La Creueta

Revista d'opinió i divulgació de la Vall d'Albaida (en construcció)

3 de febrer de 2023
0 comentaris

Desmuntant el cetme

El bitllet a València m’ha costat 525 pessetes (anar i tornar), i si no m’arresten aniré a casa l’últim cap de setmana de gener. Necessite canviar d’aire.

 

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Açò no és una novel·la, sinó un retrat personal de com era la mili després de la mort de Franco, mentre es preparaven les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura i els pares de la Constitució la condimentaven per tenir-la a punt l’any següent.

Procure de ser fidel a la realitat sense edulcorar-ne el relat. Són fragments reals tenyits d’escenes pintoresques; pinzellades breus de vivències la finalitat de les quals no és aprofundir en la personalitat de cap personatge, com fan les novel·les representatives del gènere, sinó projectar el meu jo mitjançant la frescor de les històries de joventut. A vegades, un no arriba a veure amb claredat eixa línia tènue que separa què es pot contar i què no de manera que el pit del jo no quede massa exposat a les inclemències del temps.

Els aprenents de soldats desfilen ràpidament per aquestes línies. Desfilen en un doble sentit, perquè no oblidem que darrere d’un reemplaçament se n’incorporava un altre: jo, com ja he dit, era un agregat a les llistes dels qui havien nascut el 1956 (cinc anys més gran, això sí); de qualsevol manera, el meu rostre no em delatava tant com a altres i podia passar per cinc anys més jove.

Tots teníem una història anterior que en eixe moment quedava interrompuda: en hibernació. Finalment “la mili”, “anar a servir” o “fer el servici militar” (com més els agrade) va passar a la història amb la implantació de l’exèrcit professional i la supressió a principis del segle XXI d’aquest servici obligatori a “la pàtria”. Un món quedava fossilitzat, però no els records i les vivències; els renecs apresos i l’argot propi de la caserna romandran vius en les novel·les escrites pels qui ho van viure, sobretot i especialment a partir del moment en què l’entranyable figura del censor (l’ens inquisitorial de l’època) va desaparéixer de l’escena. Continuem amb el dia a dia del recluta.

Aquest matí m’he escapat de fer instrucció; els qui hem fet imaginària l’última nit som els encarregats de la neteja l’endemà: tot un detall.  Així que durant quatre hores hem agranat la companyia, li hem passat el motxo i l’hem desinfectada amb Zotal.

Ens han donat un cobertor molt senzill perquè el posem sobre les mantes. Després el capità ha passat revista i ha anotat uns quants números: segur que no és per a un premi de cap de setmana. Hui la instrucció es fa amb el cetme i la motxilla, com si anàrem a la guerra.

En el temps lliure de la vesprada hem estat entretinguts cosint-nos els rombes vermells metàl·lics i el coll blanc de plàstic a la jaqueta de l’uniforme de bonito (de passeig), ja que demà ens faran una foto per al carnet militar.

En un barracó ens han mostrat diapositives de les parts d’un cetme. També hem aprés a diferenciar els tocs de corneta: diana, retreta, generala, dinar, oració, silenci, etc. Després hem fet gimnàstica quasi nuets: no donava gust perquè el temps ha empitjorat, i ens hem pelat de fred.

Hui també tenim neteja de botes perquè hi ha revisió. Si no estan ben lluents, o t’arresten o t’envien a un “servici mecànic” (cuina per exemple, on igual s’acaba a la una com a les dues del matí). La cuina no és un bon servici. Bona prova d’això és que serveix d’amenaça: “Y si no haces esto o lo otro, mañana a cocina”.

Un altre vaccí aquesta vesprada (l’anticolèrica?). Tot automatitzat: un et clava una agulla, el següent et pregunta si has tingut hepatitis, un altre el número i, finalment, l’últim, te la injecta. Ja hem aprés el significat de l’expressió “Hoy hay paseíllo”, senzillament perquè semblen les desfilades de les quadrilles de toreros.

A continuació ens han donat els “tres quartos”, que no és l’hora, sinó un abric llarg (o almenys a mi em ve llarg), però no em puc queixar perquè el meu està decent si mire els altres. És una mena de gavardina amb dos rastres de botons, butxaques laterals, cinturó i es passa fins al coll. La veritat és que he fet trampa: primer me n’han donat un de prou runós, i com que encara no m’havien preguntat el número, l’he deixat en un racó i n’he agafat un altre quan el caporal furrier s’ha girat. Ací t’has d’espavilar.

He aprés a menjar de pressa. Vaig aprendre la lliçó el primer sopar en què, per menjar espai, em vaig quedar sense el got de llet. Hui, paella valenciana amb marisc, pernil dolç arrebossat, un ou, tomaca amb carabasseta, cervesa, vi i gasosa, i de postres un pastís de melmelada cobert de xocolata. Tot molt bo. O jo somnie o aquest no és el menjar de la mili de què m’havien parlat. M’he guardat el pernil dolç amb un rosegó per a berenar. No entenc com hi ha gent que rep paquets amb provisions de casa.

A partir de dimarts, qui no vulga anar al menjador pot fer les menjades a la cantina, però pagant, és clar. Ja veus tu: com si en una guerra pogueres dir que no t’agraden les llentilles i tingueres opció d’anar a la cantina i fer-te un entrepà de cansalada entreverada! Ah, cal apuntar-se en una llista i dir que no faràs una determinada menjada.

Qui vulga eixir a Alcalá de Henares diumenge ja ha rebut instruccions de com comportar-se: saludar els superiors que vegen pel carrer, no bufar-se, no anar de putes, no llevar-se la gorra, ni despassar-se cap botó, tornar a l’hora indicada i res de bregues.

