Mails per a Hipàtia

Ara, per desgràcia, s’ha perdut molt el gust per l’etimologia. Però la seua pràctica és sempre interessant, perquè les paraules ens transporten a les arrels més profundes de la nostra civilització. És el cas de l’accepció de ‘geni’, aquest a apel·lació que, amb plena justícia, tanta gent ha fet servir aquests dies per referir-se a Johan Cruyff.

En l’antiga Roma el geni era l’esperit que guiava una persona o una família. En aquell temps se li atribuïen, com a tantes altres coses, característiques divines que avui estan fora de lloc o que només les podem fer servir en broma, com passava amb ell. Però la definició de ser algú que guia, fins i tot i més interessant encara algú que guia en la distància, encaixa a la perfecció en el que Cruyff va fer.

Més tard a França, sobretot després de la revolució, hi també va haver-hi un interès gran en estudiar els genis. En van parlar des de Diderot a Lamartine, que va fer una definició preciosa que encaixa com un guant amb la figura de Cruyff. Lamartine va deixar escrit que un geni es reconeixia. I que es reconeixia per la grandesa del seu propòsit i la immensitat dels seus resultats.

Després van ser els filòsofs i els psicòlegs els més interessats en entendre què és un geni. Kant, com sempre!, va ser molt agut quan va explicar que els genis són aquells que fabriquen idees que els altres no podem sinó imitar. Schopenhauer, en fi, va arribar al matís més exacte amb aquella frase cèlebre segons la qual ‘el talent assoleix el que cap altra cosa pot assolir, el geni assoleix allò que ningú més no pot veure’.

Sostinc que Johan Cruyff va ser un geni. Dels molt pocs que hem tingut la sort de veure de prop i gaudir en la nostra vida. I per això mateix el meu agraïment cap a ell serà infinit. Per com ha canviat el futbol, per com ens ha fet gaudir, per tantes i tante nits de plaer i alegria que ens ha regalat. Però sobretot per com ha estat capaç de canviar la mentalitat de tanta gent, de la nostra societat fins i tot.

(el meu article d’aquest diumenge a L’Esportiu)

Com fem cada any la família ahir vam celebrar la Pasqua berenant al peu del Pi de la Bassa, un pi que té prop de dos cents anys, situat ben endins de la serra de Porta Coeli, ja a pocs metres de la Vall de Llullen.

Al peu del pi i asseguts en les seues enormes arrels berenem tomateta amb llonganisses, gaudim de tots els dolços, de les coquetes als tabaquets i ens estampem rituals els ous de la mona sobre el front, tot rient. Sempre també fem un passeig llarg per l’entorn. Algun any hem anat fins les portes mateix de la Cartoixa de PortaCoeli, algun altre hem entrat cap a les canyades, ruta sense camí o hem resseguit el curs d’un barranc o un altre dels molts que s’hi entrecreuen. Aquell que baixa del Berro per juntar-se amb el de Portaceli, el de la Foia i el del Llop, el de l’Algepsar…

Ahir, però, vam decidir baixar al poble caminant. No tots, és clar. Els pares no estan en condicions de fer a peu els més de nou quilòmetres que les màquines ens van avisar que hi havia, metòdics, des del Pi de la Basa fins a la porta de ca Montes. Així que finalment vam enfilar la baixada ma germana, la meua major i jo. Rient i cantant a crits, gaudint del paisatge, olorant els camps i, com que es va fer de nit, admirant també uns estels que des dins del poble ja no sabem veure.

Vam travessar primer les llargues parcel·les on ve la gent de València els diumenges a passar el dia. No és ni de bon tros la part més bonica de la serra però reconec que recorreguda a càmara lenta no deixa de ser pintoresca. Hi ha gent que fa coses molt rares quan està a camp obert i veure’ls no deixa de ser una distracció. I un bon objecte de maledicències.

Allà on s’acaba ara el parc natural vam entrar al terme passant pel costat de la finca de cavalls, un espai prop d’on s’ajunten el barranc de Portaceli amb el de la Manga que, pel que expliquen fa com de pàrquing d’animals. Passant en cotxe en veus molts però és quan vas a peu que aprecies que realment hi ha molts cavalls en aquella finca, pasturant mansament, alguns fins i tot tapats amb llargues mantes. Especulàvem tot caminant quant ha de menjar al dia un animal tan gran i quant ha de costar per tant el ranxo d’aquesta casa.

