La Creueta

També he de reconéixer que segurament no m’hauria jubilat d’haver ataüllat a l’horitzó algun incentiu nou: sota, cavall i rei dia rere dia es fa avorrit.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Fa uns cent anys, la gent es jubilava a setanta anys. Dos exemples: el metge i científic Santiago Ramón y Cajal (1852-1934) i el músic coetani seu Tomás Bretón y Hernández (1850-1923).

Llig que l’esperança de vida actualment està en vuitanta-tres anys –a principis de segle XX estava en quaranta-tres–. Això suposa una càrrega pesada difícil de suportar per a l’economia de l’estat i no un èxit: cadascú mira les coses des d’una perspectiva diferent. Com més s’allarguen les expectatives de vida més gran serà la despesa en dependència, en sanitat i en pensions en el futur. Parèntesi: amb salaris de mil euros o menys per als joves, el futur de les pensions està en perill.

Deixant de banda el marc descrit en el paràgraf anterior, he de confessar que estic content. El meu document d’identitat caduca d’ací a set mil nou-cents setanta-sis anys, és a dir, l’any 9.999, així que alguna cosa hauré de fer mentrestant. Tinc, per tant, tota una eternitat per davant. Ara bé, dubte que l’estat n’estiga tan content, per la qüestió de la meua pensió.

D’ençà que em vaig jubilar el sistema no em té en compte i, tot i que no m’ho haja comunicat explícitament en un d’eixos escrits que cada principi d’any m’informa de l’increment de la meua pensió, sé que desitja que passe a millor vida ben prompte per a alleugerir la càrrega que suposem els pensionistes. No pense fer-ho per ara: que en prenga bona nota. Eixe és el motiu pel qual procure posar de la meua part tot el que puc: faig exercici físic i intel·lectual. Això no vol dir que estiga vacunat contra ictus inesperats o que una manotada neurodegenerativa no em pille desprevingut un dia qualsevol.

Done gràcies que el sistema m’haja oblidat i no m’endosse cap faena addicional: quina tranquil·litat eixa de no haver de dirigir cap màster ni assessorar cap organisme. Dedicar-me a fer allò que em ve de gust és la meua aspiració actual.

Si haguera pogut jubilar-me a cinquanta-cinc anys amb la pensió màxima, ho haguera fet: no saben com de bé es viu sense haver d’aguantar uns i altres (i que t’aguanten, és clar), sense reunions que no se sap exactament per a què serveixen, ni redactar informes que no llig ningú, i molt menys fer propostes de millora un any rere l’altre perquè tot continue exactament igual.

També he de reconéixer que segurament no m’hauria jubilat d’haver ataüllat a l’horitzó algun incentiu nou: sota, cavall i rei dia rere dia es fa avorrit. A més a més, donades les circumstàncies, no volia ser egoista: deixar lliure el meu lloc de treball perquè un altre l’ocupara em semblava una bona acció. Però després no t’ho agraeix ningú.

Ja se sap que als jubilats volen fer-nos muts i invisibles i que ens dediquem a jugar al xamelo a les vesprades, sense molestar gaire. No agraden les bandades de iaio-flautes tocant el dengue al sistema en qualsevol manifestació.

Si no es tenen tasques pendents, jo aconsellaria als faeners nats de treballar fins que el sistema els tire a puntellons, una opinió que no crec que compartisquen milers de joves. Jubilar-se o no jubilar-se, eixa és la qüestió. Els qui estimen de cor el treball, els qui creguen que encara han d’aportar el seu granet d’arena a les ciències descobrint algun teorema nou, o a les lletres redactant un assaig, que continuen treballant pel bé de la humanitat.

Hi ha gent que no vol jubilar-se perquè creu que la seua contribució a la ciència i la cultura és fonamental: em pareix molt lloable. Qui vulga treballar, si està en condicions, que ho faça però amb incentius. Ah! I que l’administració, posats a fer, es lleve de damunt els pixavagants que no fan brot o als que amb cinquanta anys no estan en condicions de treballar.

Tinc un futur brillant: escric, llig, toque la guitarra i ara estic amb l’ukulele; si no em fa mal l’esquena m’atrevisc amb l’aixada i faig alguna faena, sobretot contemplativa, a l’horta: omplir els pulmons de la flaire de tarongina, per exemple, mentre mire com passen els núvols a l’espera que s’apodere de mi el ritme alfa. Tot això a part de cuidar els néts quan cal. La vellesa (paraula que m’esmussa) ofereix un món d’oportunitats per a poder desenvolupar facetes que no es van poder desenvolupar adequadament en etapes anteriors. Siguem realistes: més prompte que tard, quan no ens faça mal un genoll ens farà mal l’altre. I qui diu un genoll diu un maluc o un peu.

Ara bé, qui estiga en condicions de treballar o tinga una hipoteca a pagar, o no li quede més remei que fer-ho, que treballe. Si jo fóra eurodiputat i cobrara 10.000 euros bruts al mes, segurament no em voldria jubilar. Cadascú és cadascú.

Prop dels vuitanta anys, Ramón y Cajal escrivia: “La celeridad suprime el encanto de la contemplación”. Es referia a l’aparició dels aeroplans, del tren, de l’automòbil i al deliri de la velocitat amb els accidents consegüents. Estava contra els secessionismes català i basc, l’art modern, l’excessiu culte al cos, però alhora reconeixia que “la hembra ambiciosa ha asaltado la universitad y los cargos técnicos y políticos”. El premi Nobel va tenir la sort de conéixer només una llei educativa, la Ley Moyano, promulgada quan ell tenia cinc anys i vigent fins als anys quaranta del segle passat, encara que en la pràctica perdurà fins a la Llei General d’Educació de 1970. I també va tindre temps d’escriure les seues memòries. I si en parle és perquè en ser cent anys més gran que jo, m’ofereix el seu context científic, social i personal. Escriure memòries i evocar records “nos proporciona (…) un importante caudal de información sobre la vejez en el primer tercio del siglo XX”, ens recordava.

En poques paraules, a setanta o vuitanta anys la realitat biològica és la que és: aparició de cataractes, decadència auditiva, debilitat muscular, insomnis, arterioesclerosi, alteracions de la memòria, etc. En fi, cadascú sabrà si està en condicions de seguir treballant o de dedicar-se al memorialisme.