Etziba Balutxo...

Crònica d’un llibre nonat

En curs de persistents passejades per tot quant cercador existeix, amb l’objectiu de treure del pou de la desmemòria tot allò que faci esment a la Germania, vaig pegar de morros amb la notícia d’un llibre, relativament recent, que m’era desconegut del tot i que ningú del meu entorn en sabia noves. El diari Ultima Hora de dia 29 de gener de 2004 informava que Una novela sobre las Germanies en Mallorca gana el Premi Ciutat d’Alaior. El autor es un profesor mallorquín que la escribió para que sus alumnos entendieran mejor esta revuelta. Feren part del jurat d’aquell premi Pau Morlà Florit, regidor de cultura de l’Ajuntament d’Alaior, Ramon Bassa Martín i Ramon Díaz i Villalonga, en representació de la Universitat de les Illes Balears, Pere Gomila Bassa i Ismael Pelegrí Pons, membres de la Secció de Llengua i Literatura de l’Institut Menorquí d’Estudis¹.

A cap llibreria me varen donar noves de la novel·la; ningú no en sabia res. A l’espera de poder-ne localitzar un exemplar, en vaig fer una breu referència a un article dedicat a les obres de creació artística i literària que tracten de la revolució mallorquina de 1521². Com que el llibre, El fill del coratjut de Bugia, era un enigma, vaig optar per la recerca de l’autor, Antoni Vidal Nicolau, i en vaig trobar una detallada descripció biogràfica quan, l’any 2011, va fer el pregó de les fires de Llucmajor.

Fill de dos mestres d’escola, Bartomeu de Llucmajor i Catalina de Porreres, Antoni Vidal Nicolau neix l’any 1968 al poble patern, però als vuit anys va a viure i a estudiar a Palma. A la UIB, on col·labora amb el Grup d’Estudis d’Història Econòmica, es llicencia el 1991. Durant dos anys, fa feina com a redactor de la Gran Enciclopèdia de Mallorca. Escriu a diverses publicacions. El 1992 fa el pregó de les festes de Porreres. Com a professor d’ensenyament de secundària, passa per tres instituts d’Eivissa abans d’incorporar-se al de Son Pacs a Mallorca. Fruit de la seva experiència a les aules, escriu El fill del coratjut de Bugia i, l’any 2004, guanya el Premi de Narrativa Juvenil Joan Miquel Guàrdia, convocat per la UIB i l’Ajuntament d’Alaior³. L’any 2019, amb pròleg de Pere Gabriel, publica La guerra civil a Llucmajor. La demolició del projecte de convertir en cel la Terra⁴.

Un historiador mallorquí amb obres publicades havia de ser fàcilment localitzable i, sortosament, les gestions per contactar amb ell em permeteren demanar-li què se n’havia fet d’aquella novel·la sobre la Germania. La resposta va ser immediata: El premi consistia en la publicació del llibre per part d’Edicions de la UIB. Però llavors, no sé per quina raó ni es va fer presentació i, a més, el servei de publicacions de la UIB ni el va posar a la venda i va quedar mig o millor dit ben oblidat. Jo el vaig fer servir uns quants anys mentre vaig ser professor de l’IES Son Pacs. He de reconèixer que en els cursos que el vaig fer servir a l’aula, jo els proporcionava l’exemplar que llavors m’havien de retornar, m’era molt útil per tractar la Història de Mallorca i servia com a punt de referència per anar des de la conquesta catalana i fins i tot per analitzar l’edat Moderna de Mallorca.

EL LLIBRE NONAT

Tot plegat, un misteri. El fet és que el llibre no es va publicar, en el sentit de fer-se públic, però sí que es va editar i disposa del pertinent ISBN i del DL, amb un disseny de la coberta de Jaume Falconer i, a la contracoberta, els logos de la UIB, l’Ajuntament d’Alaior i l’IME. A la caràtula, en el títol, destaca el nom mal escrit de la ciutat (Bujia en comptes de Bugia) per més que l’autor l’usa correctament a tot el relat. En els crèdits no s’indica si el text s’ha sotmès a assessoria lingüística. A Internet, misteriosament, apareix a la venda a diverses pàgines com (cal dir-ho?) Amazon. Finalment, en vaig aconseguir un exemplar.

LA NARRACIÓ

Les poc més de 120 pàgines, estructurades en 17 capítols, contenen un relat que fa ganes de bon de veres, perquè compta amb tots els ingredients necessaris per captar l’interès dels lectors: màgia, enigma, lluita per sobreviure, qualque toc d’humor… una clau, un cofre, l’home de la mà tacada, uns documents amagats… A partir de dos narradors, la jove Joana que fa feina a la taverna de son pare i un dels clients, en destapar-se que ha estat detingut un mític bandoler de la serra de Tramuntana, coneixerem la història de Pere Antoni, fill de Gregori, el coratjut de Bugia.

Pere Antoni, a qui es qualifica com l’últim alè dels agermanats, és un dels qui, després de la revolta, es va veure bandejat per sobreviure. Quan va morir sa mare el febrer de 1521, amb només 13 anys, havia anat amb els seus tres germans (Tomàs, Nofre i Francina) a viure a la casa d’un oncle agermanat. D’immediat, l’atzar el converteix en protagonista d’una recerca que derivarà en una acció trepidant. D’intriga en intriga, com qui no vol la cosa i de manera molt senzilla, l’autor fa passejar els lectors pels episodis més rellevants de la Germania (el refugis dels nobles a Alcúdia i Santueri, l’alliberament dels esclaus, la santa quitació, l’arribada de les tropes reials, la repressió i les confiscacions…) fins arribar, amb emoció, al desenllaç final, amb el darrer relat d’una dona que llegeix i rellegeix les cartes d’una altra dona. Fins a la darrera línia, amb la data del 17 de gener de 1583, quan una Joana envellida i tocada de nostàlgia tanca la narració, la gent que la llegeixi experimentarà la satisfacció d’una lectura agraïda i àgil que, des del primer moment, enganxa i provoca de manera progressiva la curiositat mentre s’evoca un capítol essencial de la història de Mallorca.

Al meu entendre, hi ha qualque aspecte menor susceptible de millora. A Sant Francesc, per exemple, no s’hi acolliren mascarats, perquè era el centre de reunió dels agermanats. Els qui volien protecció, cercaren el dret d’asil a La Seu i a altres parròquies. També qualque episodi valida el discurs convencional, tant pel que fa a les distincions entre moderats i radicals com per donar per bons fets no documentats. En qualsevol cas, el lector romandrà seduït i immers en el moment històric de la Germania i prendrà consciència del que va significar la revolta. Personalment, m’ha agradat molt. Bastida amb un llenguatge senzill i molt entenedor, m’ha semblat una narració molt ben estructurada, pedagògica i didàctica (quin encert el personatge de na Francina per reivindicar els drets de les dones!). És un relat juvenil del tot recomanable… però encara és molt més que això.

Una oportunitat oberta

És trist que aquest llibre no hagi tret el cap i que, d’ençà fa 17 anys, ningú n’hagi parlat mai fins ara, però cal deixar de banda les lamentacions i mirar de corregir l’endemesa. Tanmateix, no sabem qui eren (ni falta que fa) les persones responsables d’emmagatzemar el llibre fa 14 anys. En positiu, El fill del coratjut de Bugia és el resultat d’una experiència, dins del programa de diversificació curricular, com a proposta per als alumnes de 4^t d’ESO de l’IES Son Pacs dels cursos 2001/2002, 2002/2003 i 2003/2004. L’autor, com a professor d’història, va aprofitar el treball a l’aula per escriure el relat i, paral·lelament, elaborar-ne una guia didàctica que, encara ara, es pot consultar a https://sites.google.com/site/coratjut/

En entrar a la pàgina, sota el títol de l’obra, podreu llegir:

UNA NOVEL·LA HISTÒRICA DIRIGIDA A L’ALUMNAT DE SECUNDÀRIA

Per què Mallorca visqué una revolta tan sagnant a principis del segle XVI?

Per què els menestrals i els pagesos deixaren les seves ocupacions, s’alçaren contra el virrei i s’arriscaren a perdre les seves propietats?

Aconseguiren alguna de les demandes que reclamaven els revoltats?

En el menú de la pàgina web, hi trobareu aquests apartats:

Antecedents

https://sites.google.com/site/coratjut/antecedents

Causes de la Revolta

https://sites.google.com/site/coratjut/causes-de-la-revolta

Etapes de la Revolta

https://sites.google.com/site/coratjut/etapes-de-la-revolta

GUIA DIDÀCTICA

Els personatges

https://sites.google.com/site/coratjut/segona/els-personatges

La trama de la novel·la

https://sites.google.com/site/coratjut/segona/la-trama-de-la-novel-la

Qüestionari sobre l’obra

https://sites.google.com/site/coratjut/segona/queestionari-sobre-l-obra

L’AUTOR

https://sites.google.com/site/coratjut/l-autor

I ara, què?

Quina és, ara mateix, la situació? En el marc de la commemoració del mig mil·lenni de la Germania, un dels objectius que ens vàrem marcar destacava el de posar a l’abast de les escoles un material que convidi a divulgar el coneixement de la revolta. Aquest llibre, i la guia didàctica que l’acompanya, és una excel·lent aportació. El professorat de secundària l’hauria de valorar com una oportunitat oberta.

Cal rescatar El fill del coratjut de bugia! Som-hi!

NOTES

Miquel Barceló. Guardes del llibre Joanot Colom i Cifre de Ramon Rosselló

AVÍS PREVI

Aquest article fa part d’un extens treball en curs sobre Joanot Colom. Atesa l’abundància d’informacions falses que circulen, he trobat necessari fer aquesta publicació a l’avançada del document definitiu. La reconstrucció familiar, la descoberta dels vincles, fins ara desconeguts, amb Guillem Colom, amb Pere Ferrer i amb Benet Penedès, la deducció de la data de naixement, les notes que conviden a indagar la família Moranta, la reconversió documentada de les criminalitzacions sense prova i altres aspectes biogràfics són algunes de les aportacions, inèdites fins ara, que es presenten, encara que algunes romanen pendents de verificació i convé agafar amb prudència. La compilació de dades disperses i encara no ordenades, així com les noves descobertes, fruit de la recerca, conformen un panorama que convida a l’optimisme quant al rescat de la figura de Joanot Colom i Cifre, el gegant, líder indiscutible de la Germania de Mallorca¹.

He tingut en compte les aportacions documentals de Cosme Bauçà, Pere Oliver i Domenge, Pere Xamena, Ramon Rosselló, Nofre Vaquer i Joan Miralles. He d’expressar un especial agraïment als historiadors Eulàlia Duran, Guillem Morro, Margalida Bernat, Jaume Serra i Antoni Mas per les amables converses amb sàvies indicacions. Així mateix, a quantes persones m’animen, article a article, a perseverar en la recerca de noves fonts, desconegudes o inexplorades fins ara². Finalment, de manera destacada, vull fer constar el meu reconeixement a Margalida Obrador Bennàsser, descendent d’Antoni Colom, germà de Joanot, per la rigorosa i exemplar investigació de la nissaga que ha permès destapar tot el quadre familiar.

