Pau, Justícia i Germania (IX) Colom criminal?

La travessura castellana tostemps termena en furtar e mentir

Francesc Eiximenis (1330-1409)

Ja vàrem replicar l’acusació de sacríleg, sense la més mínima prova, adjudicada a Colom per Quadrado, el qual no tan sols no s’exclama per la cremadissa de l’església de Pollença per les tropes imperials, sinó que elogia la recompensa als autors. La situació és idèntica quan qualifica la Germania de sanguinaria i els Colom de lladres, violents, violadors i criminals¹. Ja sabem que, a la llengua, li fan dir el que volen i que el paper ho aguanta tot, però el maniqueisme és gegantí quan, en contrapartida a l’acusació de violadors, amaga els habituals abusos dels cavallers amb les dones i filles dels menestrals i dels pagesos. Cap exclamació de Quadrado contra aquestes violacions documentades. Sandoval, en el llibre hagiogràfic dedicat a Carles V, escriu: Los caballeros se entregavan a los deleites y a las modas, robaban a los plebeyos sus hijas y sus esposas, los apaleaban si reclamaban, por lo cual el pueblo llegó a aborrecerles mortalmente. Com és que Quadrado no en diu pruna si apareix en el llibre que utilitza per fer burla de la falsa detenció de Joanot Colom? Com gosa afirmar que els agermanats eren uns violadors i ocultar que els qui violaven, des de molt abans de la revolta, eren els nobles?

Gegantí igualment resulta el maniqueisme de Quadrado quan, en contrapartida a l’acusació de lladres, oculta les usurpacions patrimonials i embargaments dels nobles abans de la revolta o, caiguda la Germania, les confiscacions que, en molts de casos, acabaven per posar a l’encant les propietats dels agermanats morts. En realitat, uns robatoris encoberts, protegits per Gurrea, de cases i de terres que anaven a parar sempre a enriquir els patrimonis dels nobles. Colom lladre? El fet cert és que, arran de les confiscacions, no li varen poder embargar res, perquè res tenia a banda de la casa, comprada anys abans de la Germania, que seria enderrocada i el solar sembrat de sal². Colom no s’havia lucrat ni va aprofitar la seva posició per enriquir-se, a diferència del que havien fet i farien Miguel de Gurrea i els nobles del seu entorn. El crit de pag qui deu! assenyalava bé qui eren els lladres.

**L’exèrcit imperial crema l’església de Pollença i omple els camins de penjats**

Més gegantina encara és l’acusació maniquea i cínica de violents, criminals i sanguinaris del qui no s’exclama dels crims de les tropes imperials des dels de l’església de Pollença, amb més de 200 persones, dones 0 infants, cremades, passant per les matances sense pietat de Son Fornaris i del Rafal Garcés, fins a les víctimes de la sàdica repressió de Gurrea, a partir del mes de març de 1523, després d’entrar a Palma, i que s’allargarà mesos i anys³. Quadrado no dissimula el seu posicionament ideològic antiagermanat. Afirma: Al tumulto de los asesinatos sucedió la calma de los suplicios. Cal rellegir-ho amb esment. Els assassinats, en el context de la frase, són els morts a les dues grans batalles, on la gran majoria de víctimes eren agermanats. Els suplicis, amb tortures i sàdiques execucions, són presentats com un bon assossec; la calma. Aquesta és la lectura que fa Quadrado. Cal fer notar que a la batalla de Son Fornaris, dia 4 de novembre de 1522, les tropes imperials, amb soldats ben armats i ben protegits, mataren més de mil agermanats. No curaven els ferits; els remataven sense pietat. Els qui es rendien eren degollats en el mateix camp de batalla. En el següent enfrontament, aquell mateix mes, en el Rafal Garcés, entre Binissalem i Inca, els agermanats morts superaren els cinc-cents. En aquella ocasió els qui s’havien rendit foren penjats als arbres del camí. Per arrodonir aquella nova matança, afegiren 70 homes detinguts a Binissalem i altres 40 a Inca que també foren penjats a la vorera del camí cap a Palma per escalivar les generacions futures. Era Colom el gran criminal?

