La Creueta

Fotografia: Situació de la presó del palau dels Bellvís abans de l’enderrocament. La porta la tenia en la travessia entre la plaça del Forn i l’antic ‘darré’cases’

Guadassequians, ollerians i bellussers, com tots els valencians, tenien fam de terra, i molts no en tenien ni un pam, així que la pressió sobre la Garrofera per part dels tres pobles circumveïns fou imparable

Per Xavi Constant

A Guadasséquies i Bellús, les particions de la collita, els tributs anuals i les sancions espantaven. Paral·lelament, l’oratge no sempre confortava i els gèrmens patògens esperaven l’ocasió propícia per a atacar. Durant el període 1763-1769 hi va haver males collites, desnutrició i rebrots de pigota; l’any 1776, una sequera de dos anys; en 1779, una riuada de proporcions bíbliques s’emportà el molí Nou de Bellús, el de Malany, xopades, assuts, séquies i taules de regadiu; el 1780, patiren fam; i al període de 1789-1790, van haver de suportar una sequera, pluges torrencials, embats de vent, males anyades i desnutrició; i el 1797, una riuada destrossà una altra vegada el molí Nou o de Saoret.

A Bellús, a més, un altre enemic mortífer aguaitava entre les insalubres taules d’arròs. Una antinòmia irresoluble en una època d’escassesa: el conreu agrícola més productiu i profitós, un vertader pal·liatiu de la fam, era alhora el més letal. Els mosquits anòfels, que s’avivaven a les aigües estancades dels arrossars, transmetien la malària i feien estralls al poble.

Una xifra esgarrifosa evidencia amb tota cruesa la situació: el cens de Floridablanca de 1787, detallat i fiable, registra que dels cent vuitanta habitants de Bellús, sols superaven els cinquanta anys sis persones, un home i cinc dones. Un espantós 3,3% del total, una proporció esborronadora si es compara amb la mitjana del nostre país (16,2%), i amb les localitats del voltant: Alfarrasí, 18%; Benigànim, 20%; Benissuera, 17%; Guadasséquies, 16%; l’Olleria, 17,5%; Sant Pere, 18,3%; Montaverner, (16,5%).

Mentrestant, l’incansable procurador del marqués, Bertomeu Moscardó, i el seu escamot de set hòmens armats continuava la seua política de ràtzies. Un dia de finals de 1776 van fer una incursió a la Garrrofera. Hi sorprengueren el pastor Vicent Barber, de Guadasséquies, mosso del ramader Agustí Ramírez. Moscardó, immisericorde, li esgarrà la llicència de la Batlia de Xàtiva per a pasturar, i com a embargament preventiu de la liquidació de la multa s’apoderà de vint-i-cinc ovelles. I per si no hi haguera prou escarni, la quadrilla en va matar una i se la va menjar.

En un altre «safari» al mateix paratge, l’escamot va pillar l’ollerià Josep Micó replegant llenya amb llicència de Xàtiva. El procurador li va imposar una sanció de 25 lliures, i com a garantia del cobrament li embargà el matxo.

El marqués de Bèlgida va perdre les seues reclamacions sobre el molí de Malany, el pla dels Moros i Benalfaig, a l’altra banda del riu —actual terme de Benigànim—. L’inici d’aquest últim pleit havia arrancat per les protestes d’uns ollerians contra uns bellussers, vassalls del noble, que entraven amb els ramats fins al pla del Tramussar i més enllà. La sentència, això no obstant, li confirmà al marqués la propietat directa del contrafort sud de la serra Grossa, des de l’Enfront, passant la penya de la Mel fins al tossal del Poll, i li va reconéixer el domini sobre la Garrofera.

Els ollerians apel·laren, però estava pendent el veredicte sobre aquesta partida d’un tribunal superior: la Real Audiència de València encara no havia emés una sentència definitiva sobre el pleit interposat el 1763 contra el guadassequià Josep Giner, conreador també de bancals al paratge.