1) Joanot Colom i Cifre, felanitxer de soca-rel

La criminalització de Joanot Colom, amb el cap penjat a la Porta Pintada des de 1523 fins el 1822, entre d’altres conseqüències de la desmemòria, va desincentivar la recerca dels seus orígens familiars. No va ser fins el desembre de 1841, arran de la proclamació com a fill il·lustre de Palma, quan es va divulgar que devia ser de Felanitx, on hi tenia un germà³. El redescobriment va animar l’Ajuntament de Felanitx l’any 1891 a dedicar-li un carrer. Un quart de segle abans, el 1865, Palma havia posat el seu nom a l’important carrer que va de Cort a la plaça Major. El mes de maig de 1892 es va transferir el nom de Joanot Colom al navegant Cristòfol Colon, perquè l’Ajuntament dedicà a l’agermanat la gran plaça que anava des de la Porta Pintada fins a l’estació (avui plaça d’Espanya). Finalment, el 2009, es retornà el nom al carrer primigeni, amb l’afegit Dirigent agermanat.

L’any 1922, a la Galeria de fills il·lustres publicada dins de la Historia de Felanitx de Cosme Bauçà, ja es proclama la condició felanitxera de Joanot Colom, amb l’aportació que havia de ser Cifre de segon llinatge⁴. El desembre de 1928, a La Protectora, Pere Oliver i Domenge fa la conferència La Germania i el 1929, a les pàgines de La Nostra Terra, publica un extens treball, Joanot Colom i Cifre. Instador del Poble (d’imminent reedició), on referma la pàtria felanitxera de l’heroi i el presenta com un referent a vindicar.

De la condició felanitxera de Joanot Colom, tant la premsa del Principat com la del País Valencià, se’n feren ressò com es pot verificar amb dos exemples. Dia 15 de maig de 1930, a les pàgines de LA VEU DE CATALUNYA, Joan Santamaria publicà un llarg i molt elogiós article dedicat a Felanitx, amb referències al particular llenguatge de la Vila, per concloure Que m’agradaria, tot esperant la mort, de fer dia i vida a Felanitx! Entre les moltes descripcions que fa l’autor, assenyala que els felanitxers s’esforcen en mostrar als visitants el bo i millor de la vila i, a la relació que detalla, esmenta la casa nadiua de l’agermanat Joanot Colom⁵. Aquella referència convidava a la recerca. Si encara no fa un segle la casa de l’Instador del Poble i del Bé Comú era un dels llocs que els felanitxers mostraven als visitants i, ni que fos per transmissió oral directa dels nets, algú n’hauria de saber noves. Això no obstant, les gestions fetes fins ara no han aportat cap indici per localitzar-la.

Un any després de l’article de Joan Santamaria, a Las Provincias de València, Víctor Navarro reiterava que Felanitx era la cuna de Joanot Colom, el valiente jefe de los comuneros mallorquines.⁶ Es prou evident que l’Instador era una persona admirada i reconeguda. Durant els cinc anys de la República, es mantindria el seu prestigi.

A la sessió de dia 19 de maig de 1931, s’acordà: la adquisición de un cuadro del gran Agermanado hijo de esta ciudad Juanot Colom, instador que fue del bien común, mártir de las libertades cívicas. El mes de juliol de 1931, entre una quinzena de canvis de nom de carrers, s’aprovà que el de Cala Figuera passàs a ser Germania. El febrer de 1932, arran de l’asfaltat, il·luminació i sembrada d’arbres a l’esplanada de la Torre d’en Pax, es va acordar donar-li el nom de plaça de Joanot Colom, ilustre hijo de esta ciudad, muerto en holocausto de las libertades ciudadanas. La plaça esdevindria el principal centre d’activitats populars. Com a mostra, allà s’hi va fer la commemoració del primer aniversari de la República, el 14 d’abril de 1932, i les concentracions del 1^r de maig fins el 1936.

L’aixecament feixista-militar del juliol de 1936 va desembocar en la retirada a Palma de la plaça dedicada a Joanot Colom i, a Felanitx, del carrer de Joanot Colom (des de 1938 dedicat a les Trinitàries) i de la plaça amb el mateix nom que passaria a ser Pax (en relació a la família Pacs, enemiga de la Germania). Les armes retiraren el nom que havien enaltit democràticament dos consistoris. Per a més inri, arran de la insurrecció feixista, es va dedicar un carrer a Onofre Ferrandell, el batle mascarat de Felanitx. Just a l’inici de la postguerra, l’any 1943, l’ultraconservador carlí Miquel Bordoy Oliver, enfrontat ideològicament i personalment amb Mossèn Cosme Bauçà, va publicar La Germanía de Felanitx (Historia de una revolución), on qualifica Joanot Colom de cabecilla revolucionario. Durant el franquisme, el nom de Joanot Colom va romandre gairebé proscrit al seu poble nadiu. El gran prestigi que havia assolit es va esvair totalment. Es perpetuava el silenci; en veníem i hi vivíem!

2) La represa de la recerca

A partir dels anys 70 del s. XX, les investigacions de Pere Xamena i de Ramon Rosselló, abocats a la recerca arxivística, varen posar de nou damunt fulla el nom de l’Instador vinculat a Felanitx. Després de la dictadura militar de Franco, es multiplicaren les indagacions sobre la Germania felanitxera i, molt concretament, sobre la figura de Joanot Colom. La represa, encara que lenta, aportaria descobriments importants que, encara avui, permeten trobar dades inèdites que van completant les baules perdudes de la cadena. Des de Binimelis i Mut, passant per Furió, Bover, Quadrado i Penya, les notícies referides a Joanot Colom eren imprecises. Es parla d’un germà uterí, Miquel, d’un cosí (Guillem Colom), d’un nebot (Miquel Sagrera), d’un cunyat (Benet Penedès) i d’una filla petita donada a dida. El trencaclosques per mirar de refer l’arbre de la nissaga romania totalment obert i amb pocs fils per estirar. Els historiadors i investigadors de la Germania de Mallorca no estarien sense feina.

L’any 1982, Eulàlia Duran, publicava Les Germanies als Països Catalans, obra que ha esdevingut fonamental per a l’estudi de la revolta. Entre moltes aportacions novelles, a més del cosí Guillem, paraire i jurat, n’esmenta un altre: Pere Ferrer Toleta, agermanat de la vila d’Alcúdia⁷. En ambdós casos, sobretot en el darrer, les poques informacions no permetien enllaçar la connexió familiar. Calia remenar talles, estims, cadastres, testaments i altres escriptures notarials… Prest o tard s’havien de localitzar totes les baules perdudes. Així ha estat.

L’any 1990 l’amic investigador Jaume Amengual, en curs de les seves recerques, va descobrir a l’Arxiu Històric del Regne de Mallorca un document que seria clau per a la reconstrucció de la nissaga de Joanot Colom. Es tractava del testament de Bernardina Colom, dictat el novembre de 1512, que feia esment a sa mare, Antònia, a son pare, Antoni, i als germans Antoni, Bartomeva, Joanot, Francesc i una altra germana innominada, casada amb Gabriel Mesquida. El nucli familiar de l’Instador emergia a la vista de tothom. A partir d’aquest document, l’historiador felanitxer Onofre Vaquer va publicar l’article En Joanot Colom era felanitxer⁸.

3) Un debat molt productiu

L’estiu de 1996, Joan Miralles Montserrat afirmava que Joanot Colom era de Sóller⁹. El treball aportava notícies rellevants, com eren els matrimonis de Joanot i Francesc Colom amb les germanes Francina i Praxedis Miralles Morell, però enllaçava erròniament la notícia amb un altre document referit a un Joan Colom Calobra de Sóller que no tenia res a veure amb l’Instador. D’immediat, Onofre Vaquer va replicar amb l’article En Joanot Colom no era solleric, on aporta una dada del tot rellevant: la filla de Joanot Colom podria ser Beatriu, casada amb el valencià Joan Llopis i resident a Maó, on va ser reconciliada per judaïtzant l’any 1542 per la Inquisició¹⁰.

Joan Miralles encara publicaria un nou article, Nous documents sobre Joanot Colom, instador de la Germania de Mallorca.¹¹ A l’extens treball reconeixia l’error per haver atribuït la condició de solleric, aportava noves informacions de familiars de l’Instador i qüestionava una possible confusió quant a un dels parentius exposats per Onofre Vaquer. Aquest, tres anys després, publicaria un nou treball, Unes notes sobre Joanot Colom, on amplià la informació sobre els matrimonis dels germans Colom¹². Amb tot, les aportacions derivades d’aquella respectuosa batussa dialèctica resultaven d’alt interès i obriren la porta a noves investigacions. Els dos ponents, amb les referències documentals sobre la família de Joanot Colom, aportaren dades noves i varen situar punts de recerca que havien de permetre, amb noves indagacions, reconstruir l’arbre familiar complet de la nissaga.

Coincidint en el temps amb el debat esmentat entre Miralles i Vaquer, la darrera dècada del s. XX, cal assenyalar una acció pública reivindicativa de la Germania de Mallorca. El 7 de febrer de 1993, coincidint amb la data de la revolta, per iniciativa d’ERC es va retre un homenatge a la plaça del Roser de Palma, just davant la placa que havia instal·lat l’Ajuntament l’any 1870 i que, retirada del lloc l’any 1936 per evitar que fos destruïda, va ser retornada per Josep Carles Tous i, l’any 1990, reinstal·lada en el lloc original, enmig de la plaça i a la vista de la gent. Aquell acte de reconeixement es va repetir els dies 7 de febrer durant els següents anys, encara que amb caràcter intermitent. També va ser el punt on la CNT feia concentracions del 1r de maig. Dissortadament, la placa va ser retirada del punt exacte on hi havia l’entrada de la casa de Joanot Colom i es la varen arraconar a una paret.

4) Recapitulació en el canvi de mil·lenni

Amb tot el bagatge informatiu que ja hi havia l’any 2000, no hi ha notícies que la biografia de Joanot Colom fos investigada ni desenvolupada més a fons, almenys amb projecció pública, al llarg dels següents 10 anys. Cal, però, tenir present una acció gairebé clandestina i sense inauguració oficial, l’any 2003, quan es va instal·lar una escultura de Joanot Colom, obra del felanitxer Jaume Mir, a una plaça arraconada de la barriada de Son Gotleu de Palma.

Amb el canvi de segle, a partir de la documentació historiogràfica i de les noves recerques, ja es podia elaborar un perfil molt aproximat de la figura de l’Instador, amb algunes llacunes que convidaven a ampliar les investigacions. Se sabia que Joanot Colom i Cifre era un felanitxer que, de ben jove, va anar a aprendre l’ofici de boneter a Palma. El seu nom apareix, entre els residents a Ciutat, a la talla de 1512. També està documentat que el 1515 participà a una mostra militar amb llança, cuirassa i espasa. Eulàlia Duran a l’article Joanot Colom heroi de la revolució mallorquina informa que el seu nom figura a un allistament general amb finalitats militars. Quadrado diu que figura a les llistes com a soldado raso y no jefe de decena. Les tres informacions conviden a considerar la possible participació de Joanot a la defensa de Bugia¹³.