**Malgrat la derrota del Rafal Garcés, Colom va decidir resistir**

La llengua és bona de remenar, altra cosa és detallar i provar les acusacions. Convertir les morts de les batalles en assassinats de Colom delata el poc rigor de Quadrado. Colom no va fer esquarterar ningú, ni aplicar ferro roent als condemnats, ni va cremar les esglésies on s’amagaven els mascarats. Cert és que va dictar sentències de mort contra alguns nobles que es negaren a pagar allò que devien, d’acord als seus béns i segons dictava la Santa Quitació, però el seu sentit de la Justícia no era com el dels nobles. Vegem un exemple de dues sentències en boca del prevere Josep Capó Juan (1923-1996): Quadrado diu de Joanot Colom: «Desórdenes, tumultos y saqueos fueron los únicos medios que empleó sin más objeto que la venganza». L’actuació de Colom en aquest cas concret de Santa Maria, és totalment oposada a les paraules de Quadrado, se’l veu bé un home justicier, que castiga dos agermanats amb la pena capital i restitueix les coses robades a un contrari de la Germania. Així com sols ens han pogut arribar les manifestacions i relacions dels qui venceren als agermanats, hauríem també d’haver pogut llegir – si s’hagués escrita – la relació dels vençuts⁴. La condició de criminal de Joanot Colom cal situar-la en el marc d’una guerra oberta i, en cap cas, no és comparable amb la venjança posterior de Gurrea que, en terminologia actual, hauríem de qualificar com a crims d’estat⁵.

El discurs de Quadrado de 1841 criminalitzava tota la Germania, sense distinció de lideratges. No serà fins el 1870 quan detecta que atiar el guerracivilisme entre Joan Crespí, el bo, i Joanot Colom, el tirà, provoca la divisió entre els liberals i els republicans; defensors dels agermanats⁶. Se li escapa, i no és un petit detall, que l’assalt de Bellver i la mort de Pere de Pacs, va ser el mes de juliol, durant el comandament de Joan Crespí, però divide et impera! Mentre es discuteixi sobre moderats i radicals no parlaran de Carles V ni de Gurrea, els grans criminals de guerra. Encara més enllà de finalitzar el conflicte bèl·lic, hi ha un mínim de 251 agermanats reconeguts que, després de l’entrada a Palma del virrei el març de 1523, acabarien en el patíbul. Si se sabia d’on eren, els enviaven als seus pobles per alliçonar els conciutadans o, per dir-ho més clar en paraules de Miguel de Gurrea: posar terror als pobles de que d’aquí avant se guarden de tan enorme crim. Crim? Quin era el crim dels agermanats? Aixecar-se contra els abusos. I el patíbul no era la calma, sinó la consumació d’una gran i oprobiosa injustícia.

**Els pagesos s’afegiren als menestrals i, amb ells, celebraven les quitacions**

El gran crim de Joanot Colom va ser posar en pràctica les polítiques transformadores que havien de corregir els abusos: la Santa Quitació per fer pagar tothom en funció dels béns i amortitzar el deute públic, suprimir el dret de molitja, el quint del vi, la sisa de la carn, la gabella de la sal i altres imposts indirectes, proveir de blat procedent de Sicília els magatzems en previsió de males collites…⁷ Aquests foren els grans crims de Joanot Colom. I un de major encara que es resumeix en una de les seves grans decisions: Cap captiu de la terra no pot ser esclau! L’alliberament dels esclaus es dictà el mes d’octubre de 1521. La promesa venia d’enrere, però Joan Crespí no s’atreví perquè sabia que hi havia menestrals que en tenien⁸. Tanmateix, l‘afranquiment de l’esclavitud a qui castigava clarament era als nobles. Molts dels alliberats anaren cap a la península italiana, molts d’altres s’afegiren a les tropes de Colom i lluitaren fins a la mort a Alcúdia, a Son Fornaris, al Rafal Garcés o en la defensa de Palma. Als documents de les confiscacions es poden llegir referències als esclaus: li donaren entenent que-l feien franch, estava molt alegre per quant dehía que en Colom los havia fets franchs…

**Colom allibera els esclaus. Molts d’ells lluitaran a Son Fornaris.**

A les informacions dels distints pobles dels homens qui son stats bons e mals e de la valor de llurs bens apareixen dotzenes de persones obligades a pagar confiscacions acusades d’haver parlat bé de Joanot Colom i d’haver-ne destacat les bones obres. L’objectiu de les sancions (retribuïdes als delators amb recompenses) era que les persones interrogades fessin el contrari, però, tot i això, no n’hi ha cap que aporti cap prova en contra; només acusacions en abstracte.

Sortosament, ni que sigui tímidament, el maniqueisme de Quadrado ha estat posat en evidència per intel·lectuals i lliurepensadors de molt superior prestigi. Vegem algunes consideracions que divergeixen i posen en solfa el discurs dominant.

