Gàlim

La Perdiu és un d’aquells personatges reals que habiten la memòria col·lectiva de l’Olleria. Em dol tindre’n un coneixement escàs, i espere que el meu dèficit el podran posar en evidència un grapat de veïns del poble.

Pel que recorde haver-ne sentit a dir, era una dona de qui s’explicava que havia fet favors a soldats a Cartagena, on ella vivia amistançada amb un militar d’alta graduació, o potser era algun polític amb capacitat d’influències. En la qüestió dels favors, no he sabut mai si calia posar cometes. No sé si quan ho explicaven ho feien de manera literal, o era una mena de dir sense dir per pudor, per la gracieta o per si hi havia roba estesa.

També em passa pel cap el record de sentir parlar d’una criadeta negra, una xiqueta que tenia a casa quan se’n va tornar a viure al poble. Tot açò devia ser en el primer terç del segle XX.

Estaria bé de recollir més informació sobre la vida d’esta persona, i llevar-li els prejudicis que acompanyaven els comentaris que se’n feien. Inevitables, si vols, en l’època en què corria més fresc el record, però caducats a hores d’ara.

En tot cas, ni que siga de manera testimonial i jugant cronològicament, la Perdiu ha quedat reflectida ja en la literatura. Francesc Mompó li dóna un paper en la novel·la L’Esparver; i en un dels relats que Joan Olivares acaba de publicar en el llibre Els morts de la nostra vida hi té també una aparició. Coses que passen quan comentes coses amb la gent de lletra.
Fussem en la memòria?