La Creueta

Fotografia: Carrer de Luis Alfaro, antigament de l’Hostal, a Bellús. A l’altre extrem s’emplaçava una fonda-taverna,
punt de trobada de malfactors que vigilaven el pas de viatgers per l’Estret de les Aigües

Als hostals de Quatretonda, Benigànim i Bellús, els malfactors es posaven a l’aguait sobre els moviments dels viatgers mentre berrutxaven i jugaven a cartes

Per Xavi Constant

A Bellús, dos topònims ens recorden la presència de l’antic bandolerisme valencià. El primer és la cova dels Lladres, cau situat en un mur calcari del canó del riu Albaida, tocant al camí reial de Xàtiva a Gandia i Dénia; el segon, un abric situat prop del cim del Paller nomenat la coveta de Cabot, nom del cap d’un clan de facinerosos de Relleu.

El bandolerisme fou constant a tota la Mediterrània, de la meitat del segle XVI fins a les acaballes del XIX. L’explicació del fenomen és complexa i controvertida. L’historiador James Cassey, mort recentment, suggeria que, a l’antic Regne de València, caldria afegir als estudis les estructures familiars i les rivalitats entre faccions. De fet, moltes bandositats estaven conformades per parents, amics, jornalers i protegits. L’any 1678, en una citació a juí als membres del clan dels Boluda de l’Olleria, s’observa que la majoria comparteixen el cognom. També, i per la mateixa època, a la Pobla del Duc tingueren lloc vendettes sagnants entre les faccions dels Boscà, els Bataller, els Minyana i els Gil; enfrontaments en els quals estaven compromesos, fins i tot, frares del Convent dels Mínims i el mateix rector del poble.

Sense entrar a valorar les causes, el bandoler assaltava, robava i matava per diners i per venjança. La Vall posseïa la singularitat de ser un dels llocs de pas entre València i Alacant. Un itinerari freqüentat per tractants amb la bossa plena, especialment de comerciants que embarcaven seda o de compradors d’abadejo de Terranova al port alacantí. Els mercaders havien de travessar, doncs, la serralada del Benicadell i els contraforts de la serra Grossa. En aquesta última es trepitjava una de les tres rutes acostumades: els ports de l’Olleria o de Benigànim —que permetien el pas de carruatges i diligències—, o l’Estret de les Aigües —una ruta més planera per discórrer paral·lelament al riu Albaida, però un simple camí de ferradura—. La banda dels francesos —Antoni Xambó, Martí Gignut, Joan Verdier i Joan Marfus— preferia treballar el port de l’Olleria. La quadrilla de Joan Cambra, el Conill, actuava per tota la Vall, però sentia inclinació per faenejar el port de Benigànim.

La majoria de malfactors d’aquests indrets eren valldalbaidins. Gent que coneixia sendes, boscos, caus, cavernes i altres amagatalls. A l’Arxiu del Regne de València es conserva documentació sobre el mig centenar de facinerosos comarcals fitxats a primeries del segle XVII —un 3,61% dels fitxats a tot el territori valencià—: Sis a Benigànim (quadrilla de Vidal i Esparça);  catorze a la Pobla del Duc (banda de Marcel·lí Català); dotze a Ontinyent (colla de Pere Ruvio lo Patut [= desmanotat, sense agilitat ni gràcia en els moviments]); uns setze a l’Olleria (clan dels Boluda); un a Alfarrasí (acollat amb dos socis més); dos a Atzeneta (de la banda de Marcel·lí Català); dos a Llutxent un, de la banda de Català i, l’altre, de la facció de Pere Ruvio). I, per descomptat, hi havia un fum de roders legals per no estar identificats per les autoritats.

Als hostals de Quatretonda, Benigànim i Bellús, els malfactors es posaven a l’aguait sobre els moviments dels viatgers mentre berrutxaven i jugaven a cartes. Entre ells, Joaquim Pastor, assassí per encàrrec; Francesc Coll «home de mala vida i fama», afirmava un denunciant;  i Pere Roca, home de got i ganivet. Els dos últims exercien, a més, el proxenetisme a la fonda de Benigànim amb «dones de ganància» que els avisaven sobre les rutes dels transeünts amb bona bossa (perdó per la sinonímia).

Les sentències dels judicis ens mostren les seues formes d’actuar. Amb la cara coberta o mascarada, eixien al pas dels vianants. Exhibien una o dues cananes de cuiro amb ganxos d’on penjaven faques i armes de foc, i apuntaven amb un pedrenyal, una pistola molt llarga que es disparava amb un pany de pedra foguera. El 1627, Gabriel Font, botiguer de teixits, contava que de la banda del Conill «li hixqueren dos hómens ab papafigos [= passamuntanyes] y quatre pedrenyals a la cinta y una escopeta en galta cada hú en la ma», i després n’aparegueren més per darrere tallant una eventual fugida.

La por aborronava i paralitzava als viatgers. Els que es resistien al desvalisament eren assassinats sense contemplacions. Els  que gosaven denunciar, ajudar en la captura o testificar eren cosits a ganivetades o rebien una escopetada dels companyons de quadrilla en qualsevol carrer fosc; i si la banda no aconseguia d’avançar l’encontre del pobre bocamoll amb el Creador, com que els afronts es pagaven amb sang, la venjança queia sobre algun dels seus familiars.

No era infreqüent que algun malfactor es cobrira amb un hàbit i es fera passar per franciscà. Pels pobles camejaven molts frares d’alforja a captar de casa en casa i és que, aleshores, eren nombrosos els convents i monestirs per tot arreu.

L’hàbit talar fou una bona disfressa entre els delinqüents, pel que sembla, fins ben entrat el segle XX. A propòsit d’aquest punt, no ens podem resistir a contar l’incident de Fèlix Julbe Climent, notari xativí, posseïdor de terres i d’un grapat de cases a Bellús —habitava al número cinc del carrer de don Heliodoro Madrona, abans carrer del Mig—, i avi del polític contemporani Juan Alberto Belloch Julbe. Don Fèlix dirigia una colla de llauradors llogats perquè li podaren, netejaren i engalanaren un bosquet de pins i carrasques. Va demanar també que li instal·laren uns banquets i una engrunsadora amb dues cordes penjades d’una branca gruixuda. A poqueta nit, el patrici va advertir un fraret flac que avançava pel camí de Benigànim cap al convent dels franciscans alcantarins. Don Fèlix es va dirigir als camperols i, segons contaren, els manifestà:

–Ja que tenim el sant i la faena acabada, ara farem la festa.

Tot seguit, va parar el frare:

–Germà, vosté no passa d’ací si no mos canta i balla, el comminà.

–Tinga mirament, senyoret. Açò no és conforme a un home educat. Deixe’m anar en pau si té consciència, va implorar el franciscà.

Don Fèlix, inflexible, replicà:

–Vosté mos canta i balla, o vosté no passa. Ja està tot dit.

El frare, parsimoniosament, va ficar la mà davall de l’hàbit, tragué una pistolassa Mauser de canó llarg i negre, i li va respondre:

–Si no vol que li cante el gori-gori, qui paga la festa cantant i ballant és vosté.

Ai!, com ens agraden les històries on es consuma eixe tòpic literari anomenat «justícia poètica»! Però res millor si el fet és real, com en aquest cas.