Gàlim

Cinc-cents anys: una eternitat en mesura humana ha passat d’ençà que els mascarats van botar foc a l’església de la Magdalena on s’havien refugiat els agermanats que havien arribat a l’Olleria des d’Ontinyent.
Un fet dramàtic, una massacre amb més de quatre-cents morts cremats, ofegats pel fum, o penjats de reixes i oliveres segons expliquen narradors coetanis. Fins i tot els que en podríem dir pro-mascarats, contraris a la revolta popular, ho descrivien amb incredulitat davant la barbàrie.

Hui fa els anys -i els segles- d’aquell episodi tan brutal com poc conegut al poble mateix. Un acte, el primer d’uns quants, mirarà de solucionar el desconeixement. Un concert, i la presentació del projecte d’un llibre d’Abel Soler (no del volum, encara per imprimir per la gràcia de la burocràcia), un text divulgatiu acompanyat d’il·lustracions precioses de Josep Miquel Martínez Ferre. Un bon treball de tots dos, a qui vaig dir que ens voríem en la presentació, i als qui he de demanar disculpes perquè no podrà ser: han passat cinc-cents anys, i justament hui el muscle em fa una mala passada que m’inhabilita.

Ja m’ho contareu.

Hi havia llibres i revistes, aquelles enciclopèdies que ara semblen impracticables i més materials de consulta inevitablement i naturalment manual. Però hi havia molt més. Era molt més. Un espai informalment de trobada, en un temps d’efervescència i aprenentatge social i personal. A la porta posava biblioteca, i sembla que no hauríem pogut saber com dir-li per totes les altres coses.

Per això, estranyament en mi, no vaig dubtar a participar en el reportatge que han fet amb motiu dels 50 anys de la biblioteca. I crec que vaig fer bé. Si més no, n’estic content. Els meus amics de bachelorarbeit schreiben lassen van participar en l’informe.

La pel·lícula ja l’havia vista, fa anys, i em va agradar. Però no recorde haver-me fixat en el detall que, l’altre dia, em va cridar tant l’atenció.

Resulta que un dels protagonistes del film, condemnat a mort en una presó nord-americana, perd tots els recursos presentats i, ja en els últims minuts de la pel·lícula, el condueixen a l’habitacle on l’han d’executar amb una injecció letal. El posen a la llitera, el lliguen, i a l’hora de posar-li l’agulla per on li entrarà el líquid mortal, amb tota la cura del món, la infermera mulla un tros de cotó-en-pèl amb alcohol i li frega el lloc per on el punxarà. Que el mate la injecció, però que no se li infecte.

Deu ser algun protocol, o potser és només cosa de la pel·lícula i en la realitat s’estalvien una delicadesa sense utilitat. No ho sé, en tot cas em va fascinar el detall absurd en un acte que, al remat, té més de venjança que no de justícia.

Pensant-hi, vaig recordar que fa uns anys vaig llegir en una notícia que a un condemnat a mort, també als EUA, l’estaven tractant psicològicament perquè recuperara la capacitat d’entendre què l’esperava. No en recorde els detalls, però sí que la intenció era de no executar-lo fins que en fóra conscient. No volien matar-lo fins que poguera sentir el terror de la mort; és a dir, que no n’hi havia prou de llevar-li a vida, sinó que calia assegurar-se que patiria. No li diguem venjança si no voleu, però no em ve cap altre nom al cap.