Se sap que Felanitx va aportar 277 homes i que el gremi de barreters, al qual pertanyia Joanot, va aportar una cinquantena completa, amb el seu cap ¹⁴. Els reclutats mallorquins s’embarcaren cap a Bugia dia 15 d’agost de 1515 per reforçar la resistència del setge. Barba-Rossa va desistir d’intentar sotmetre aquella plaça estratègica i, menys de cinc mesos després de la partida, l’expedició va tornar victoriosa a Mallorca, on va ser aclamada dia 13 de gener de 1516. La majoria de soldats mallorquins, com a reacció a no haver rebut la paga convinguda, es quedaren les armes. Cinc anys després, aquelles armes i l’experiència militar acaramullada serien utilitzades a la revolta¹⁵.

Un altre document on apareix Joanot Colom, dia 8 de maig de 1517, és a una escriptura notarial com a comprador d’una casa situada just davant del portal de l’oratori de Sant Nicolauet Vell, a l’actual plaça del Roser de Palma. La casa seria lloc de reunió dels menestrals la darreria de 1520. Abans, el març de 1519 tornava aparèixer Joanot, ara al costat de Francesc, el seu germà petit, a un altre document notarial que signen ambdós amb les respectives esposes, igualment germanes, Francina i Praxedis Miralles Morell.

De tot plegat, ni que sigui molt aproximadament, es pot abordar una qüestió no investigada fins ara: la previsible data de naixement de Joanot Colom. Quadrado, amb l’argument (?) que els germans Colom s’havien barallat de joves amb un noble a un ball dels Darrers Dies de 1515, atribueix a Joanot en el moment de morir, el juny de 1523, una edat mitjana; una consideració massa abstracta. Si s’analitzen totes les dates confirmades documentalment sobre Joanot Colom (la primera aparició a la talla de 1512, l’allistament militar de 1515, els seus matrimonis de 1518 i 1520 i el de 1519 del seu germà Francesc, inclosa la brega dels Darrers Dies de 1515 i les edats que es coneixen dels seus cosins), convida a situar el seu naixement a l’entorn de 1485 (difícilment anterior), amb la qual cosa l’edat mitjana quan l’esquarteraren es concretaria en els 38 anys, casat i amb una filla de dos anys.

5) Més referències familiars

Joanot Colom era nét d’Antoni Colom Major que havia estat batle de Felanitx l’any 1476, i fill d’Antoni Colom Menor, igualment síndic del poble anys més tard. Era germà, com a mínim, d’Antoni, Bernardina, Bartomeva, Francesc i una altra germana de qui s’ignora el nom¹⁶. Binimelis, a la seva història, esmenta un altre germà de nom Miquel i diu que són uterins. Tot apunta que es tracta d’una confusió i que podria tractar-se de Francesc, però el nom de Miquel Colom germà de Joanot compareix de nou, de manera fugaç, després d’esclafada la Germania, en una reclamació per no pagar els censals de la casa enderrocada de Joanot i, fins i tot, dos segles després, encara reapareix¹⁷. En tot cas, aquest misteriós i hipotètic germà roman com una incògnita, ja que no surt a cap dels documents familiars de Joanot. Tampoc no hi havia, fins avui, una informació definida sobre Miquel Sagrera ni sobre Benet Penedès, descrit com a cunyat¹⁸.

Els noms que sí estan documentats, a partir de la referència esmentada abans d’Eulàlia Duran, són els de dos cosins germans de Joanot: Guillem Colom i Pere Ferrer Toleta, un agermanat a Alcúdia. Aquest darrer, possiblement degué ser víctima dels nobles o mascarats que es refugiaren a la ciutat emmurallada. En relació al cosí Guillem, el desembre de 1521 va ser elegit conseller per impuls de Joanot, però va ser obligat a dimitir perquè tenia deutes pendents. Així i tot, seria jurat i capità de la parròquia de Santa Eulàlia. El juny de 1522, va partir com a ambaixador dels agermanats, al costat de Pau Casesnoves, Jaume Sbert, Pere Osona, Antoni Tomàs i Jaume Moix. Tornaria de la cort amb un sobre lacrat adreçat a Gurrea que contenia la seva sentència de mort que s’executà al costat del castell de Bellver dia 3 d’octubre de 1523¹⁹. Des d’aleshores, aquell patíbul seria conegut com les forques dels ambaixadors.

També està documentat a l’Arxiu Diocesà que dia 29 de novembre de 1518 es concedia llicència de matrimoni entre Joanot Colom, ja vidu, i Francina, filla de Joan Miralles i d’Eulàlia Morell, de la noblesa mallorquina²⁰. Una altra germana, Praxedis Miralles Morell, es casaria amb Francesc Colom, el germà petit de Joanot. En el mateix llibre de concessos, apareix un permís posterior a favor de Joanot per casar-se amb Margalida Arbona, de Sóller el 17 de setembre de 1520, la qual cosa permet deduir que Francina va morir molt poc després de casar-se i no es fàcil saber de quina de les dues dones era la filla de Joanot que havien donat a dida.

Institucionalment, no es va fer cap acció per combatre la desmemòria fins dia 18 de gener de 2021 quan, en el marc de la commemoració dels 500 anys de la Germania de Mallorca, per aclaparadora majoria (amb l’únic vot en contra de l’extrema dreta), el Consistori felanitxer va aprovar una moció que, entre d’altres qüestions, s’encaminava a la proclamació de Joanot Colom com a fill il·lustre i a la instal·lació d’una altra escultura de l’Instador feta per Jaume Mir, ambdues coses actualment en tràmit.

6) La recerca s’intensifica (2020/2021…)

Dos anys abans del mig mil·lenni de la revolta de la Germania de Mallorca, dia 7 de febrer de 2919, amb el bon record i l’experiència de la Comissió Cívica del Trincentenari 1715-2015, vaig fer una crida pública animant a la commemoració²¹. L’estiu de l’any següent, per iniciativa d’algunes entitats (Fundacions Darder-Mascaró, OCB, ASM…), es va constituir la Comissió Cívica Germanies500, a la qual me vaig incorporar i, com la totalitat dels seus membres, vaig fer feina amb l’objectiu de combatre la desmemòria d’aquell episodi històric. Un dels punts sobre els quals vaig centrar la recerca va ser el rescat i reconeixement de Joanot Colom.

Des del primer moment, l’historiador i bon amic Guillem Morro, m’ha facilitat informacions interessants i fins ara no publicades²². D’aquests documents es pot veure que Felanitx, com a conseqüència de la Revolta Forana, l’any 1452 es va veure forçat a satisfer censos, ja fossin en possessions, diners, gallines… Entre els noms dels obligats a pagar, apareixen els hereus d’Antoni Sagrera, fill del genial arquitecte Guillem (ca. 1380-1454), i també un Joan Colom (pare de Guillem i Benet) i un Antoni (censos en gallines) que entroncaria amb la nissaga dels Colom²³. Igualment interessant resulta revisar la talla de Felanitx de 1456 i veure que, amb el llinatge Colom, hi apareixen Bernat, Joan i Toni pus jove Colom. Els fils per estirar es multiplicaven.

El mes d’agost de 2020, el professor i bon amic Jaume Vallbona Bennàsser, em va fer el recordatori que era descendent d’un germà de Joanot Colom i em va aconsellar parlar amb la felanitxera Margalida Obrador Bennàsser. No en sabia altra cosa que havia col·laborat amb Pere Xamena en la catalogació dels arxius de la Parròquia i del Convent de Felanitx, la qual cosa representava tot un aval. Aquest contacte ha resultat determinant en el rescat de la figura de Joanot. Ella, a partir d’una altra recerca infructuosa, va decidir elaborar el seu arbre genealògic i va arribar a Antoni Colom, a partir del qual ha generat un gràfic de la família, ara ja pràcticament completat. A l’espera que el faci públic amb la vuitantena de noms d’oncles, cosins i nebots de Joanot, i amb la seva generosa confiança, em permet de fer-ne un mínim tast a l’avançada.

7) La família més propera de Joanot

Per entendre i valorar més la feina realitzada per Margalida Obrador, cal tenir molt present allò que diu Maria Barceló per encapçalar el seu estudi Els Massanet: poder econòmic i prestigi social (s. XV): La reconstrucció de famílies per a l’Edat Mitjana no és tasca fàcil. Els entrebancs són diversos com és ara la repetició de noms de pila, l’ús d’un sol llinatge, la dificultat de lectura d’alguns documents, la complexitat del contingut dels mateixos, les llacunes per manca de dades per haver-se perdut o fet malbé, la dispersió de la informació en diferents sèries documentals, etc.

L’avi patern, Antoni Colom Major, va tenir quatre fills: Guillem, Joana, Antonina i Antoni Menor. Aquest darrer, casat amb Antònia (Cifre, segons Cosme Bauçà), va ser el pare de Joanot i d’Antoni, Bernardina, Bartomeua, Francesc i una altra germana. Joanot, ja vidu, a finals de 1518 es va casar amb Francina Miralles, la qual va morir un any després i, ben aviat, el setembre de 1520, es va tornar casar amb la sollerica Margalida Arbona. Amb una de les dues dones, va tenir una filla de qui se sap que va ser donada a dida a l’esposa del pintor Gonsalvo, condemnat per luterà i cremat per la Inquisició l’any 1523.

8) Oncles, cosins i altres qüestions familiars

Com hem vist, Joanot tenia com a oncles paterns Guillem, Joana i Antonina. El primer, casat amb Joaneta, seria pare de vuit fills: Miquel, Guillem, Antoni, Catalina, Miquela, Andreua, Joan i Rafel. El fill Guillem és el cosí bo, home de confiança de Joanot, jurat i ambaixador a Valladolid, de qui ja hem parlat. La tia Joana es va casar el 1459 amb Miquel Bordoy, mentre que la tia Antonina ho va fer, dos anys després, l’abril de 1461, amb Jaume Ferrer i serien els pares de l’enigmàtic cosí Pere Ferrer Toleta, agermanat d’Alcúdia. El germà major d’aquest, Joan, fill i hereu de Jaume Ferrer, apareix als pergamins de Santa Eulàlia l’any 1504 arran del pagament d’un deute per la compra de blat de Sicília²⁴.

Quant als altres familiars de Joanot documentats, estan identificats i pràcticament tots localitzats. En els Plechs d’informacions sobre’ls agermanats de Felanitx apareixen Marc i Guillem Cifre²⁵. En la recomposició del quadre familiar, es confirma que Marc era casat amb Catalina Colom, cosina bona de Joanot, i pare del jove Guillem.

En relació a Francesc Colom, el germà petit, apareix com a capità d’una expedició marítima que pretenia fer aixecar els eivissencs contra el virrei Gurrea, instal·lat a Dalt Vila. També, al costat del germà, figura a molts d’episodis, com el de l’enfrontament amb el bisbe trinitari Pedro Aranda de la Puente. El nom de Francesc no té veu pròpia a les Informacions Judicials, però apareix molt, com a referent de comparança negatiu, amb altres actors (un altre Francesch Colom, pitjor que Francesch Colom…).

Pel que fa al germà major de l’Instador, Antoni, capità de les milícies de Felanitx, va tenir un fill (Joan) i sis filles (Andreua, Catalina, Antònia, Joana, Bartomeva i Tomassa). Participà tant en el setge de Santueri com en el d’Alcúdia, així com, el novembre de 1522, a la batalla de Son Fornari. Acabà reclús i mort en ciutat ell y son fill Juan tal com ell. Se li confiscaren tots els béns.

