Gàlim

Refermat en un cantó arreu t’adones que s’ha acabat, i et sorprén més no haver-ho previst que no el final en si. Massa bé saps que tot s’acaba i, conscient, ja poses una capa de finitud –previsiblement desgastada– mentre vius cada etapa.

Sabedor com eres que el temps és un vent que tot ho arrossega, que si encén un foc també l’apaga per a deixar-ne només un tió amb què mascarar algun record, sabedor d’això encara t’has deixat atrapar per l’evidència.

S’ha acabat. Ara giraràs el cantó amb la sensació sorprenent que no ho trobaràs a faltar. Tot serà que en arribar al de més avall la cosa s’esparpelle.

Ahir va ser el dia de la llengua materna, i què volen que els diga: a mi m’escama(1). Perquè crec que indueix a pensar en la llengua dels indígenes, la dels colonitzats (materialment i/o sociològicament). La secundària i prescindible.

I el Centro Cervantes em dóna la raó: “en las cada vez más comunes sociedades plurilingües la cuestión no es tan simple, p. ej., la primera lengua que uno aprende puede dar paso a otra lengua de mayor prestigio y que con el tiempo llegue a convertirse en la lengua dominante del individuo plurilingüe”.

És substitució lingüística via bilingüisme forçat, però li posen un nom de ressonàncies afectives perquè ens ho engolim com si res.

Fotografia: Rafa Esteve

En la mesura que m’era possible (vull dir que va ser curt), vaig fer fa un bon grapat d’anys un passeig pel centre de Marbella. La impressió que em féu era la d’un escenari, un espai tan polit que semblava artificial, un espai desinfectat de realitat per al gaudi de turistes amb butxaca plena.

M’hi havia dut una qüestió familiar, la boda d’un cosí. Com és natural, el sector valencià de la cerimònia hi vam arribar amb la traca reglamentària, però la no vam poder encendre a la porta de l’església. La policia local ens ho va deixar ben claret: “Ni se os ocurra”. A la porta del temple els vam tindre, per si de cas. Tenien por que l’artefacte embrutara aquella plaça impol·luta.

Vam pensar que preferir la netedat artificial a la gresca era una manera d’entendre el món poc festiva, però no vam considerar que fóra un atac a la nostra valenciania. No hi vam veure la valencianofòbia que ara l’Ajuntament de València denuncia perquè hi ha qui s’oposa a una mascletà a Madrid. De colp, al consistori del Cap i Casal se li fa la pell fina i veu com una falta de consideració a la cultura valenciana que es posen pegues a tirar una mascletà aparaulada entre el PP d’ací i el d’allà. L’ajuntament hi veu una ofensa. El mateix equip de govern que s’esquinça (cínicament) els vestits per un simple espectacle pirotècnic no s’immuta per les prohibicions de revistes, les censures de concerts i festivals, o la marginació d’escriptors. O l’ocultació de la llengua.

No és cap novetat en els partits que ens governen, però s’ha de dir. I per desgràcia tampoc sorprén gaire el paper d’alguns mitjans, que s’han pres el pleit de manera grandiloqüent. Una mascletà a Madrid! Una visió mesella amb la metròpoli fins i tot en els mitjans públics valencians, que en faran un seguiment amb programació especial i tot.

El PP de Madrid paga (amb diners de l’ajuntament madrileny) la celebració de l’arribada del PP valencià a l’Ajuntament de València. I com que saben tant, converteixen les crítiques de l’esquerreta en un greuge als valencians perquè els ha deixat el monopoli de la valenciania, la “bien entendida”. L’altra, carregada de por que la titlen de catalanista, ha quedat desarmada. I així és com anem, disparant ofrenes de glòries i acabant, sempre, mascarats i cremats.