Gàlim

Es veu que el govern espanyol prohibirà que els bancs cobren a la gent de més de 65 anys quan traguen diners en efectiu en mà, no per la maquineta.

A primera vista la notícia és bona, però si ho mirem bé això significa que les entitats bancàries tenen barra lliure per a cobrar per un tràmit senzill que, fins a l’altre dia com qui diu, era un servei gratuït més. Si deixa de ser debades és per a desviar els clients als caixers automàtics, amb la finalitat descarada de reduir el nombre de treballadors que atenen el públic. O siga, ens faran (fan ja) pagar per una atenció bàsica i amb els nostres diners, però mira que són bones persones que als vellets els ho estalviaran. La campanya d’imatge és potent, i ens l’estem engolint sencera. Que els d’Atresmedia en parlen desvanits fa plantar l’orella.

Quan les empreses redueixen llocs de faena fa lleig, i fa mal. Però sembla que el sector bancari té butla i l’administració li facilita, tot i guanyar diners a cabassos, acurtar personal laboral malgrat la degradació en l’atenció al client. En altres empreses es posen diners per a evitar que la gent se’n vaja al carrer, i ací… ací se’n van abocar a morterades i no es reclamen ni les gràcies.

La diputada de Vox Maria de los Ángeles Criado va fer ahir el ridícul a les Corts Valencianes. Com que en una esmena de Compromís es parlava del nombre de professionals, la dona va entendre que demanaven els seus noms. La ignorància és molt atrevida. El diputat de Compromís Carlos Esteve li ho va tirar en cara, com és natural i es mereix.

El numeret de la diputada, malgrat ser trist i il·lustratiu, només evidencia la ignorància militant d’aquesta gent, de manera que no crec que la senyora s’immutara: són gent orgullosa del seu odi al valencià.

Però el paper del diputat és més preocupant, perquè mostra un complex d’inferioritat lingüística assumida (possiblement de manera inconscient) que fa mal. Esteve li retrau el desconeixement flagrant; però dir-li que si no vol, no cal que aprenga valencià (“si vosté no vol aprendre valencià, perfecte, però hi ha traductors, fins i tot a Google“). Això és una baixada de pantalons injustificable. Una diputada* no té cap excusa per a no saber valencià. Cap. Cap que no siga el supremacisme. I si és això, s’ha de denunciar, no donar-los ales.

*En realitat ningú hauria de tindre excusa, però ens allargaríem massa ara i es fa hora de dinar.

Fa dècades (ja es pot dir així) em van proposar de fer la presentació de l’escriptor a qui havien convidat a parlar d’un llibre seu a Ontinyent. Aquell acte, a què em vaig apuntar massa alegrement a causa de l’ímpetu juvenil, em va servir per a començar a prendre consciència que això de parlar en públic i jo no fem bona lliga.

Dues coses recorde d’aquella vesprada-nit. Una és la incomoditat i el patiment de trobar-me davant d’un públic expectant, nombrós i exigent. L’altra, al senyor escriptor, que al cap de pocs anys es va convertir en un dels intel·lectuals importants de la cultura catalana del País Valencià, espentant sota la pluja el meu cotxe quan havíem d’anar a sopar.

Totes dues (i vostés em donaran la raó) eren mal senyal.