Quant al possible cunyat, Benet Penedès, era nebot d’un conseller de Joanot, Joan Seguí, casat amb una tia de les dones dels germans Colom. Aquesta informació fa concloure que Benet era casat amb Caterina, germana de Francina i Praxedis Miralles Morell.

De tots els noms documentats com a familiars de Joanot Colom, a partir d’avui, gràcies a les anteriors aportacions, estan tots identificats, amb definició del vincle amb una única excepció. Roman pendent de concretar el grau i la via de parentiu del jove Miquel Sagrera que deia ser nebot de l’Instador. En el quadre familiar de Joanot apareix una filla del seu cosí germà Miquel, Joana Colom, casada amb Gabriel Sagrera. Cas d’haver tengut un fill Miquel, s’allunyaria dues generacions del concepte de nebot i, en cap cas, directe. Un poc més propera, però també llunyana, seria la relació amb un altre hipotètic Miquel Sagrera. Un nebot bo de Joanot, Miquel Bordoy Colom, fill de la seva germana Bartomeva, es va casar amb Francina Sala, la germana de la qual, Jaumeta, es casà amb un Rafel Sagrera. 

A les Informacions Judicials, a més del jove Miquel, apareix un Bernat Sagrera, paraire, que havia anat a guardar el castell de Felanitx i que va ser esquarterat a Palma. També hi ha un Gabriel Sagrera, també picapedrer i, igual que Miquel, guarda de la Porta de Santa Catalina de Palma. Pretenia de partir, amb la nau d’en Brull amb en Joanot, però aquest refusà abandonar Mallorca. 

En qualsevol cas, l’extraordinària feina de Margalida Obrador Bennàsser ha reconstruït, amb gran pulcritud i molts pocs interrogants, l’estructura familiar de la família Colom. Tant de bo els altres protagonistes de la Germania, molt especialment els també instadors Joan Crespí i Pau Casesnoves o l’efímer Jordi Moranta, siguin objecte d’estudis tan complets.

9) I el quart instador? Apunts per a la indagació.

Una altra relació familiar important a la vida de Joanot Colom, ni que sigui política i llunyana, és amb els notaris Pere i Mateu Moranta, amb els quals mantindria una excel·lent col·laboració. Quan va morir un dels cosins germans de Joanot, Miquel Colom, la seva vídua, Bartomeva, es va casar amb Pere Moranta, tot i mantenir una bona relació amb la família Colom. De fet, quan Bartomeva fa testament designa marmessor el seu espòs, però demana ser enterrada amb el seu primer marit²⁶. Aquest enllaç de Joanot amb els Moranta convida a parlar d’un dels episodis més confusos de la Germania.

La primera setmana de setembre de 1521, a Sineu, hi va haver una reunió del Consell de la Part Forana, on Pau Casesnoves va ser reconegut com a líder en proposar l’aplicació de les mesures econòmiques aprovades que, per desídia o negligència de Joan Crespí, romanien pendents d’execució. El 23 d’aquell mes, perduda ja la confiança en el primer Instador, es va reunir el Consell General en el convent de Sant Francesc de Palma i, gràcies a l’actitud dels forans, s’acordà posar en pràctica la sentència arbitral de 1512 encaminada a fer pagar tothom sense excepció en funció dels béns de cadascú. A tal efecte, foren nomenats dos instadors: Pau Casesnoves, cirurgià d’Inca, i Jordi Moranta, menestral tintorer.

Aquella designació era un encàrrec per una feina concreta, però va ser magnificada per alguns historiadors sorpresos Joanot Colom aparegui poc després com a Instador, com si ell mateix s’hagués atribuït el càrrec o, fins i tot, hagués suplantat Moranta. La documentació desmenteix ambdues suposicions. Dia 25 de setembre, dos dies després de la reunió de Sant Francesc, Joanot Colom ja apareix com el nou Instador de la Germania, en sortir de Ciutat cap a Montuïri on es reunirà amb amb Pau Casesnoves. Dia 12 d’octubre, mentre Joan Crespí està tancat a la Torre de l’Àngel, Colom, Casesnoves i Moranta signen un escrit als Jurats per tal que sigui executada la sentència arbitral de Ferran d’Aragó, promulgada a Burgos l’any 1512, i es procedeixi a recaptar les contribucions que havien de reduir l‘insostenible deute públic. Cert és que en els pregons de dia 23 de gener i 30 de maig de 1522, ja només apareixen Colom i Casesnoves i Jordi Moranta desapareix d’escena.

L’efímer Instador pertanyia al gremi dels tintorers i era terratinent. L’any 1488 havia comprat l’alqueria de Manresa de Montuïri (avui Lloret) que va vendre l’any 1522, en plena revolució agermanada, a Sebastià Armadams de la noble família ciutadana que 30 anys abans protagonitzà l’enfrontament armat amb els Espanyol que es projectaria de nou, cent anys més tard, en els bàndols dels Canamunt i Canavall. Jordi Moranta apareix a dos episodis importants de la Germania. És present dia 16 de març de 1521 a l’Almudaina quan es va forçar Gurrea a deixar de ser lloctinent del Regne. Dos mesos després, torna ser present a l’Almudaina quan es va llegir la carta de l’emperador que comminava a retornar a l’obediència de Gurrea, amb el rebuig dels agermanats que varen estar a punt de degollar el doctor Jaume Roca, regent de la cancelleria del Regne. Poca cosa més sabem per ara de Jordi Moranta.

Tampoc no s’ha aclarit encara la connexió familiar de Jordi Moranta amb els notaris Pere i Mateu Moranta, autors de moltes escriptures de familiars de Joanot Colom. Pere va iniciar l’inventari notarial l’any 1499 i Mateu l’any 1511. El cert és que entre els més de cinc mil noms que surten a les Informacions Judicials no apareix cap Moranta. Així com del tintorer, vençuda la Germania, no es troben ulteriors referències, del dos notaris sí que hi ha notícies i, en ambdós casos, es pot convenir que continuaren fent feina sense patir represàlies. Pere Moranta, per exemple, actua com a notari en una escriptura de dia 7 de febrer de 1530, curiosament el dia del 9^è aniversari de la revolta. A Mateu Moranta, el 10 de juliol del 1569, Felip II li va concedir el privilegi perpetu de ciutadà, després de, per edat, abandonar la notaria i renunciar a l’escrivania de Santa Margalida. També apareixen altres dos notaris amb el mateix llinatge. Felip Moranta de Cília, que el 1538 compra l’hort que serà conegut amb el seu llinatge allà on ara passa la Riera (actual passeig de Mallorca) i que, finalment, el 6 de març de 1626, la seva néta Praxedis donarà al col·legi de Monti-Sion. En el Llibre de Juraria apareix l’any 1569 el notari Jaume Moranta. Tot plegat, atesa la més que possible pertinença a una mateixa família, convida a la indagació. En tractar-se de notaris, hi ha d’haver una gran quantitat de protocols. El seguiment de les dades que aporten sempre les escriptures permet confiar en un futur aclariment del seu parentiu i, particularment, definir millor la vinculació dels Moranta amb els Colom.

Joanot Colom (ca. 1485-1523), felanitxer, net i fill de síndics de la Vila, barreter per compte propi a Ciutat des de l’any 1512, va esdevenir líder del seu gremi i va ser un dels set detinguts per Miguel de Gurrea que els revoltats alliberaren dia 7 de febrer de 1521, fet que marcà l’inici de la revolta agermanada. Membre destacat de la Tretzena que ell va promoure, com a estructura copiada de la Junta dels Tretze de València, quan els agermanats retiraren la confiança a Joan Crespí va ser escollit i aclamat com a nou Instador del Poble. Amb el seu lideratge, la Germania posà en pràctica el programa que fins aleshores no s’havia aplicat, amb l’objectiu d’extingir el deute públic. La seva actuació va ser valenta i decidida, a plena consciència de les poques opcions d’assolir els objectius i de les moltes de perdre la vida. La derrota militar que va patir la Germania, sotmesa per l’exèrcit imperial, derivà cap a una sàdica repressió de la qual ell va ser una de les víctimes exemplaritzants. Sotmès a tortura i esquarterament, el seu cap engabiat va estar penjat a la Porta Pintada durant tres segles, per escalivar el poble.

Joanot Colom volia Justícia i, després de reiterades reclamacions, en veure que la por oprimia les lleis, va veure que no hi havia altra opció que la de les armes (Ius est in armis, opprimit leges timor). Va ser, durant 18 mesos, el cabdill de la Germania recolzat pels seus seguidors fins al darrer moment, conscients que no hi havia marxa enrere. Són d‘alt interès els pregons i les disposicions que, en condició d’Instador, va signar a partir d’octubre de 1521. Colom no va acceptar la rendició, sinó unes capitulacions honorables que, de no haver estat un engany, havien de preservar la vida dels agermanats i permetre fer sentir la seva veu davant l’emperador. Durant el setge de Palma, el mes de febrer de 1523, va ser convidat a partir en barca. Gabriel Sagrera, picapedrer i guardià de la Porta de Santa Catalina, per evitar-li una mort segura, l’havia animat a partir amb ell en una nau de Gabriel Brull. Podia fugir, però va preferir romandre al capdavant dels seus quan tot estava perdut. Tampoc abans, l’estiu de 1522, va acceptar pactar amb França, amb Andrea Doria com a mediador, ni amb el corsari Barbarrossa, perquè va veure que només seria baratar la submissió sense assolir la llibertat desitjada. Colom va posar sempre els interessos del poble per davant de la seva vida.

L’heroi felanitxer, de manera intensa a partir de Quadrado a mitjans del s. XIX, ha estat víctima d’una lectura esbiaixada de la història i d’una acarnissada i injusta criminalització. Ell va ser qui va executar la Quitació, orientada a fer que tothom pagàs en funció dels seus béns i no de la seva classe social. Ell va suprimir la cadena d’imposts abusius que afectaven, més que a ningú, les classes populars. Ell va ser qui va reduir el deute públic. Ell va ser el primer líder que va afranquir i alliberar els esclaus i ho va fer més de tres segles abans que s’abolís l’esclavitud l’any 1863 (Espanya no ho va fer fins el 1886). La frase de Joanot Colom és taxativa: Cap captiu de la terra no pot ser esclau! Va ser un precursor molt avançat en la defensa dels Drets Humans. A qualsevol altra cultura, Joanot Colom hauria estat una figura semblant al símbol que representa dins la història de la humanitat el gladiador Spartacus, un segle abans de Crist. Joanot Colom va ser un home valent i compromès amb la defensa de les llibertats fins a les darreres conseqüències. La seva figura reclama un memorial dedicat a perpetuar el seu record.

Quin són els mèrits de Joanot Colom? Bàsicament un: la dignitat. Una dignitat que va des de l’aixecament fins al final de la Germania. Resulta clau la crònica que va escriure el capità de les tropes imperials que va detenir Joanot Colom. A l’autobiografia Libro de la vida y costumbres de don Alfonso Enríquez de Guzmán transcriu la resposta de l’Instador, lluny del fals relat que el varen trobar amagat, quan es va entrevistar amb l’oficial: Colón respondió: «Señor; Vuestra Merced a hablado como buen cavallero, ansí en servicio de nuestro señor; el Rey, como en honra y provecho nuestro. Y desde aquí digo que soy el primero que obedezco el mandado de Su Magestad». En el darrer moment, encara va mostrar la dignitat del perdedor. Vençut i perdedor en la brega, però mai derrotat en uns ideals de justícia social que perduren.