Eusebio Pascual de Orrios (?-1901): se presta á seria reflexión el leer que nada menos que el lugarteniente de la gobernación del reino aplica una y otra y otra vez á los instadores Juanot Colom y Pablo Casasnovas, el calificativo de virtuosos. Quadrado ha dicho que «maese Colom es ni más ni menos un gran criminal» (…) esa quinta esencia no es la historia que acaso pensó escribir y de la cual anunció tener acopiados los materiales.⁹

Cosme Bauçà (1871-1959): Joanot Colom, alma de la heróica resistencia, el cual para impedir el hambre que se temía, llenó los graneros de trigo, regularizó la administración de justicia, suprimió onerosos impuestos y organizó a los suyos al grito de Paz, Justícia y Germanía!¹⁰

Pere Oliver i Domenge (1886-1968): Per amor a la justícia, devem esvair la llegenda creada per l’esperit de banderia que, mancat de proves, parla en codolada «de fregir cors i menjar fetges»… «d’infants travessats de fletxes»… «de pruagosos degollats i d’altres de fam paredats»… Joanot Colom, menestral honrat i de bona conducta, no fou ni podia ser criminal; fou l’heroi de l’alçament contra el cavaller disbauxat, prevaricador i malvat, i la venjança l’amortallà en la llegenda horrenda.¹¹

Joan Estelrich (1896-1958): La història de Quadrado és, certament, tendenciosa com tota la història interpretada segons doctrines prèvies. Per la condemna airada de la Germania (i no només de les seves violències) el qualificaríem d’historiador ferotgement cesarista. Més o menys actual en el seu temps, Quadrado i la seva obra doctrinal són morts.»¹²

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938): No dudo en lanzar una afirmación: la obra de Quadrado es obra definitivamente muerta. Lo digo sin temor a que pueda parecer blasfemia. Con el deseo de llamar la atención sobre algo que es, innegablemente, un hecho. Un hecho justísimo, apresurémonos a decirlo. No estamos en un caso de olvido lamentable. De memoria que deba ser rehabilitada, Es imposible levantar otra vez el nombre de Quadrado. Ha caído, repetimos, definitivamente. Vg.: Quadrado. El Día (7 d’agost de 1932)

Baltasar Porcel (1937-2009): Escribí y reafirmo que era lo que se llama una ideologia carca, lo cual puede comprobarse leyendo sus obras, y no ya las de caracter apologético, sinó las históricas: «Forenses y ciudadanos», su discurso en la Asociación de Católicos palmesanos contra la declaración de hijo ilustre de Joanot Colom…¹³

Josep Melià (1939-2000): Determinar amb exactitud els estralls de la violència, o condemnar-la per principi, és tant un problema de consciència com de rigor. Quadrado, l’any 1870, atribuïa a Colom la responsabilitat de dues mil morts. Anys després, reduïa la xifra a alguns centenars.»¹⁴

Llorenç Buades Castell (1952-2015): Volen que oblidem. Si els agermanats tenen una placa al que ara és la Plaça del Roser, lloc on habitava l’instador Joanot Colom, que va morir esquarterat i amb el cap penjat dins una gàbia al portal de la muralla de Palma fins al segle XIX, és per obra i gràcia d’un regidor de dreta, el senyor Tous. L’esquerra política no ha tingut bemols en 35 anys de democràcia aparent, d’honrar la memòria dels seus i encara ara no tenen valor per fer-ho.¹⁵

Per concloure quin paper va jugar Quadrado, cap descripció millor que la que es pot extreure, per analogia, d’Eulàlia Duran quan defineix la seva font primigènia: Joan Binimelis es convertí (…) en historiador, en cronista oficial del regne de Mallorca, és a dir, en el cronista al servei des interessos polítics dels magistrats municipals mallorquins¹⁶. Doncs, de manera idèntica, aquesta definició es pot aplicar a Quadrado: un cronista submís als poderosos, l’antítesi del que varen ser els agermanats.

**Joanot Colom torturat, esquarterat i amb el cap penjat dins d’una gàbia**

Com pot acusar-se Joanot Colom de sacríleg, de criminal, de violador i de lladre i no dir que els sacrílegs eren els soldats de l’emperador, que Gurrea era un sàdic criminal, que els cavallers eren els qui violaven i que qui robava a mans plenes eren els nobles¹⁷. Tot això, abans i després de la Germania. Un tràgic final molt similar al que cantava Guillem d’Efak (1930-1995), referint-se a la Revolta Forana de 1450, a la popular Cançó de Çon Coletes:

Després d’aquesta endemesa

tot romangué com abans:

els pobres més boca closa

i més viudes plorant, plorant.

I no ploraven per elles;

ploraven pels seus infants!

Passa d’hora de rescabalar la veritat i desemmascarar les manipulacions! Hem d’exigir molt més que recobrar la memòria històrica; ara ja es tracta de fer Justícia històrica!

