La Creueta

Per Emili Juan · Recomanació de la Biblioteca Pública Municipal de l’Olleria

Feia temps que no llegia l’Empar Moliner. Des dels relats i contes de T’estimo si he begut i altres contes i No hi ha terceres persones que no havia tornat a la seua obra. El distanciament lector ha coincidit amb una presència més gran de l’autora als mitjans de comunicació, però no en sé establir causa i conseqüència. La qüestió és que, recentment, una bona amiga em comentava la lectura de Benvolguda i em deia “t’agafa, et fa somriure i quan ja et té, pam! Et venta una bona galtada amb la palma de la mà oberta”. I sí, vaig picar l’ham.

Les primeres línies de la novel·la ja et desvelen què passarà, que el seu marit deu anys més jove que ella s’enamorarà d’una violinista de trenta-pocs anys amb qui ha d’assajar unes peces, i, tanmateix, la narració en primera persona és capaç de mantindre l’atenció i la tensió del lector movent-se en perspectives temporals diferents; d’una banda, el present actual; i d’una altra, les reflexions que fa la protagonista (Remei Duran) mentre ix a córrer amb la colla (i corre molt!).

L’acidesa, la duresa i la mala bava de l’Empar Moliner a l’hora de retratar com la protagonista viu el període de la menopausa i la caiguda d’estrògens sembla una autoflagel·lació de la Remei, però no seria ben bé això, sinó que retrata de manera pròxima i quotidiana que tenen les dones de viure el pas del temps, la maternitat i un mal anomenat declivi sexual de manera corrosiva, irònica i impertinent. Un tastet:

La caiguda d’estrògens combinada amb la intolerància a la lactosa i la pèrdua de visió de prop fan que em miri el món des d’unes lleugeres ales d’espiadimonis. Per això, podré veure, amb tota nitidesa, que el meu home s’enamorarà d’aquella.

Llegir tot açò amb mirada masculina i posant, ni que siga un gram, d’empatia, com a mínim t’ha de remoure, perquè l’educació rebuda pels que ja lluïm alguna cana ens ha invisibilitzat la menopausa i altres fenòmens físics i psicològics de les dones (recordeu: pariràs amb dolor) i no hem estat capaços de dimensionar el patiment que suposa i ha suposat, i que la pressió social ha reclòs a l’àmbit més privat.

El joc enginyós i sarcàstic desmunta la dona afligida, però, per contra, tampoc no mostra la dona apoderada que sovinteja darrerament, encara que la trajectòria vital de la Remei done peu a traure’n suc. Interprete, modestament, que és pretesament volgut per part de l’autora eixir-se’n d’eixe marc literari i de determinades convencions del feminisme. Ja diu en un passatge que l’escull principal del feminisme és que ha de comptar amb aquestes lleones, jonquis de la cura i la maternitat.

Desconec si hi ha molta literatura que s’aproxime a aquest període vital de la dona, però trobe que la novel·la té els elements justos de pressió i descompressió per a fer-ne atractiva la lectura amb l’estil original i inconfusible d’Empar Moliner. Dosis de mala hòstia, escatologia i impertinència i que, malgrat que sabem que passarà, no deixarà de sorprendre’ns al final. Vi, rialles i lubricant!