La situació abusiva que patia el poble de Mallorca, especialment els menestrals i els forans, impotents de reparar un deute públic opressiu que feia que la pràctica totalitat dels imposts recaptats anassin a parar a les butxaques dels nobles, incrementava l’empobriment de la població. La crida als menestrals delata la desesperació com a causa justificada de l’aixecament. El poble patia fam i romania totalment subjugat. Els ciutadans que s’aixecaren contra la tirania, eren gent humil i normal: mariners, menestrals, foravilers, artesans… Gent desesperada que arriscà la vida per reclamar justícia en la ingènua confiança que l’emperador era aliè als abusos dels nobles i que atendria la queixa raonada. La desesperació va fer agafar les armes i, per aquesta raó, s’ha imposat l’acusació de violència. Quina violència? La de qui defensa els drets contra la violència institucionalitzada? Els agermanats no eren, ni de molt, tan violents com els nobles. El virrei Gurrea ho demostraria amb la brutal repressió que aplicaria als derrotats.

Joanot Colom va ser el protagonista indiscutible de la Germania; el líder més destacat i més coherent. Va decidir combatre els abusos i va assumir lluitar fins a les darreres conseqüències i, d’acord amb el jurament dels agermanats, va posar la vida en joc en defensa dels Drets i de la Llibertat. A plena consciència que la seva revolució tenia poques garanties d’èxit, va preferir la dignitat de la resistència a la covardia d’una salvació humiliant. Es va convertir en el màxim gestor per administrar la tragèdia de milers de famílies mallorquines. Va liderar una guerra desproporcionada i desigual i, els darrers sis mesos, des de la major de les soledats, sense cap suport extern, sense les armes i els recursos dels nobles, es va trobar a les mans el timó de la responsabilitat de gestionar la defensa del seu poble. Contra les amenaces, a l’epicentre d’una situació oprobiosa, ningú no dubta que va prendre decisions dures i, en més d’un cas, allunyades de consideracions humanistes, però no és just que, des dels mecanismes de poder i gràcies a una lectura fonamentalista i falsa, sostinguda sobre el relat dels vencedors, fos humiliat i vexat. Molt pitjor és que, encara avui, amb acusacions sense proves i en un exercici llastimós d’autoodi, s’inventin i difonguin calúmnies, injuries i difamacions per mantenir la imatge d’un líder estigmatitzat.

11) La criminalització capgirada

Resulta absurd haver de demostrar la innocència d’una persona quan els seus acusadors i difamadors no han aportat mai cap prova de culpabilitat. El menorquí Josep Maria Quadrado, fonamentalista catòlic i monàrquic a ultrança, qualificà la Germania de ser una secta diabòlica de lladres, sacrílegs, violadors i criminals i va concentrar la calabruixada de desqualificacions sobre la figura de Joanot Colom. Quadrado el va definir com a gran criminal, és a dir, la mateixa imputació que li havia dedicat a Simó lo Tort Ballester, líder de la Revolta Forana de 1450. És important insistir que tots els qualificatius obeïen a l’intent de degradar la Germania, sense arguments ni documents. Quadrado, a més, negava la més mínima raó justificativa de la revolució i presentava Colom com un eixelebrat sense causa ni ideologia, quan s’avançà dos segles i mig als tres eixos d’Igualtat, Llibertat i Fraternitat de la Revolució Francesa. Contràriament a Quadrado, altres autors igualment antiagermanats posaven el dit a la llaga del caràcter, just i noble, de l’aixecament. És el cas del paborde Bartomeu Jaume (1765-1844) quan descriu tímidament quina era la situació: pareix ben cert que, en aquella época, sols se castigaven los delits del poble baix, e los dels nobles no sols se premiaven si que també se fomentaven e axi no es strany que succeissen tantes bregues, avalots, etc. quals foren las de 1450 a 1463 y la terrible que se anave disponent per l’any 1520. Molt se podria dir sobre acó pero jo no me trop autorisat per dar noticias no molt favorables al govern de aquel temps.

Cap ni una de les desqualificacions de Quadrado i els seus acòlits, bàsicament els historiadors locals preveres, està provada. Totes i cada una de les acusacions perdien força per dues bandes. La primera, era la manca absoluta de proves i, la segona, que pretenien ocultar els autors vertaders. És a dir, Quadrado capgira sempre els protagonistes dels abusos. Per exemple, quant a les violacions, el més destacat biògraf de l’emperador Carles V, Prudencio de Sandoval, clarament contrari als agermanats, es refereix així a la conducta dels nobles: Los caballeros se entregavan a los deleites y a las modas, robaban a los plebeyos sus hijas y sus esposas, los apaleaban si reclamaban, por lo cual el pueblo llegó a aborrecerles mortalmente.

Pel que fa a l’acusació de sacríleg, Quadrado la concreta sobre Colom arran d’un assalt d’un grup d’agermanats dia 1^r de novembre de 1522 al Convent de Sant Domingo per fer sortir 12 nobles amagats als qui mataren. Doncs bé, aquell assalt es va produir mentre Joanot Colom era a Muro preparant la batalla de l’endemà a Son Fornaris. D’altra banda, 3 dies abans, el 29 d’octubre les tropes imperials havien calat foc a l’església de Pollença, on moriren més de 200 persones, entre vells, dones i infants, que s’hi havien refugiat. Quadrado, sobre aquella matança, no sols no parla de sacrilegi ni s’espanta per la profanació del dret d’asil, sinó que valora la recompensa que varen rebre els dos primers nobles que iniciaren el foc. L’acusació de sacríleg és absolutament extravagant quan, precisament, Joanot Colom va respectar el dret d’asil i de refugi de La Seu, Sant Miquel i Santa Eulàlia, on els nobles s’havien tancat. Per sacríleg, l’exèrcit imperial que, al País Valencià, igual que farien a Polença, no va tenir escrúpols i les esglésies, si servien de refugi als agermanats, eren atacades i incendiades sense dubtar²⁷.

Pel que fa definir Colom de lladre, topa igualment amb els qui vertaderament s’apropiaven de les cases dels altres. Els nobles s’adjudicaven les cases dels forants i menestrals que no podien pagar. Un altre fet cert és que, arran de les confiscacions, a Joanot Colom no li varen poder embargar res, perquè res tenia. Quant a l’acusació de gran criminal atribuïda a Colom per penjar-li més de dues mil morts, decau tota sola. Les dues mil morts a l’engròs varen ser 500 de Pollença, 1000 de Son Fornaris, 500 del Rafal Garcés i, pràcticament totes, eren d’agermanats. Cal afegir els penjats d’Inca (40) i Binissalem (70), més tots els qui moriren de pesta, més les, almenys, 251 persones executades en públic de manera sàdica i deshonrosa a partir del final de la Germania i durant anys, per ordre directa de Gurrea. Qui eren els lladres? Qui eren els criminals? Qui eren els sacrílegs? Qui eren els violadors?

Dissortadament, encara avui hi ha historiadors i fabulistes que, de manera acrítica o intencionada, accentuen la criminalització. Tanmateix, l’esbiaixada història de Josep Maria Quadrado que tant de mal ha fet a la figura de Joanot Colom i, en general, a la Germania de Mallorca, ha estat desqualificada per grans pensadors de les més diverses ideologies. Amb una petita mostra es posa en evidència l’intent d’acusar les víctimes:

Enric Fajarnés Tur (1858-1934) l’any 1888 a La Germanía en Ibiza destacava que va ser Joanot Colom qui, assabentats els jurats de Mallorca de la situació extrema de fam a Eivissa, va decidir d’enviar-hi blat i doblers.

Eusebio Pascual de Orrios (?-1901): Se presta á seria reflexión el leer que nada menos que el lugarteniente de la gobernación del reino aplica una y otra y otra vez á los instadores Juanot Colom y Pablo Casasnovas, el calificativo de virtuosos. Quadrado ha dicho que «maese Colom es ni más ni menos un gran criminal» (…) esa quinta esencia no es la historia que acaso pensó escribir y de la cual anunció tener acopiados los materiales.

Cosme Bauçà (1871-1959): Joanot Colom, alma de la heróica resistencia, el cual para impedir el hambre que se temía, llenó los graneros de trigo, regularizó la administración de justicia, suprimió onerosos impuestos y organizó a los suyos al grito de Paz, Justícia y Germanía!

Gabriel Alomar (1873-1941): Veig una Mallorca nova, destinada a aportar a la ciutadania un to major, fidel a la veritable avior, i digna, a un mateix temps, de l’impuls adelerat d’un Ramon Llull i de l’energia d’un Joanot Colom, coronada pel martiri.

Pere Oliver i Domenge (1886-1968): Per amor a la justícia, devem esvair la llegenda creada per l’esperit de banderia que, mancat de proves, parla en codolada «de fregir cors i menjar fetges»… «d’infants travessats de fletxes»… «de pruagosos degollats i d’altres de fam paredats»… Joanot Colom, menestral honrat i de bona conducta, no fou ni podia ser criminal; fou l’heroi de l’alçament contra el cavaller disbauxat, prevaricador i malvat, i la venjança l’amortallà en la llegenda horrenda.

Joan Estelrich (1896-1958): La història de Quadrado és, certament, tendenciosa com tota la història interpretada segons doctrines prèvies. Per la condemna airada de la Germania (i no només de les seves violències) el qualificaríem d’historiador ferotgement cesarista. Més o menys actual en el seu temps, Quadrado i la seva obra doctrinal són morts.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938): No dudo en lanzar una afirmación: la obra de Quadrado es obra definitivamente muerta. Lo digo sin temor a que pueda parecer blasfemia. Con el deseo de llamar la atención sobre algo que es, innegablemente, un hecho. Un hecho justísimo, apresurémonos a decirlo. No estamos en un caso de olvido lamentable. De memoria que deba ser rehabilitada, Es imposible levantar otra vez el nombre de Quadrado. Ha caído, repetimos, definitivamente. El Día (7 d’agost de 1932)

Josep Capó Juan (1923-1996) a la seva Historia de Lloseta escriu: Quadrado diu de Joanot Colom: «Desórdenes, tumultos y saqueos fueron los únicos medios que empleó sin más objeto que la venganza». L’actuació de Colom en aquest cas concret de Santa Maria, és totalment oposada a les paraules de Quadrado, se’l veu bé un home justicier. (…) Així com sols ens han pogut arribar les manifestacions i relacions dels qui venceren als agermanats, hauríem també d’haver pogut llegir – si s’hagués escrita – la relació dels vençuts.

Baltasar Porcel (1937-2009): Escribí y reafirmo que [Quadrado] era lo que se llama una ideologia carca, lo cual puede comprobarse leyendo sus obras, y no ya las de caracter apologético, sinó las históricas: «Forenses y ciudadanos», su discurso en la Asociación de Católicos palmesanos contra la declaración de hijo ilustre de Joanot Colom…

12) El gegant!

