Gàlim

Fotografia: GVA

Fa pocs mesos, el Consell va armar un cartapell perquè el Congreso havia aprovat permetre l’ús de les llengües oficials (en realitat en va despenalitzar l’ús, però això és una altra història). Es van encendre en flames, i el president Mazón va fer declaracions en un rampell de valenciania pretesament furibunda.

Més recentment, el cap del Consell anuncià que l’advocacia de la Generalitat posaria fil a l’agulla per a frenar una malèvola i hipotètica llei d’amnistia que el govern espanyol diu que vol redactar.

Però ahir, el mateix Consell que s’ha fet el milhòmens en tot això, va dir que sí, que defén el Dret Civil Valencià, però que les decisions dels partits al Congreso no és cosa seua i que no hi pot fer res. “Mare, em cague”, diuen en el meu poble.

Si volem trobar alguna cosa positiva a l’evidència de la deserció (gens inesperada), és que reforça la convicció que si arribara el moment de posar al dia la qüestió del finançament autonòmic ja tindrem un antecedent de per on aniran les coses. Molta boqueta i res més. Un antecedent que, tampoc gaire per sorpresa, ens han oferit també a cals socialistes.

A les notícies de la tele d’À Punt han explicat que anit es va lliurar el Premio Nadal i quin escriptor l’ha guanyat. També l’obra premiada. I mentre ho feien, jo pensava que si la informació no la redactaren de manera hispanocèntrica, haurien dit primer el nom del guanyador del Premi Josep Pla en català per ser la llengua d’ací, lliurat en el mateix acte.

Però resulta que el mapa mental de la redacció de la notícia no era hispanocèntrica, sinó hispana i prou. Perquè no és que el premi en la nostra llengua haja quedat en segon lloc: és que ni l’han nomenat. Ni una parauleta. No ha existit.

Hi ha d’haver alguna raó que ho explique, però veig difícil que ho justifique.

Ha corregut molt, i corre encara, aquesta imatge com a denúncia del drama actual que es viu a Palestina. Amb un text que parla de com es viuria ara Nadal, el naixement de Jesús, sota les bombes de Netanyahu. El missatge, simple, és clar i cert. Però de bon començament que m’ha esmussat una cosa: no trobeu que la imatge dels angoixats pares del monyicot és massa de pel·lícula?

M’ha recordat aquells westerns en què apareixia una índia que acabava enamorada d’un oficial ianqui, una dona que, per a no molestar sensibilitats, sempre interpretava alguna actriu amb trets occidentals i a qui, com a molt, “mascaraven” una miqueta la cara. No era mai una artista amb trets propis dels americans indígenes.

Doncs ací veig una cosa similar: un sant Josep i una Mare de Déu amb aires (trets facials, cossos, estètica…) hollywoodians o d’espot publicitari. No sé qui ha creat aquesta representació, però em sembla que s’ha deixat arrossegar per una convenció de models de paper cuixé, televisions i xarxes socials que molts critiquen i pocs combaten de bona gana.