del Llac Assai.

En començar la lectura comprovarem com les vides de Blanca, l’escriptora creada per Cambrils, i la de la xica de la República de Djibouti, l’africana Amina, es transformen quan es coneixen. S’enriqueixen mútuament en la quotidianitat del dia a dia, en els problemes més fútils i ordinaris, i també –encara que açò costa més i ho anirem comprovant al llarg del text–, en els dolorosos i brutals sentiments que amaga l’ànima de cadascuna d’elles. El llibre no és només el periple d’Amina narrat per una escriptora preciosista, culta i elegant que ens acosta, i ens mostra, els problemes de la migració amb l’exemple del terrible viatge de la nova persona que pobla la seua vida. També, amb eixa excusa inicial, coneixem la mateixa Blanca Miralles, la vella senyora que al final de la vida, en els moments en què l’ineluctable pas del temps transforma en necessitat d’atenció el dia a dia, obri el cor i els records als lectors. Blanca és una dona extraordinària per a l’època que li va tocar de viure, amb els seus coneixements, inquietuds i sabers intactes a l’ancianitat. L’escriptora, que des de la mort del seu marit Eugeni no ha tornat a escriure, gràcies a Amina torna a tindre la necessitat de les paraules, junt amb la urgència mateixa de contar la infernal història de la xica africana i la criatura que l’acompanya i que ara, en eixa senectut i solitud obligatòria, té cura d’ella. Alhora que es posa a desgranar la narració tràgica de la migrant, tractant-la com el que és, una veritable heroïna, comprovem ja des de l’inici que l’obra és alguna cosa més. Veiem també, com el títol mateix ens indica, que és una història riquíssima, que es bifurca, es complica o, millor, es multiplica –perquè Cambrils ho fa tot fàcil amb la seua capacitat narrativa– en equilibrar l’argila i la calç i incorporar al discurs de l’espectacular viatge cap a una nova vida de la jove les memòries passades de la mateixa escriptora fictícia. Passat i futur conflueixen en el present i el dignifiquen.

Blanca Miralles és una dona que va estudiar dret quan a la seua època era molt difícil i poques dones ho feien. Que es va interessar per la cultura, per la llengua, per la literatura i per l’escriptura, quan tampoc cap, o molt poques, es comprometien. Que va conéixer de primera mà i va entrar a formar part de la intel·lectualitat de la València de l’època, de Lo Rat Penat, en un dels moments més heroics d’aquesta associació –que després va degenerar i que fins i tot ara ha derivat en pantomima–-. Aleshores l’integraven, entre més: Manuel Sanchis Guarner, Carmelina Sánchez Cutillas, Maria Beneyto, Joan Fuster, Beatriu Civera…

Cambrils, combinant de manera culta i elevada la història dramàtica i heroica d’Amina, també ens obri el cor i ens parla de Blanca tot recordant al marit, els descobriments que tots dos feien, els seus viatges i les seues necessitats i inquietuds humanes, físiques i intel·lectuals. En aquests moments, la meravellosa novel·la pren més vol encara –si cap– i ens trasllada a moments de veritable cultisme, on recorda instants negres del franquisme (sobretot per a les dones), combinats amb situacions lluminoses de pur raciocini i delectació intel·lectual, amb també algunes misèries de personatges del món de la cultura que ella transitava sovint, així com lectures i escrits de molts altres afers. És llaors quan apareixen pel text Natàlia Ginzburg, Cesare Pavese, Norberto Bobbio, el mateix Nietzsche, entre més, els quals poblen el record de l’escriptora. Amb molta preparació i coneixement ens contextualitza, ens explica i ens acompanya per situacions personals dures i belles, per indretts naturals i històrics, per museus i moments que ens conta la mateixa Blanca escriptora d’una manera deliciosa, interessant i molt amena, jugant a l’escriptura dins de l’escriptura. Tot, sense perdre mai la prosa lírica i perfecta que adorna la novel·la, amb l’equilibri que sempre, tal com la Musa d’Homer, manté la creadora de la història.

És una narració dura però fascinant, i tan ben escrita que no pots parar de llegir. Com l’Odissea homèrica mateixa i com ja molt encertadament ens poetitzà Kavafis, el que importa és el viatge. Però sí, així com Ulisses arriba a Ítaca, Amina ho fa al costat de Blanca, i totes dues dones, de moltes generacions, cultures, religions i kilòmetres de distància, finalment se salven una a l’altra. I gràcies a Elvira Cambrils –l’escriptora de Pego, de verb fluid, ric i bell que ens conta la novel·la–, nosaltres, privilegiats testimonis des de la lectura, també.