Llorenç Buades Castell (1952-2015) va investigar durant més de 30 anys la Germania de Mallorca i en va fer un excel·lent recull cronològic que hauria de figurar a qualsevol bibliografia²⁸. Sostenia que l’al·locució atribuïda a Joan Crespí, considerada com el document iniciàtic de la revolta, era de Joanot Colom (ho argumentava amb la comparança amb els pregons i disposicions posteriors a la mort de Crespí) i que les reunions es feien a la seva casa de davant Sant Nicolauet Vell. També insistia que Colom era l’intel·lectual, l’ideòleg del moviment, el polític que s’abocà a posar en pràctica la reducció del deute públic, la supressió dels imposts indirectes, l’alliberament dels esclaus… Que el paper de cabdill militar que, forçat per les circumstàncies, va haver d’exercir front a un exèrcit professional el condemnà a l’estrepitós fracàs. Malgrat això, el lideratge de Joanot Colom era tan fort que, fins i tot després de les derrotes encadenades de Pollença, Son Fornari i el Rafal Garcés, quan tot ja estava perdut, els seus el seguiren fins el final, quan el més lògic hauria estat abandonar o, fins i tot, renegar d’ell i lliurar el seu cap a Gurrea. Els agermanats el seguiren en la inútil resistència del setge de la ciutat, perquè era un gegant!

Jaume Mir (1915-2012), l’any 1999, quan va presentar a la premsa la magnífica i espectacular escultura de Joanot Colom que es col·locà a la barriada de Son Gotleu a Palma, declarà que l’havia recreat inundat de patiment, ràbia, impotència i rebel·lia en ser vençut, llançant un furiós crit al cel que no se sap si demana clemència a Déu o si renega d’ell. Quant a la figura, l’escultor deia que no se sap quina era l’aparença física de Joanot, allò que sí sabem és que era un gegant²⁹.

Baltasar Porcel (1937-2009) no va poder acabar la novel·la Els Gegants, de la qual, només nou mesos després de morir, es va publicar el primer capítol dins del llibre El cel i la terra. El narrador és un investigador que vol desenterrar la biografia de Joanot Colom, líder de les Germanies de Mallorca³⁰. Dedueix que les dones de la casa li explicaven rondalles de gegants, que construïren el seu ideal fins que, a punt de ser esquarterat, reflexiona de la futilitat del seu somni: Si jo hagués estat un gegant, ni amb cent muls m’hauríeu pogut esmicolar! Tot i això, l’escriptor d’Andratx afirma que Joanot creia més en els amicals gegants mallorquins que l’Emperador en Déu omnipotent, malgrat la beateria que manifestava. Carles V va expirar al Yuste extremeny corcat i fracassat, mentre Joanot perdia la vida vibrant d’imaginació davant d’un paisatge idíl·lic, indiferent als diners. Per acabar aquelles primeres 17 pàgines de la novel·la nonada, Porcel es demana Què és un gegant? Una poderosa quimera, una assedegada recerca moral, un alè fosc de l’ancestre que ens amenaça?

Per més que faig l’esforç de recordar d’on prové la imatge que sempre he tengut de Joanot Colom, no em ve a la memòria la persona que segurament el me va definir com un gegant. Aquesta impossibilitat de situar la font que m’associa l’Instador del Bé Comú amb una consideració gegantina, em va pensar que ho sé per transmissió oral de la meva família, perquè per força he de descartar que la font sigui l’escola, òrfena de qualsevol ensenyament sobre la Germania. De tota la vida, he relacionat Colom amb un gegant. El cas paradoxal és que aquesta imatge mai no l’he associada a una hipotètica magnitud corporal, sinó a una gran convicció i a una gegantina humanitat. Vull dir que no he vist en Joanot Colom la representació d’un goliat, sinó la d’un David, fona en mà i somni de tombar el poderós a la mirada. Aquest concepte de gegant, tan especial i personal, em va arribar a fer pensar que era fruit de la imaginació, que no passava de ser un miratge enmig del desert del discurs dominant, però no. Buades, Mir i Porcel, tres contemporanis qualificats en els seus àmbits (la investigació, l’art i la literatura), tots tres prou coneixedors de la Germania, també relacionen Joanot Colom amb un gegant. Mir, el major dels tres, diu que això és cosa sabuda. És una exaltació popular? D’on surt? Del mite? De la tradició? De la memòria soterrada? N’hauríem de parlar més vegades i, de part meva, no sé si per poca vessa o molta inconsciència, parlar no me fa gens ni mica de por. El silenci gairebé sempre és covard i, molt sovint, traïdor. Qui parla es pot equivocar, però qui calla amaga la història. Esbaldregar els silencis és imprescindible per qui vugui recobrar la dignitat i l’esperit de la Germania de Mallorca.

Dat a Felanitx, 22 de maig del 2021

NOTES:

Nemo me impune lacessit

(Lema nacional d’Escòcia)

Justificació prèvia

No era la meva intenció publicar una crítica a la novel·la Pac qui deu d’Antoni Rodríguez Mir, senzillament perquè constitueix un ultratge, bastit sobre falsedats notables, oprobiós i vexatori a la figura de Joanot Colom i Cifre.

Des d’abans d’editar-se el llibre, el vaig saludar en dos dels meus articles, un d’ells el primer de la sèrie Pau, Justícia i Germania. Fins i tot, m’hi he referit en molts de programes d’Ona Mediterrània, n’he divulgat les presentacions (aquesta setmana mateix) i l’he inclòs a la relació de lectures sobre la Germania de Mallorca. Per commemorar els 500 anys de la revolta i estimular el coneixement d’aquell episodi transcendental i poc conegut de la nostra història, entenia i entenc que no només és bo parlar-ne, sinó que, com més se’n parli, millor. Sempre he defensat que per massa pa no hi ha mal any. Tot i difondre arreu l’existència de la novel·la, el meu desacord amb el contingut em va decidir a estalviar-me fer-ne un article on emetre l’opinió. Com que l’autor s’havia interessat per conèixer-la, vaig optar per remetre-li en carta privada, dia 2 d’abril de 2021. Li feia avinent algunes indicacions amb l’esperança que, en el cas de fer-se una segona edició (cosa possible ateses les exitoses xifres de venda i les nombroses presentacions), el convidarien a eliminar incorreccions i fer excel·lir la novel·la. La seva resposta va ser, per a mi, decebedora, en tant que desaprofitava una oportunitat de millora i es refermava en un mantenella e no emmendalla. Em reconeixia que la pugna entre Pau i Colom era un invent seu en el marc de la llibertat de l’autor, admetia que potser havia seguit les fites de Quadrado, però que cas d’una segona edició mantendria la pugna de Casesnoves amb Colom. Amb tot, vaig defugir entrar en una polèmica eixorca entre amics¹. Malgrat les discrepàncies, he continuat difonent les presentacions de la novel·la, sovint en veus amigues i prou qualificades. Al capdavall, la Llibertat d’Expressió no consisteix en dir allò que tu vols, sinó respectar allò que diuen aquells amb qui no estàs d’acord.

Encara que sembli incomprensible, l’autor es va nodrir de la historiografia més antiagermanada, ultraconservadora i reaccionària, la qual cosa constitueix una ingenuïtat i un desencert que el precipita al fondal de la injustícia. Tenia la convicció que el meu escrit, en l’àmbit de la privacitat i amb la confiança de l’amistat, era prou entenedor per fer que Antoni Rodríguez no fos un promotor més del maniqueisme guerracivilista, patentat, fomentat i perpetuat des del discurs dominant. No ha estat així. A les presentacions i entrevistes, l’escriptor ha perseverat en criminalitzar Joanot Colom amb falsedats notables, de manera injusta i, sobretot, innecessària, fins al punt de comparar Casesnoves amb Jordi Cuixart i visionar Colom repartint cops. Una imatge prou eloqüent del que projecta tota la novel·la: Casesnoves, un heroi, contra un dictador, violent i assassí; un Instador bo contra un de dolent. Casesnoves versus Colom.

He tocat amb les mans que la meva crida a la reflexió va ser una pretensió frustrada. Amb tot, fins avui, havia defugit entrar en messions. Tot hauria continuat així i la meva opinió no hauria ultrapassat el portal de ca nostra, però el coneixement d’un fet recent m’impedeix fer els ulls grossos. Persones implicades en la difusió històrica de la Germania m’han animat a visionar la presentació de la novel·la que va fer Damià Pons, catedràtic i professor de Literatura, dia 6 de maig de 2021, dins del cicle de Xerrades sobre les Germanies de l’Ajuntament de Sa Pobla². Quan el presentador va expressar la seva sorpresa en veure el tracte que la novel·la dispensa a Joanot Colom, l’autor l’interromp i s’inicia un torn de rèpliques³. Això seria perfectament legítim si no fos que, primer el presentador i després l’autor, fan entrar en escena el meu nom i malnom sense que jo pugui mostrar el meu acord amb un ni el meu desacord amb l’altre, la qual cosa em fa sentir tan desvalgut com desemparat i m’obliga, ni que sigui per al·lusions, a respondre amb equitat en legítima defensa. M’han fet sortir a rotlle fora voler; callar, més enllà del meu descrèdit, seria consentir unes falsedats històriques greus. M’he vist forçat a la rèplica per vindicar no tant Joanot Colom com el principi bàsic de la presumpció d’innocència.

Pac qui deu. La meva opinió

Pac qui deu és una novel·la del poeta i narrador Antoni Rodríguez Mir (Granada, 1960) que enalteix la figura de Pau Casesnoves. Des del seu lloc de feina, va sentir la necessitat de descobrir qui era aquell personatge que donava nom al seu Institut d’Inca i, amb una inquietud que mereix tots els elogis, el va voler rescatar de l’oblit, com a Instador que va ser de la Part Forana. La narració, emmarcada en els cànons dels cursos de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, està ben construïda formalment, amb una bona descripció del clima, dels estris i atuells de l’època, dels espais i dels personatges, parant esment a les descripcions físiques i als caràcters dels protagonistes, amb una trama argumental més que acceptable, amb uns diàlegs ben construïts i amb poquíssimes errades ortogràfiques o de picat⁴. És una bona narració fàcil de llegit, però no contempla una premissa fonamental de qualsevol novel·la històrica: la creació literària no pot trastocar la realitat dels fets.

Malgrat el bell marc, els personatges, la descripció dels fets i l’ordre cronològic que estableix, el relat m’ha decebut, des del punt de vista històric, ateses les falsedats que conté i, sobretot, la càrrega ideològica que, de manera excessiva i reiterada, l’autor hi aboca amb èmfasi. Enaltir la figura de Pau Casesnoves no requeria la criminalització de Joanot Colom. Al contrari, d’haver prescindit d’uns atacs tan innecessaris, la novel·la hauria assolit l’excel·lència. Segurament, la gent desconeixedora de la Germania que la llegeixi passarà molt de gust, però romandrà amb unes frases-consigna que profanen la veritat i estigmatitzen Joanot Colom. Em consta que alguns lectors s’han quedat amb el retrat d’un Colom psicòpata, ambiciós, sense escrúpols, dictador, violent, enemic a ultrança de Pau Casesnoves i assassí de Joan Crespí.

