La Creueta

Habitacions de la planta baixa. A la dreta un enorme pati obert il·luminava el corredor. Al fons, una escala baixava fins a cinc basses d’aigua calenta del brollador de l’Alfama. Escales amunt, més cambres. Postal del Balneari.

Malgrat les penúries de la guerra i la separació de la casa i família, els dibuixos infantils semblen expressar enteresa i serenitat.

Per Xavi Constant

La jornada dels xiquets i xiquetes començava a les set del matí. Molt enjorn? Durant segles ens hem regit per l’horari solar: quan el sol estava en el punt més alt sobre l’horitzó –el migdia—, les agulles marcaven les dotze. Va ser en març de 1940 quan el general Franco va rebutjar la franja horària del meridià zero, el de Greenwich-Londres –que travessa els Ports, el Maestrat, la Plana Alta, el golf de València i la Marina Alta—, i va ordenar d’aplicar el fus horari de Berlín.

Des d’aleshores patim una anomalia horària, i és que al migdia real els rellotges marquen les 13.00; i en l’estiu, les 14.00. En altres paraules, els escolars es despertaven a les 7.00 del temps solar que correspon a les 8.00 del nostre horari actual.

L’eixam infantil disposava d’una hora de neteja i empolainament personal. Alçava el vol a les 8.00 cap al menjador per a desdejunar, i després es distribuïa per a tornar a la cel·la corresponent del rusc a condicionar el dormitori.

Les classes matinals es feien de 9.30 a 12.30. Els grups no solien superar els 18 alumnes per aula i mestre. A més d’assignatures bàsiques, s’impartien classes especials de dibuix, mecanografia, francés, música, costura i llar. Hi havia més activitats com agricultura, cunicultura, avicultura, espardenyeria, cistelleria, ceràmica, sabateria, ferreria, construcció i fusteria.

La institució escolar comptava a més amb un «laboratori de psicotècnia», una mena de gabinet psicopedagògic. Una iniciativa sorprenent si tenim en compte que al nostre país els serveis psicopedagògics escolars es crearen en desembre de 1984.

En les antigues cotxeres, on es va establir més tard l’embotelladora d’aigua mineral Bal-Bellús, instal·laren sis tallers per a ensenyar oficis. Allí col·lectivitzaren la fabricació de les espardenyes (s’enviaven a l’exèrcit), productes de terrissa (elaboraren la vaixella de la colònia, ja que no en tenien quan arribaren), sabates, cistelles, roba, graneres i vidrieres.

Al vestíbul de la residència, a la vista de tots, col·locaren el periòdic-mural PAZ, periódico quincenal de la colonia madrileña del balneario de Bellús, un noticiari que es va posar en funcionament en maig de 1937 sota la direcció del redactor en cap Armando Cubas Gonzáles, de 14 anys.

Dinaven de 13.00 a 13:45. En acabar, repòs fins a les 15.30, moment de reprendre les classes que acabaven a les 17.30.

Després disposaven de joc lliure o «treballs propis de l’escola». Descomptant alguns majors que els col·locaren d’aprenents en tallers de Benigànim, l’Olleria i Xàtiva, tots els altres estudiants havien de col·laborar en serveis de manteniment de la colònia com el menjador, rober, infermeria, neteja i administració.

La periodicitat dels canvis de roba, llençols, i la perruqueria estava estipulada. El que més gratament recorden els refugiats eren els banys que es prenien dues vegades la setmana. La residència tenia cinc basses grans en les quals cabia tot un grup, amb aigua a 29 °C., la temperatura d’eixida del brollador de l’Alfama.

Sopaven a les 19.00, a les 20.00, temps de jocs i preparació de treballs. Finalment, a les 21.00 –cada mussolet al seu pinet—, descans fins a les set del matí.

També gaudien del que hui denominem activitats extraescolars: “Había teatro, fiestas, música, actuaciones con el profesor que tocaba el piano”, conta el refugiat Carlos Migueláñez Aroca. Els escolars eixien al camp, a la serra, al riu, on nadaven i pescaven. Això formava part de la seua educació, i també les excursions per a conéixer les labors del camp com llaurar, regar o veremar, i s’acostaven als pobles veïns com l’Olleria, on admiraren els treballs dels tallers de vidre, o Xàtiva, on visitaren els museus. Malgrat les penúries de la guerra i la separació de la casa i família, els dibuixos infantils semblen expressar enteresa i serenitat.

Passaren els mesos, el front de guerra s’acostava i els problemes d’abastiment s’agreujaven cada dia més. Arribaren més xiquets refugiats de Terol i Castelló, alguns dels quals malalts.

En la primavera de 1938 començaren a planejar algunes ombres sobre la colònia infantil. La mancança de provisions va esdevenir preocupant i el tifus s’instal·là entre els escolars. El balneari es va omplir d’ambulàncies de la Creu Roja per a atendre huitanta contagiats. Els més greus foren transportats a Oliva, a l’Hospital Infantil Frithhof Nassen, una institució d’ajuda humanitària habilitada per un Comité de Noruega. Des del balneari cridaren els pares, i els que van poder s’emportaren els fills de tornada a Madrid.

El 4 d’abril es va morir d’una peritonitis Juan Perdiguero Rodríguez, un xiquet de dotze anys. Fou una commoció. Els companys portaren el taüt, una caixeta menuda, a muscles fins al Cementeri Vell de Bellús. La imatge quedaria gravada per sempre en la memòria dels escolars. Un 2 d’agost va faltar Rosario García Maluenda, d’onze anys, víctima d’una meningitis tifoidal. I tan sols tres dies després, la va seguir Joaquín Esteban García amb sols deu anys, mort d’una insolació.

No sabem quants xiquets se’n tornaren a Madrid i quants terolencs o castellonencs es refugiaren al balneari fugint del front. Cristina Escrivà, la investigadora de la colònia, ha comptabilitzat que se’n quedaren uns 225. Els escolars estaven a resguard de la conflagració bèl·lica, l’organització funcionava, l’escola marxava bé, la higiene era rigorosa, però l’activitat econòmica s’havia afonat, les mercaderies escassejaven i l’alimentació es tornava més i més precària.

La inspectora Justa Freire anotava en el seu diari durant la tardor d’eixe 1938: «Momentos difíciles (…) hablo con los niños… No tienen víveres ni dinero. Período difícil».

L’ajuda dels pobles veïns era insuficient per a atendre tanta xicalla. L’hivern de finals de 1938 va arribar amb una forta carestia, mals auguris, pessimisme pel curs de la guerra i una palpable tensió en l’ambient, que d’alguna manera arribava als xiquets.

Els últims mesos de la colònia van transcórrer entre adversitats, la pitjor de les quals la carestia d’aliments. Parafrasejant Dante en un Cant del’Infern, el dolor és més gran quan en èpoques d’infortuni es recorden els bons temps.