Un tinent de la meua companyia ha intentat suïcidar-se. Tinc un sergent de milícies molt maco; li diuen Andrés Orozco Muñoz. Estic llegint uns poemes de Jorge Guillén “Este soñar a solas… ¡Si tu vida / De pronto amaneciese ante mi espera!”. Recorde que per aquell temps jo escrivia poemes que després trencava perquè no m’agradaven. A veure si un dia me n’ix algun dels que es van salvar de la foguera i el transcric.

El tinent Luis Estébanez Izquierdo, bona persona, ens dóna la notícia que al tinent que intentà suïcidar-se se li disparà la pistola i la bala li travessà el muscle. I que no es pot dir res més. Ara s’obrirà expedient per a esbrinar què ha passat realment. Es diu que va firmar per cinc anys, però que ja estava fart de tot açò. Devia estar begut.

Hem repassat les parts del cetme: l’hem desmuntat i l’hem tornat a muntar. En gimnàstica hem tornat als aparells que fa més de deu anys que ja salte. Anàvem amb banyador, amb els peus erts de fred de xafar el fang amb espardenyes esportives verdes de mala qualitat. Després, dutxa amb aigua freda per a variar. M’he tallat més els cabells per no tenir problemes el dia de rebaje. Hui ens han canviat de taquilla una vegada més: m’ho prenc com una activitat esportiva més.

El tinent ens ha demanat que escriguem en un paper la nostra opinió sobre el CIR. Hi ha hagut molts arrests: gent que parla quan no toca, gent que fuma on no deu, gent que es dutxa quan li dóna la gana (si hi ha aigua), gent que contesta quan suposadament cal mossegar-se la llengua. Per ara m’he salvat de castics.

El bitllet a València m’ha costat 525 pessetes (anar i tornar), i si no m’arresten aniré a casa l’últim cap de setmana de gener. Necessite canviar d’aire.

Ens esperen dies fotuts perquè entra un sergent de setmana molt cabró. Com el nom indica, el seu servei dura una setmana i la seua missió consisteix a vetlar per l’ordre de la companyia on estan destinats els reclutes o soldats. Teòrica de tir: la geometria de les trajectòries balístiques, seguida d’instrucció dura. La teoria de la trajectòria balística està molt bé, però en la pràctica no funciona mai: deu ser perquè ningú no sap quants anys tenen els nostres cetmes i les bales van a la seua, sense saber gaire de teoria. No acabe d’acostumar-me a seure a terra, posat com estic a seure en seients de pupitre. Un metge valencià m’ha receptat uns supositoris perquè em fa mal la gola: no sé si arribaran a fondre’s amb aquestes temperatures. Més teòrica sobre les parts del cetme. M’han pagat 300 pessetes d’aquest mes. Però me n’han descomptades 40 per les fotos del carnet militar. Ací no regalen res.

L’alferes Luis M. Alfonso Barzo, en substitució del que es va pegar un tir (accidentalment?), ens ha explicat la teòrica. Després, 2.500 reclutes hem fet una taula gimnàstica. Hui a la dutxa l’aigua eixia bullint: açò no hi ha qui ho entenga. O sí: he sigut dels primers a entrar-hi.

Dels catorze valencians de la companyia només en coneixia un quan vaig arribar al CIR, però ja ens hem fet tots amics; el que no m’agrada és que ens identifiquen com el “grupito de los valencianos”.

Per fi he rebut l’esquijama i els guants que m’ha enviat la meua nóvia: amb el sou que cobre li hauré de tornar l’import a terminis. Moltes gràcies.

Les marxes i les teòriques són el nostre pa de cada dia. Hui, diapositives sobre l’adaptació del soldat al terreny. Les teòriques són soporíferes i més després del cansament que produeixen les marxes.

En la biblioteca es reben tots els diaris, així que m’estalvie quinze o vint pessetes. Jo em guarde un poc de pa del dinar per a berenar i me’l mescle amb taronja.

M’he apegat amb pega Imedio els dos rombes al coll dels “tres quartos” per a poder eixir demà. No tinc gens de traça amb l’agulla i el fil. M’he afaitat també per si de cas: sempre van mirant-te a veure com t’empomen.

Macarrons amb carn, pollastre a l’all, ou, xoriç, gasosa i vi, cervesa i poma. El dinar ens ha vingut de cine després de la instrucció a la plaça de Bailén, on jurarem bandera. Tenim les fotos del carnet militar amb el cap descobert: hem posat el nostre número per darrere i les hem tornades al caporal furrier. Abans de les tres hem format i pels altaveus de ràdio CIR han sonat unes cançons de l’òpera Jesus Christ Superstar. Açò no m’ho esperava; m’esperava marxes militars prussianes que donaren més ambient al recinte: crec que serien més efectives que el toc matutí de corneta.

Hui teòrica de projectils, seguida d’una xarrada mèdica i una altra de religiosa. La mèdica sobre malalties venèries: sífilis i gonorrea o blennorràgia. La religiosa ha estat de pur formulisme: presentació del tercer pàter, que ha aprofitat l’ocasió per a explicar la funció del sacerdot a l’exèrcit i l’obligatorietat d’assistència a missa els diumenges. En eixir ja eren les cinc; com que plovia, no hem fet gimnàstica, però el caporal primer ens ha fet desfilar sota la pluja: “Aprended a pisar bien, cabrones, a ver si hundís el CIR de una puta vez”. Les floretes en veu baixa no han tardat a arribar: “Cabrón serás tú”, “hijoputa”, “me cago en tus muertos”, “gilipollas”, etc.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!