Els requisits bàsics d’una novel·la històrica

L’any 2014 Albert Sánchez Piñol, mentre redactava Vae Victus en ple èxit de la primera part de la novel·la, va definir de manera exacta les dues receptes que han de respectar els escriptors que vulguin arriscar-se a fer novel·la històrica, sense caure en ucronies ni precipitar-se en manipular la veritat:

1.- Ajustar-se sempre als fets amb rigor i dades documentals

2.- Circumscriure la fantasia i la creació als personatges ficticis

Atendre aquesta doble alquímia literària és la fórmula clau per tal que una novel·la mereixi el qualificatiu d’històrica i assoleixi l’èxit sense malmenar la veritat. Pac qui deu no aplica cap de les dues premisses i, en la meva opinió, no es pot considerar una novel·la històrica, perquè el relat està contaminat amb incerteses que l’autor incorpora, tot i ser coneixedor de les falsedats. Amb això, fa seu i amplia amb escreix el discurs maniqueu de Quadrado. El dolent, l’assassí, el sàdic, el criminal no és Carles V, ni Gurrea, ni el baró de Pedraforca, ni el seu ca de bou sense escrúpols, en Rafel; el dolent és… Joanot Colom! La quantitat d’invectives sense prova que apareixen, tant en boca dels personatges com del narrador de la història, validen els qualificatius que li va dedicar Quadrado. Per ser més exactes, ni Quadrado va fer tanta de sang amb Colom. Això no només és injust, no només és fals, el pitjor de tot és que era del tot innecessari per bastir la novel·la.

El guerracivilisme i la criminalització de Joanot Colom

Els atacs contra Colom comencen aviat a la novel·la Pac qui deu. El març de 1521 ja s’acusa de l’ànsia de poder del barreter i se li atribueix, en fals, no haver anat a informar Crespí en retornar d’entrevistar-se amb la Junta dels Tretze de València quan està documentat el contrari, amb la reducció del Consell a la Tretzena, la denominació Germania… Sense cap motiu, sense cap argument, es projecta una animadversió contra Colom a qui s’acusa diverses vegades de covardia (covardia Joanot Colom?) i es denigra sense fonaments: I en Crespí que es prepari! Me durarà dos parenostres. Massa tou. Cal fer sang! (pàg. 96), Tan valents com sempre. Valga-m Déu, els Coloms! (…), Són així de traïdors (pag. 99), Al barreter sols l’interessava el poder. Talment un tirà grec (pàg. 133). S’adjudica a Colom, a plena consciència de la falsedat, l’assalt a Bellver i li posen a la boca: Que el bombin, a en Crespí! (pàg. 107). No sols se li pengen accions que no són certes, sinó que se li embruta el llenguatge: ni per anar a cagar (pàg. 110), què putes vol? (pàg. 156), sempre malhumorat, En Joanot perdia la paciència amb molta facilitat (pàg. 156), Colom enfosquí en un excés de còlera, els seus ulls ombrívols i amenaçadors… llançaven guspires de ràbia (218), la caparrudesa d’en Colom (242)… Quan li demanen noves d’en Pau: I en Pau a bon lloc és. Qui sap si ha acabat per trair-nos i rendir-se al rei. Mort! Mort al traïdor! No importa trepitjar Mallorca. El farem penjar, si ho fa, Preneu aquest boig – cridava de manera furibunda l’instador (222). Com així aquesta teringa de falsedats? Com així tantes d’acusacions? Quan algú li feia nosa, com jo mateix, com en Crespí, o el matava o l’enviava als llops (pàg. 242, inserida dins la darrera i emotiva carta de Casesnoves a la seva dona).

Aquesta criminalització no és un fet esporàdic, sinó que amara tota la novel·la: si en Colom pren les regnes això acabarà en un bany de sang (pàg. 117), Si en Colom es feia amb el poder de la Germania, la sagnia resultant seria esfereïdora. La dona de Casesnoves l’avisa: T’hauràs de mantenir tan alerta del virrei com d’en Colom. Tots dos són capaços de ficar-te una daga per l’esquena. I el protagonista, Pere Negre, diu de Colom que És més xerec que una calabruixada. Cal anar més alerta amb ell que amb cent mascarats junts. I en Pau mirà els ulls d’en Colom i, en un home que va morir sense absolutament res (a diferència dels nobles i de Gurrea) hi divisà un llampec de cobdícia (pàg. 131) o Mallorca no es mereixia caure en mans d’un esbojarrat (pàg. 134). De la mà d’Antoni Rodríguez, Pau Casesnoves, tot el seu entorn i el narrador contra Colom al llarg de tot el relat!

Aquesta estructura, al meu entendre, és inadmissible per fal·laç i, com a afegitó, perquè aquest relat, a diferència de la intenció que manifesta l’autor, no enalteix la Germania de Mallorca ni Pau Casesnoves, sinó que els desqualifica. Una qüestió que cal tenir en consideració és el Jurament dels Agermanats. En concret, el punt quart deia: que los qui juraran la sancta Germandat ajudaran e afavoriran tan amichs com inimichs qui sian de la sancta Germanadat. Es fa prou evident que, amb tot el que escampen Casesnoves i tots els seus contra Colom, la profanació del jurament és absoluta. No només això, sinó que desfà l’aparença que el narrador de l’obra pugui ser un agermanat. Aquesta indefinició de la personalitat del relator es farà palesa, com veurem, en l’ús del terme rebel aplicat a les tropes agermanades.

Dictadura o diarquia?

Una nova contradicció és parlar tant de la dictadura de Colom com de la diarquia amb Casesnoves, perquè són termes antagònics. Colom i Casesnoves actuaren com un sol cos des del setembre de 1521 fins el juny de 1522 quan, coneixedors dels preparatius de l’expedició reial, veren clar que era imprescindible anar a la Cort de Valladolid⁵. Calia informar l’emperador que la Germania no anava contra ell, sinó contra els abusos i la corrupció dels nobles. Qui s’havia d’embarcar dels dos? Colom tenia l’experiència d’haver-se entrevistat amb la Junta dels Tretze de València, però això el comprometia davant de l’emperador. D’altra banda, Casesnoves tenia l’experiència d’haver-se entrevistat deu anys abans, el 1512, amb el rei Ferran d’Aragó. No hi havia dubte que Pau era el qui havia d’assumir el paper d’ambaixador de la Germania. L’acompanyaria Guillem Colom, cosí germà i home de confiança de Joanot, amb la qual cosa es fa evident que la decisió va ser acordada pels dos Instadors. Resulta contradictori parlar de diarquia si un sotmetia l’altre. Més contradicció és encara que, mentre al llarg de tot el relat Pau criminalitza Colom i afirma que no el pot veure, l’obeeixi i accepti anar a la Cort.

Està provat documentalment que Colom i Casesnoves varen anar sempre avinguts com un rellotge i lleials al jurament dels agermanats. Tots els pregons emesos com a Instadors, des d’octubre de 1521 fins a 30 de maig de 1522 (menys d’un mes abans que Casesnoves s’embarqui a intentar la mediació), els signen tots dos. Igualment passa amb les disposicions. Encara més coses documentades: qui fa la gran defensa de Joanot i Francesc Colom el 24 de gener de 1522, després de l’intent d’assassinat dels dos germans, fent una arenga des del pedrís de Sant Andreu, és Pau Casesnoves que es desfà en elogis dels seus companys de lluita, tant dels set assassinats aquell dia com dels dos únics supervivents. Com així, doncs, la novel·la criminalitza els Colom? Per enaltir Casesnoves? L’enemic de la Germania era Gurrea, eren els nobles, eren els mascarats i, en darrera instància, era l’emperador Carles V. Accentuar el guerracivilisme va ser l’estratègia de Quadrado que, dissortadament, varen fer seva la majoria dels historiadors locals del XIX i del XX, amb l’honorable i sàvia excepció de Cosme Bauçà que la rebutjà, amb contundència, emparat en deduccions argumentals prou solvents.

L’acusació d’assassinat de Joan Crespí

La novel·la també va bandera de la mort de Joan Crespí, atribuïda per Quadrado a Joanot Colom, primer, i a Francesc Colom, després, en ambdós casos sense cap fonament⁶. L’acusació s’acarnissa amb reiteració de manera coral i persistent (pàgs, 145, 147, 169, 171, 182, 242…) com si dir-ho moltes de vegades ho fes fersemblant. Pere de Sant Joan dirà: Vaig acollir a ca meva en Joan Crespí i el petit dels Colom el matà davant meu (pag. 169) i en Francesc, covard (?) és l’assassí despietat. L’assassí que no havia dubtat a matar fins i tot en Joan Crespí per tal de facilitar l’ascens del seu germà Joanot (pàg. 171). I qui diu tot això? Qualque mascarat? No. Ho diuen els agermanats i, reiteradament, el narrador. Després de covard, dirà d’ell que els únics mèrits militars que se li coneixen eren la brutalitat amb que actuava com a cap d’una colla sanguinària (pàg. 220). Colla sanguinària? Curiosa similitud amb la diabólica secta colombina que deia Quadrado.

Algunes falsedats històriques més

* El juny de 1522, en la preparació de l’expedició per sotmetre Mallorca (pàg. 178), es diu que l’illa pateix una revolta com València en el passat. En tot cas, en el passat, en el present i en el futur, perquè Xàtiva i Alzira no caurien fins el mes de desembre de 1522.

* L’edicte de l’emperador datat a Worms dia 30 de març de 1521, reclamava tornar a l’obediència de Gurrea, però no advertia de cap càstig exemplar (pàg. 209). Aquesta amenaça de Carles V apareixerà a la carta que va enviar dia 24 de gener de 1523, quan va rebutjar les claus dels agermanats que robaria Gurrea al poble de Mallorca.

* Alonso Enríquez de Guzmán, un altre personatge històric rellevant, no va abandonar mai l’exèrcit (pàg. 260). Al contrari, va tenir una activa carrera militar i va destacar a Perú, al costat de la família Pizarro. Fins i tot va escriure la seva biografia (ocultada per Quadrado) que desfà totalment la covardia de Joanot Colom. Alonso Enríquez de Guzmán va ser qui el va detenir el mes de febrer de 1523 i descriu la deposició de les armes de Joanot Colom com a pròpia d’un cavaller⁷.

* Es minimitza l’assalt a Bellver de juliol de 1521 quan va ser l’acció més revolucionària de la Germania, prou documentada amb descripcions de com els agermanats s’enfilaren per poder-hi entrar, gràcies a l’ús de bombardes, i com, en l’enfrontament, mataren el substitut de Gurrea, Pere de Pacs. No just es rebaixa la importància d’aquella acció, sinó que s’atribueix en fals a Joanot Colom que ni tan sols hi era, quan els agermanats que lideraren l’assalt estan documentats i són prou coneguts.

* En contrast al poc relleu de la presa de Bellver, es magnifica l’entrada a l’Almudaina del mes de juny de 1521, amb el relat afegit d’una hipotètica evasió de Gurrea quan aquest era a Eivissa ja feia dos mesos.

* També es diu que en Colom va ser ajusticiat a Bellver (pàg. 267), quan està documentat que va ser esquarterat a la Porta Pintada.