Guadassequians, ollerians i bellussers, com tots els valencians, tenien fam de terra, i molts no en tenien ni un pam, així que la pressió sobre la Garrofera per part dels tres pobles circumveïns fou imparable: d’acord amb el cens de Floridablanca, Guadasséquies només comptava amb tres jornalers, però Bellús en tenia divuit, i l’Olleria, tres-cents vuitanta.

Cap llaurador, algepser, llenyataire o calciner de la Garrofera no tenia intenció de partir collites, pagar drets d’ús, ni multes. I és que les normes requereixen un consentiment social, una acceptació del que es considera just, equitatiu i raonable. En aquest cas, malgrat la sentència, al noble no se li reconeixia legitimitat sobre la partida. El marqués i els seus representants sols podien imposar tributs i sancions mitjançant la intimidació i la força. Però la coerció no pot durar sense l’assentiment i aquiescència popular.

Bertomeu Moscardó i la seua colla armada continuaven amb les expedicions. Al forner de Sant Pere, que arreplegava llenya a la Garrofera, li requisaren cautelarment la mula fins que pagara la sanció. Tot seguit, Moscardó, irreductible, pregonà un ban a Bellús, l’Olleria i Xàtiva amenaçant els insubordinats de ficar-los el braç dins de la mànega i imposar-los una multa de vint-i-cinc lliures.

Un grup d’ollerians propietaris, secundats per la seua primera autoritat local, refractaris a qualsevol sotmetiment a un noble, no se’ls arrugà el melic. Al·legaren davant l’alcalde de Bellús que la Garrofera era terreny de reialenc. Afegiren que no reconeixien el domini del marqués i li van fer saber que desobeirien el ban.

El clímax del conflicte arribà el 9 de juny de 1800, quan Bertomeu Moscardó, iracund pel desafiament i dispost a donar un escarment, encapçalà l’escamot. Es dirigí a l’actual Reialenc amb la intenció d’embargar les garbes de blat i les cavalleries de sis llauradors de l’Olleria.

Porfidiaren, disputaren a la valenta entre feixos i costals. Vicent Pla el Morquer —d’origen albaidí, segons indica el sobrenom—, martell en mà, es va encarar amb Moscardó amb to reptador i una llengua de destral. La sang estigué a punt de vessar-se i córrer terres avall fins al barranc del Salido. La barreja del caràcter brusc de Moscardó i l’exhibició de les escopetes i pedrenyals de l’escamot posaren fi a l’altercat. Reduïren Vicent Pla i, com es resistia bossant un rastre de malediccions, el lligaren amb cordes. Després, el van portar a Bellús i el tancaren a la presó del palau.

El conflicte de la Garrofera va concloure el 1805. Els jutges de la Real Audiència de València dictaminaren a favor de Josep Giner, el llaurador guadassequià demandat quaranta-dos anys abans (!) per no partir collites ni pagar les multes. El retardament processal —digne de figurar en un calendari geològic—, és tal vegada explicable per les lluites polítiques entre partidaris i detractors del règim senyorial. El tribunal sentencià, doncs, que la Garrofera formava part del patrimoni reial de Xàtiva, terres de reialenc, i en conseqüència no sotmeses a la jurisdicció ni propietat directa del marqués de Bèlgida.

Quant al règim senyorial i els privilegis nobiliaris, foren abolits el 1811, restituïts el 1823, i suprimits legalment i definitiva el 1837.

En algun moment —a qui li pique que es rasque (i a qui no li pique que es rasque també)—, caldrà restituir el Reialenc geogràficament i de iure a la Vall. No es tracta de recaptar contribucions ni de cap afany expansionista valldalbaidí: com diu el nostre refranyer, «no és per lo que val, sinó per la manera».

El paratge no alberga cap poble ni comunitat amb voluntat d’autodeterminar-se: pel que sembla, sols s’hi ha edificat un habitatge on resideixen uns jubilats britànics. En tot cas, si es vol desfer l’anacronisme amb la finalitat de fer valdre el Reialenc, segons els principis de l’ètica aplicada, abans de qualsevol decisió polític-jurídica s’hauria d’escoltar i tenir en compte els interessos de tots els implicats.