Formes geomètriques que les identifiquem amb allò més tancat, invariable, tossut… i, en canvi, tenen un efecte hipnòtic, encisador, fins i tot, un punt marejador. quelcom que t’atreu dins seu.
Una mica desgavellats, el 28 del 365+1.
Hi ha l’hora incerta, en que no saps si dir bon dia o, encara bona nit.
Un moment per aturar-se i decidir si tires endavant o no.
I, sí, 27 del 365+1.
De fet, avui no té massa sentit, però ahir, que és quan es fa fer i tocava publicar, feia dia fred i boirós (tot i que després aixecaria). M’agrada el cromatisme d’unes llenties amb verdures, a la vora de la senzillesa d’una crema de carabassó.
Tampoc penseu que estic tot el dia pensant amb el menjar (el darrer va ser del berenar), però bé que ho hem de fer, per tirar endavant.
Amb més retard que mai, el 26 dels 365+1.
Més d’hivern que d’estiu. Arribar amb ganes de descansar, treure’t roba… un tros de pa, bo, un punt sec… i la darrera rampoina del Nadal, la punta d’un tros de torró, que ha resistit el pas de les festes.
Una beguda calenta i veure com a fora, la boira, fa que es mantingui l’hivern.
Un quart de cent, el 25 de 365+1.
Potser arribarà el dia en que lamentarem la humitat que patim en aquesta terra, aquests dies grisos. Que si reuma, o qualsevol dolor articular o reumàtic. Ves a saber.
Però avui, sentint les notícies de temperatures altes, que trenquen records mai vistos, un no pot més estar més que content que aquesta capa boirosa ens mantingui en un ambient semblant al que hauria de ser un hivern.
I 24 de 365+1.
Què devia pensar la persona (o persones) que, tallant un pebrot, va(n) veure un follet desdentegat dins seu? El van llençar, pensant que hi habitava un esperit malèfic? Van fer una somriure i van seguir tallant?
Veient dibuixos d’éssers fantàstics, un no pot deixar de pensar en quina gran font d’inspiració és la natura.
El 23 de 365+1.
Com si fossin urpes, que no saps si lluiten per pujar o per no caure. En tot cas, sobreviure, com les canonades de ventilació que renoven l’aire que ens dóna vida.
El 22 del 365+1.
Ahir era alta. Avui a baixat, a tocar de terra. Freda i humida. Hivern.
Per cert, avui és sant Vicent i diu la dita que “treu la boira del torrent i posa el vent”. De moment, encara hi és.
Tres setmanes del 365+1.
Cadascú identifica, en seu paisatge local, allò que li diu quin temps fa.
Un cel gris plom, llis, dens de boira alta. I un petit fil de fum, que sembla blanc contra la grisor del cel. Un pel decantat, per un lleu moviment que no arriba a ser ni vent, però que saps que et colpejarà la cara, només sortir al carrer. I, poc a poc, s’anirà introduint dins teu, fins que notaràs com la humitat de la boira et va gelant.
Ja n’hem fet 20 del 365+1.
Com una espluga artificial, potser a l’inrevés, ja que aquí, la pasta, o qualsevol altre material, no hi va entrar mai, un tallarrobes de bones dimensions ha trobat un cau, quan les pedres i troncs, que formaven el seu cau hivernal, han desaparegut.
El dinous dels 365+1.
Feia dies (setmanes, més aviat mesos) que no plovia un dia sencer (aproximadament).
Tolls, tot el terra moll (sota els cotxes, també) … i es veu que avui és sant Canut i, si plou avui, tres mesos en veure el terra eixut… ja en parlarem.
El 18 del 365+1.
Poca cosa a dir… tard, amb molt retard… hi dies que les coses es van enfosquin…
el 17 del 365+1.
Moltes vegades ens enredem tot sols. Donem tombs a les coses, quan el camí és recte i pla.
El setze, de 365+1.
Molts camins, ni te n’adones del que que surt a la fotografia… fins que, vista en la tranquil·litat casolana, té un punt afegit d’interès.
De fet, fotografiar punts lluminosos potents amb un fons enfosquit no és del més fàcil en fotografia. I, en aquests cas, assumint que no era allò que volies, té un punt curiós.
Allò de que sona la flauta… quan vol. I tu no saps perquè… en tot cas, quan una cosa surt millor del que et pensaves, sempre et deixa un bon regust…
I quinze de 365+1.
Arriben de cop, amb una sirollada espectacular, una mica abans de que la negror de les seves plomes ajuden a enfosquir la nit que va arribant.
Crec que no són estornells (tampoc soc gaire coneixedor de l’aviram local), però deuen ser de la família. També executen danses, potser no tant majestuoses com les que es veuen per les xarxes (tampoc són tants), i durant una estona llarga fan una coreografia de niuar i tornar a aixecar el vol.
Potser pels veïns que viuen sota els arbres on dormen, els ocells, tota aquesta visió gairebé bucòlica no en tingui res, de bucòlica. En tot cas és un d’aquells espectacles que encara ens dóna la natura i ens fa sentir afortunats de ser on som.
El 14 del 365+1.