Gàlim

Com que ve Pasqua i, segons la lògica consumista que ens consumeix toca viatjar, m’ha arribat publicitat de la cité de Carcassona. L’algoritme que ho ha decidit deu ser molt elaborat, però no pot saber que jo tinc les meues manies i que un dels meus ‘traumes’ viatgers el vaig patir allà. Lleument, això sí, perquè vaig reaccionar a temps.

Hi vaig arribar un dia arreu, fora de la temporada àlgida de turisme, però a mesura que m’acostava ja veia que allò no anava bé. Va ser arribar a una de les portes d’entrada a la vila emmurallada i trobar-me un tropoll de personal en massa, una caterva de cotxes i autobusos atabicats de gent, d’un dels quals abaixava una excursió de madrilenys. No vaig arribar a aparcar. Vaig pensar que entrar a un parc temàtic no formava part de l’expedició, de manera que vaig pegar a fugir i em vaig fer una cervesa en un bar anònim i arreu de la ciutat moderna i real.

De fet, vaig fer nit allà, però en cap moment em va passar pel cap de tornar a intentar entrar a la cité. I que ningú pense que recomane de no anar-hi de visita: No ho mane Déu! Jo parle per mi, i ja faig prou.

Tinc un record molt difús d’Adrianet. De xiquet i potser de quan em despuntava l’adolescència. No en guarde una imatge nítida, però ha sigut fàcil de reconéixer en la fotografia pels trets característics de la gent amb síndrome de Down. En aquell temps no se li deia així, o en el poble no ho déiem així. Senzillament, era Adrianet, i era com era.

I no sé si m’ho he farjat jo, passat el temps, però diria que Adrianet s’havia convertit, enmig de la nostra ignorància, en el terme col·loquial que ens servia per a referir-nos, maldestrament, a qualsevol persona que estiguera en el mateix cas.

Si no tinc gens d’afició a dates com l’onomàstica o l’aniversari propis, és d’entendre que no en tinga a estes coses dels dies d’açò i d’allò. Que potser són útils, però no hi tinc fe. En tot cas, me l’han recordat, l’Adrianet.