* La novel·la no ha tengut en compte alguns aspectes fonamentals sobre Pau Casesnoves. Per exemple, el plet que estava en curs contra ell en aixecar-se la Germania, a partir de la documentada acusació del Sindicat Forà per haver malversat doblers públics, arran de l’ambaixada per entrevistar-se amb Ferran d’Aragó l’any 1512. Tampoc no fa esment a les acusacions del notari Pere Antich de Palma i del paraire Martí Faria de Muro, de dia 17 de desembre de 1522, en compliment de la reial ordre dictada el 28 de novembre per l’emperador al virrei de València, que determinaren l’execució de Pau Casesnoves, condemnat per predicador, rebel i heretge. És molt interessant llegir les imputacions dels tretze testimonis sobre l’excel·lent relació que hi havia entre Pau i Joanot⁸. Ves per on, és a Pau Casesnoves a qui la majoria de testimonis consideraven responsable de la caiguda de Crespí, a instància del consell celebrat a Sineu la primera setmana de setembre de 1521 (setmanes abans de la reunió de Sant Francesc a Ciutat). És legítim no introduir elements que puguin posar en solfa l’hagiografia que es pretén. Allò que no és legítim és transferir responsabilitats. Allò que no és legítim és que, mentre s’exclouen documents que malmenen la figura de Casesnoves, s’inventin informacions sense prova per a desacreditar Colom ni que se li imputin falsedats.

Breus consideracions sobre el llenguatge

Tot i la reconeguda excel·lència ortogràfica i la qualitat expressiva de la novel·la, el llenguatge delata anacronismes. Des d’expressions recents (és el que hi ha, la situació se’ns vagi de mare, vos ajut, pare?…), fins a usar terminologia inexistent. El toc de queda (pàg. 57) és un castellanisme que no apareix en català fins entrat el s. XX, per substituir el toc del seny del lladre. Igualment extemporani resulta l’ús de la paraula xueta (pàg. 138), mot que apareix localitzat per primera vegada l’any 1688, més d’un segle i mig després de caure la Germania, durant la qual, despectivament, als jueus els hi deien marrans. El crit de La justícia és a les armes (pàg. 74) només apareix documentat en l’original llatí. Tampoc sembla coherent utilitzar l’expressió Germania abans del retorn dels enviats a València el març de 1521 (pàgs. 35, 44 i 45). Més discutible pot ser afegir quarts a les fases de la lluna quan, en el llenguatge popular de la pagesia, es diu encara el creixent i el minvant.

Quant al llenguatge, els aspectes segurament més controvertits són la contradicció i la inseguretat a l’hora de definir qui és el narrador. Més d’una vegada i segons l’escenari es confon el narrador amb alguns dels personatges de l’acció. En general, sembla que està escrit des de la trinxera ideològica de la Germania, però quan parla de les naus rebels (207) o de L’exèrcit rebel (211), aplicat a les tropes agermanades, utilitza el vocabulari dels reialistes. Això fa que no estigui prou aclarida l’òptica del narrador, perquè atès el guerracivilisme i el maniqueisme entre bons e mals, no es pot considerar com imparcial; neutral ni tan sols.

Allò que no hi ha a la novel·la

Les persones amb un mínim coneixement de la Germania trobaran a faltar un elogi de la dignitat de la revolta i, almenys en els episodis de les grans gestes, una valoració de reconeixement a aquella lluita justa i noble. També caldria haver posat molt més èmfasi en enaltir la quitació (qualificada de santa per Pau Casesnoves i Joanot Colom), la supressió dels imposts, l’alliberament dels esclaus… Tot plegat fa que es mitifiqui Pau Casesnoves mentre que, en canvi, roman esvaïda la rellevància de la Germania.

Una altra qüestió que no es tractada, almenys amb la força i la determinació que reclama, és la repressió. Un exemple és no fer cap esment als més de cent agermanats penjats a Inca i a Binissalem, després de la batalla del Rafal Garcès (pàg. 235). No just això, sinó que aquest capítol sobre l’enfrontament acaba amb la satisfacció dels vencedors: el bisbe Pont va resar junt amb l’exèrcit reialista i tots cantaren un tedèum d’agraïment a Déu.

Convidades finals a la reflexió

* En el moment que escric aquesta crítica, l’Ajuntament de Felanitx té en curs la proposta de proclamació de fill il·lustre del poble. Com que Antoni Rodríguez va ser el procurador del nomenament de Pau Casesnoves com a fill il·lustre d’Inca, no cal explicar-li quin és el protocol quant a la justificació dels mèrits front a la figura d’un fiscal, amb la funció d’advocat del diable. Es tracta d’un procés fràgil i sotmès als avatars polítics, sobretot quan es tracta d’honorar una persona tan criminalitzada com Joanot Colom. Doncs bé, Antoni Rodríguez amb la seva novel·la brinda una arma perfecta a qui vulgui impedir la proclamació. Ha posat a disposició pública la descripció del gran líder de la Germania com a esbojarrat, covard, traïdor, assassí… Amb aquestes consideracions, qui votaria a favor? Aquest atac, obligarà a tenir preparada una rèplica que faci veure que les acusacions sense prova només són insults.

* Resulta prou evident que corregir tot quant s’ha assenyalat seria molt bo de fer, per part de l’autor, en un exercici positiu d’autocrítica; rectificar és de savis i tancar-se en banda multiplica l’error. Una novel·la històrica no pot falsificar la història. Fer veraç el relat abelliria la narració i esdevindria una novel·la excel·lent, perquè potencialment ho és. Antoni Rodríguez, a les entrevistes, surt a camí de qualsevol pregunta crítica amb l’argument que no és historiador, com si això el fes de mel i sucre. La condició d’escriptor no eximeix de l’obligació de respectar la veritat històrica ni es cap butlla que autoritzi a envilir i demonitzar Joanot Colom (ni a ningú). Dignificar l’ofici d’escriptor, en parlar de personatges històrics, obliga a respectar la veritat i, lluny d’imputar falsedats, a atendre el principi democràtic de la presumpció d’innocència. No només no ho fa, sinó que ni tan sols aporta la més mínima prova que justifiqui cap de les acusacions que fa. Tot en línia amb el concepte de Justícia hispànica més recent.

* Tant la resposta a la meva carta (vg. la nota 1) com el rebot a la sàvia observació de Damià Pons són dues reaccions desafortunades. Afirmar que la criminalització de Joanot Colom és una llicència, em sembla lamentable. Una llicència? On s’ha vist mai! Ultratjar, calumniar, injuriar i difamar Joanot Colom a plena consciència és, dit ras i curt, intolerable per qualsevol persona que defensi els Drets Humans; en cap cas es pot situar sota el paraigües d’una llicència literària. El maltracte cap a Joanot Colom, l’atribució d’un llenguatge barroer que el degrada i les falsedats que se li imputen invaliden el caràcter històric de la novel·la. Dissortadament, això no ho pot endevinar mai qui no tengui un coneixement mínim de la Germania, perquè no sabrà constatar que s’incompleixen les dues condicions descrites per l’escriptor Sánchez Piñol: veritat i rigor sobre els personatges reals i llibertat imaginativa només sobre els personatges de ficció.

Coda…

Quadrado, per rebatre Pere d’Alcàntara Penya, atesa l’evidència que la Germania començava a rebre suport popular i que la revolta contra l’abús ja es reconeixia com a causa justa i noble, des de 1870 fins a la mort, va centrar els atacs contra Colom; el clàssic i exitós divide et impera. Quadrado va despullar d’ideologia Joanot Colom i el va acusar de lladre, de violador, de sacríleg i de gran criminal, cosa que ja havia fet abans amb la figura de Simó “lo Tort” Ballester, heroi de la Revolta Forana de 1450. Ni en aquest cas ni en el de Colom, mai no va aportar cap prova documental. En canvi, va rebutjar parlar dels fets honorables documentats de l’Instador: proveir blat al poble, suprimir imposts abusius, rebaixar el deute públic, respectar el dret d’asil… Resulta evident que l’Instador, des de la partida de Pau Casesnoves i durant els darrers nou mesos de resistència, es va trobar més sol que la una, en les batalles de Son Fornaris, del Rafal Garcés, en la defensa de Palma… Objectivament, Joanot Colom, alliberador dels esclaus i lluitador per les llibertats fins a la mort, a qualsevol altra cultura (començant per la dels conqueridors coetanis de ponent que enalteixen genocides com Hernán Cortés o Francisco Pizarro), seria un referent com el gladiador Spartac. Colom va ser un defensor de la terra. Quadrado ho va veure clar i, per això, va orientar el seu discurs en criminalitzar la seva figura i polititzar-la. Retreia que els progressistes liberals haguessin enaltit Colom l’any 1841 i, després, el 1870, els republicans vindicassin Crespí. A partir d’una divisió simplista entre moderats i radicals (això quan l’assalt a Bellver i a la Llotja va ser durant el mandat de Crespí), va patentar un esquema, validat acríticament per la majoria d’historiadors del s. XIX i primeria del XX, que encara ara fa part del discurs dominant.

Tanmateix, Casesnoves, Crespí i Colom, els tres Instadors del Poble i del Bé Comú, tenien els mateixos objectius, la mateixa lluita contra els abusos dels senyors, contra la corrupció i l’espoliació, tots tres cridaren el iust est in armis. Joanot Colom, a més, com publicà Cosme Bauçà, cridava Pau, Justícia i Germania! Sense por ni covardia, era conscient que la defensa dels drets i de les llibertats exigia la dignitat de lluitar fins a la mort. Per això mateix, per pur respecte i afecte, des de l’òptica dels agermanats, ningú no hauria de fer el joc a la historia oficial dels vencedors. És segur que hi va haver dissensions internes, però si Quadrado responsabilitza Joanot Colom de tots els mals no l’hauríem d’imitar. Per qualque cosa, la historiografia més antiagermanada, la potenciada des dels mecanismes de poder, s’aboca a les totes contra Colom, sense treva i de manera salvatge. Si algú dubta que Colom va ser la víctima principal només ha de rellegir la sentència pública i imaginar la sàdica execució. És al mal govern i no a Colom a qui hem d’acusar si ens volem proclamar agermanats. Prou vexacions patiren, prou repressió, amb tortures i assassinats vergonyants, per haver de criminalitzar les víctimes. Prou que ja ho han fet els mecanismes de poder. Contra aquesta història, imposada des de l’absolutisme, allò que cal és dignificar uns màrtirs que defensaren la nostra terra i la nostra gent. No hem d’imposar criteris, sinó combatre falsedats gegantines que, encara ara, imperen a l’Acadèmia i que, dissortadament, brollen en veus dels qui hauríem de defensar els valors de la Germania aferrissadament.

Antoni Rodríguez, en el seu lloable i meritori intent de fer visible la poc coneguda figura de Pau Casesnoves, ha caigut en la temptació de fer seu el discurs dominant i ha validat i multiplicat l’oprobi contra Joanot Colom i, amb ell, de la Germania de Mallorca en plena commemoració del mig mil·lenni orientada a fer justícia històrica. Enaltir Casesnoves no requeria demonitzar Colom. Per això, ara en públic i forçat en torn de rèplica, mantenc la invitació a l’autor de la novel·la a situar-se a la trinxera que li correspon, decantar-se de la ignominiosa criminalització i assumir l’exercici del punt quart del Jurament dels Agermanats.

Aquesta és la meva opinió. Salut i Germania!

…et da capo

Dat a Felanitx, poble de Joanot Colom, dia 14 de maig de 2021

NOTES