IL·LUSTRACIONS.- La criminalització de la Germania de Mallorca ha provocat que, a diferència de la de València, gairebé no existeixi iconografia sobre la revolta. Sortosament, Guillem Morro i Veny, doctor en Historia i llicenciat en Belles Arts, ha recreat els episodis més significatius en imatges que, a més d’exposar-les públicament, les mostra i explica en el seu perfil de facebook, de manera didàctica i instructiva. Per il·lustrar aquest capítol, m’he permès d’usar alguns d’aquests dibuixos o quadres. El de l’encapçalament correspon al jurament dels agermanats: mantenir la fe catòlica, fidelitat a Carles V, lluitar per la santa Quitació i brindar suport a tots els agermanats.

NOTES

1 Mestre Colom és només un gran criminal (…) El tal mestre Colom no era cosa bona. Conferència de Quadrado a l’Associació de Catòlics dia 6 de febrer de 1870

2 A Petra hi ha el cas de Bartomeu Mestre, Batageu, a qui també es va esbaldregar la casa

3 Només una dada d’exemple: dia 7 de novembre de 1523 condemnaren a mort 62 agermanats de Palma, als quals, per ser pobres, no els podien confiscar res.

4 La Vila de Santa Maria del Camí, Vol. II 1985, Institut d’Estudis Baleàrics. Cal fer notar que, excepte Mn. Cosme Bauçà, la totalitat d’historiadors preveres s’alinearen, en escriure històries locals, amb els relats de Quadrado i, en línia amb el posicionament de l’Església, promogueren versions antiagermanades.

5 Gurrea va profanar l’apartat segon, el més important i pacificador de les capitulacions que varen pactar el bisbe de Cluni, mal referenciat com Pere Font, amb Joanot Colom: 1^r. El virrei entrarà a Ciutat amb l’exèrcit prèvia deposició de les armes dels agermanats, excepte l’espasa. 2ⁿ. No es perseguirà ni molestarà ningú pels fets ocorreguts, oblidant totes les desavinences i mostrant una pública reconciliació. 3^r. S’autoritzarà que quatre delegats de la Germania vagin a Valladolid a informar de les causes de l’aixecament, no només per ser exculpats de responsabilitats, sinó per tal que el rei corregeixi el malestar popular amb lleis ajustades a les necessitats.

6 Quadrado inventa i patenta una estructura que copiaran els seus deixebles. Distingeix entre una etapa moderada (la revolta del ponderat Joan Crespí) i una de radical (la revolució del dictador Joanot Colom), ignorant el significat i etimologia de la paraula revolució. Una altra argúcia és la de novel·lar la mort de Joan Crespí (en parlaré a un futur article) i enfrontar les figures dels instadors (Casesnoves, Crespí i Colom).

7 Enric Fajarnés Tur destaca que va ser Joanot Colom qui, assabentats els jurats de Mallorca de la situació extrema de fam a Eivissa, va decidir d’enviar-hi blat i doblers. Vg. La Germanía en Ibiza (estudio histórico) 1888, Palma Imprenta La Almudaina.

8 A la crida als menestrals del 31 de gener de 1521, atribuïda generalment a Joan Crespí (Llorenç Buades defensava que l’autor era Joanot Colom), es pot llegir: «Pareu-los que ja en teniu ara a bastament de esser esclaus, i donau-los a entendre que sou lliures!».

9 Eusebio Pascual. En tiempo de la Germania (pregones). Agost de 1894. Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana.

10 Cosme Bauçà Adrover. Historia de Felanitx, (1921-1948)

11 Pere Oliver i Domenge. Joanot Colom i Cifre. Instador del Poble. (1929) La Nostra Terra, núm. 23

12 Joan Estelrich. Fénix o l’esperit de renaixença, Barcelona, 1934

13 Baltasar Porcel. Mallorca y los mallorquines. Destino (1 de gener de 1966)

14 Josep Melià. Els mallorquins de Josep Melià. Palma, 1967. Daedalus

15 Llorenç Buades: http://www.ixent.org/germania.htm

16 Eulàlia Duran. Joan Binimelis i la Guerra de les Germanies a Mallorca, 1981 Randa n. 12 pàgs 89-123

17 Tanmateix el discurs dominant referit a les Germanies perdura i es promou des dels mecanismes de poder: Així, des dels sectors més reaccionaris se’n féu una interpretació que amagava les causes de les Germanies i presentava el fenomen com un moviment sanguinari i despietat, buit de contingut reivindicatiu sota el lideratge de Joanot Colom. A dia d’avui, aquesta interpretació segueix viva en l’ideari conservador i, fins i tot, ha estat objecte d’atenció de la Fundació per l’Anàlisi i els Estudis Socials (FAES), de José María Aznar. Andreu Perelló. Diari de Balears (8 de febrer de 2008). Vg.: https://www.dbalears.cat/balears/2008/01/20/155952/aixi-es-ven-a-la-faes-el-catala-a-mallorcaun-escriptor-i-poeta-amb-tres-guardons.html