La Creueta

La majoria de les criatures arribaven en condicions lamentables (recordem el penós trasllat al qual eren sotmeses), i moltes morien el mateix dia o al cap de poc de temps d’ingressar-hi.

Per M. Luisa Plà Tormo

La borderia era la institució per excel·lència a la qual arribaven els xiquets de dubtós origen, o aquells els pares dels quals, acuitats per la misèria i la fam, o per raons de diversa índole, es veien abocats a abandonar les criatures. N’hi va haver moltes deixades en llocs inversemblants, destinades a una mort segura per fred, inanició o altres perills, de manera que aquesta institució es convertia, per a molts d’aquests xiquets, en l’última oportunitat per a la supervivència. La preocupació per aquestes criatures va augmentar, sobretot, en la segona meitat del segle XVIII, tant a Europa com a Espanya, encoratjada per les noves teories il·lustrades en les quals apareixen els nous conceptes d’igualtat entre els homes i d’igualtat d’oportunitats. Aquest despertar de l’humanitarisme i de la consciència pública va ser una conseqüència de la il·lustració que veia en els xiquets una font de riquesa que es malmetia, una mà d’obra que es perdia i que era productora de riquesa i guanys. S’està consolidant la mentalitat capitalista.

A l’interior d’aquestes borderies la vida no estava assegurada, i durant molt de temps ningú no es preocupà de què hi passava. I recordem que en el segle XVIII el nadó i la seua criança eren temes molt seriosos.

L’índex de mortalitat a l’interior d’aquests centres era elevadíssim. La majoria de les criatures arribaven en condicions lamentables (recordem el penós trasllat al qual eren sotmeses), i moltes morien el mateix dia o al cap de poc de temps d’ingressar-hi. A això s’unia l’amuntegament en els bressols, la falta d’espai per a separar els xiquets malalts dels sans, la deficient higiene i salubritat…

Els il·lustrats i reformadors van mostrar una profunda preocupació davant aquesta realitat, i de tots els tractadistes que a Espanya escriuen sobre el xiquet abandonat, Antonio de Bilbao va ser el més rellevant perquè explicità els testimoniatges més dramàtics sobre aquesta qüestió, i va ajudar a despertar la inquietud dels governants. En 1790 va informar el Consell de Castella sobre l’estat dels expòsits i les condicions miserables que pateixen les cases per a expòsits del país. El Consell de Castella, aquell mateix any, va promoure una enquesta entre les autoritats eclesiàstiques perquè informaren de la situació de les cases-bressol de les seues diòcesis.

A més de despertar les consciències dels poders públics, Antonio de Bilbao va escriure els comentaris més crus sobre la situació d’aquests nounats, “mueren de hambre a racimos, no lo ocultemos, como se estrujan las uvas en el lagar; yo lo he visto. Mueren cubiertos de costras y lepra a los 8 días de nacer limpios; y yo lo he palpado. Mueren abandonados, hechos cadáveres antes de serlo; yo lo he llorado delante de Dios y ahora lo lloro delante de los hombres”. És tan clara la descripció que no caben comentaris.

La situació de la borderia de València no se n’anava molt d’açò, però amb una particularitat especial ja apuntada en articles anteriors, els xiquets de la casa-bressol valenciana eren lliurats en un espai de temps relativament curt -dies- a dides externes que s’encarregaven de criar-los. Per això, les xifres de mortalitat, tot i ser elevades, eren inferiors i variables a les d’altres cases d’acollida:

1. L’any 1747, de juny a desembre, hi van ingressar 122 xiquets, dels quals en van morir 14 (11,4%) abans de ser lliurats a una alletadora externa.

2. L’any 1793, els xiquets ingressats van ser 406, i en van morir 198 (46%) abans que els reberen mestresses de llet externes.

S’ha d’afegir a les causes de mort apuntades anteriorment la incidència molt negativa de les malalties estacionals, les bronquials en els mesos d’hivern i les gastrointestinals al juny, juliol i agost, mesos en què es registrava la mortalitat més alta.

Un altre dels problemes centrals dels expòsits a les cases-bressol era que el nombre de xiquets era molt superior al de les nodrisses. Aquestes dones preferien d’entrar en cases particulars on eren més ben pagades, criaven un únic xiquet i no corrien el risc de ser contagiades. El contagi anava en doble direcció: de les nodrisses als nadons, i d’aquests a les nodrisses. La sífilis i la sarna s’estengueren amb gran rapidesa en aquesta centúria, i com que aquest col·lectiu de dones era un dels pilars importants en el manteniment del sistema, van ser durament atacades i menyspreades per alguns tractadistes de l’època. El navarrés Joaquín Javier Uriz i Lasaga (1747-1829), canonge i advocat, fou un dels més cruels: “son las últimas heces de su género y muchas de ellas más propias para matar los niños que para sustentarles”.

Com que la contractació de dones de bona salut era difícil, les nodrisses que treballaven en les incluses solien ser de baixa extracció social, humils llauradores que aportaven una mica de diners a les seues pobres economies familiars; algunes eren prostitutes i “dones de mal viure”. En general estaven mal alimentades, de manera que la seua llet no era prou nutritiva, i això retardava el creixement integral del xiquet i n’augmentava el risc de mort.

Per a paliar l’escassetat de nodrisses i el poc valor nutritiu de la seua llet, en 1791, a la borderia de València es va provar de donar sopetes als infants, “se pone en una cazuela la leche qe se quiere segun las papillas qe se han de hacer, y luego qe está caliente al fuego se saca en un plato se hecha otra poca leche fría y en el mismo como quien hace gachas se va poniendo arina de arroz y revolviendo hasta qe esta bien mezclada: esto se vacia en la cazuela qe esta con la leche caliente y se pone al fuego dexandola cocer bien y esperar lo qe se quiere hechando también un poco de azúcar, y se saca para darle a la criatura advirtiendo que es mejor no se espese mucho pues lo comen mejor estando corriente la papilla”.

Amb aquest reforç alimentari es pretenia també que una nodrissa criara més xiquets, rebaixant per tant les despeses. I sembla que s’anà aconseguint.

Hem dit en diverses ocasions que en l’Antic Règim l’embaràs d’una filla, fora del matrimoni, era una gran deshonra i vergonya per a la família, de manera que les incluses s’omplien amb aquests “fills del pecat” o no desitjats. Doncs bé, a Galícia, a la fi del segle XVIII i principis del XIX, va sorgir un grup de dones, “Las espontáneas”, la majoria de les quals de baixa condició social, enganyades amb falses promeses de matrimoni o arrossegades per una momentània llibertat sexual fictícia. Eren dones que, embarassades, decidien de ser mares fadrines i acudir al notari a “espontanearse”, és a dir, a declarar l’embaràs i rebre un salconduit que les protegia dels insults i la mala reputació, i evitava de quedar-se sense faena. Alhora, les tenien controlades. Ángel Arcay Barral, historiador, director de la biblioteca i arxiu municipal de Betanzos, és un dels encarregats de donar-los veu a aquest valent grup de dones.

El mes que ve començarem a conéixer els expòsits de la Vall…