La Creueta

A mi, que no em pregunten si els dos hemisferis cerebrals dialoguen entre si o discuteixen mentre camege, no sóc especialista en neurologia. Només puc dir que caminant em vénen moltes coses al cap, però com que no sempre porte una llapissera a mà de vegades s’evaporen

 

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Fa un parell de setmanes em vaig alçar un dia amb ganes de filosofar. Em vaig rascar el cap i vaig dir-me: “El món existeix i existirà encara que jo demà deixe d’existir”. Mentre desdejunava, el cap se’m calfava: “A més, la percepció que jo tinc del món no té per què compartir-la el meu veí”. I a l’hora de rentar els plats i coberts vaig concloure, satisfet: “Doncs apanyats anem si cadascú s’obstina a dir que té la seua versió de la realitat!”.

Naturalment, a eixe pas es conclou que hi ha tantes realitats com persones i que difícilment podem arribar a consensuar uns mínims, ni tan sols podrem acordar entre tots uns apotegmes com ara “Hi ha un canvi climàtic” o “La intel·ligència artificial dirigirà les nostres vides” o “Hem d’ajudar el més dèbil (Ucraïna, per exemple)”. I si la meitat del personal diu una cosa i l’altra meitat la contrària, què podem fer?

Me’n vaig anar a caminar, i en compte de sentir pòdcasts de notícies o d’algun programa endarrerit, vaig continuar pegant-li voltes a la cosa i fent-me preguntes: Qui crea la realitat de la gran part de nosaltres? Com ens condueix al seu corral i fa que finalment peguem cabotada?

Diuen que caminar és bo per a la salut. A mi m’ho diran! De tota manera, no veig que la gent s’amuntone pels camins. O potser és que el lloc per on vaig no siga el més atractiu. No sé. Quan ho faig se’m carreguen les piles, això sí.

Mirar l’horitzó és molt bo per a la vista; passem massa temps de cara a la televisió o el mòbil, exercitant eixe sentit en distàncies curtes: així ho vaig llegir fa més de trenta anys. No sé quantes vegades m’he repetit mentre camejava: “Hem perdut horitzó”. L’horitzó que ara veig mentre albire el castell de Cocentaina, les antenes del radar de l’Aitana i el Preventori Mariola d’Alcoi.

M’agrada caminar entre arbres per pendents moderats. Quan mire a un costat, la vista és diferent de la que veig a l’altra. Em fa por mirar molt a l’esquerra o molt a la dreta, ja que patisc vertigen i els episodis de Ménière no avisen mai. Poden interpretar-ho també políticament si volen.

A mi, que no em pregunten si els dos hemisferis cerebrals dialoguen entre si o discuteixen mentre camege, no sóc especialista en neurologia. Només puc dir que caminant em vénen moltes coses al cap, però com que no sempre porte una llapissera a mà de vegades s’evaporen. Això mateix em passa a la piscina: quan me n’isc em pregunte “Quina era la idea brillant m’havia vingut al cap mentre nadava d’esquena?”

Per a mi no té gens d’encant pegar-li la volta als ponts, eixe costum tan arrelat a Alcoi: em perd entre tanta gent i soroll de cotxes, veient les tendes que s’obrin i es tanquen; torne a casa esgotat, de veres. M’estime més d’anar-me’n al Xorrador o a Serelles caminant i filosofant. Cal no preocupar-se gaire. Amb el combustible del moviment surten les idees. Prenc apunts en el bloc de notes del mòbil, del qual tire mà quan l’ocasió ho requereix.

Caminar és una filosofia, no és un esport. És (ad)mirar els núvols i el paisatge que canvia per minuts. Friedrich Nietzsche (1844-1900) feia llargues excursions, moltes vegades per camins coneguts, que li agradava de repetir. S’endinsava a la penombra dels boscos d’avets al sud de la Selva Negra: “Camine molt, pels boscos, i mantinc amb mi mateix brillants converses”. Per cert, si filosofen mentre caminen, facen-ho amb moderació: ja saben com va acabar aquell filòsof i filòleg alemany.