La nit ens va agafar quan érem ja prop de la Mallà, aquest tros de poble que ens van robar els militars de Franco i el quals segueixen fent servir els seus successors. Només passar pel davant ja em posa malalt així que vam procurar anar més de pressa i tot del que tocava. Fins arribar a la nova rotonda, on ja ens vam poder posar a caminar tranquil·lament pel carril de bicis que discorre paral·lel a la carretera, buit del tot a aquella hora de la nit. Vam transitar per la vora dels masos, on bordava algun gos solitari, fins arribar a la Caseta Blanca, aquella casona enorme dels Aguirre Matiol, prohoms de Castelló, on va anar a morir el poeta Querol.

D’allà ja només els dos ponts sobre els dos barrancs ens separaven del poble i de casa. Rient ens vam fer una fotografia en el rètol que dius que entres a Bétera i en passar pel costat d’una pizzeria ens va entrar tota la fam que els peus havien congriat. Vam seguir, però, i els pares ens van rebre alleujats. Ja volien fer avís a veure si passava res, que estàvem tardant tant…

La revista del Col·legi de Periodistes, Capçalera, m’ha fet aquesta entrevista, en la qual parle amb Jordi Rovira sobre com veig jo el periodisme. L’entrevista va acompanyada d’aquest vídeo de Sergio Ruiz, filmat a la redacció de VilaWeb

Quan es va projectar la pel·lícula ‘El pont dels espies’ la vaig anar a veure amb ganes. És un d’aquells films americans, rotunds, que fan de tant bon veure.

Però jo hi vaig anar amb ganes sobretot perquè recordava haver fet una peça sobre la història d’aquest pont, als anys noranta per a Televisió Espanyola, on jo treballava aleshores.

Com és sabut aquest pont que uneix Potsdam amb Berlín, i que oficialment se’n diu el Pont Glienicke, era l’indret on durant la guerra freda s’intercanviaven els espies, amb aquell ritual que tant bé explica la pel·lícula de trobar-se sobre el pont una mica en terra de ningú.

El vídeo del reportatge supose que deu haver desaparegut o ves a saber per on para. Però l’altra nit em va fer molta il·lusió destapar una caixa de fotos antigues i trobar-me aquesta del moment en que estic gravant en el pont mateix…

Supose que no els sonarà de res el nom de Karam Mashour. Però és rellevant. Karam Mashour és un jugador de bàsquet àrab amb passaport israelià, l’únic que juga en la lliga professional d’Israel i només el segon en tota la història de la Lliga. Mashour juga al Bnei Herzliya, un dels equips que està lluitant pel títol.

Evidentment a Israel en totes les lligues professionals hi ha el conflicte sobre la presència d’àrabs i jueus, en una república que encara —malgrat els esforços de l’actual govern per convertir-la en un estat només jueu— és un país constitucionalment de tots dos.

En futbol és fàcil i habitual trobar jugadors d’origen àrab en els equips israelians, amb només alguna excepció diguem-ne de base ideològica. En bàsquet, però, la sorpresa és que només trobes Mashour.

Les raons són ben diverses però totes sociològicament interessants. El bàsquet, per tradició, no interessa als àrabs a Israel. Però no perquè sí. No interessa en primer lloc perquè no tenen infrastructures. Mashour explica que abans de començar a entrenar professionalment pràcticament l’única cistella que coneixia era una que van instal·lar al seu petit carrer gràcies a la bona voluntat dels veïns. Els àrabs israelians i els palestins no tenen pràctica en conèixer les regles del joc ni s’han interessat mai massa per ell.

Hi ha sociòlegs que diuen que això té una càrrega política també. Israel és un país lligat d’una forma molt estreta, com sap tothom, als Estats Units. I el bàsquet és percebut per la comunitat àrab, precisament com un factor d’americanització. Durant molts anys era habitual que jugadors americans d’origen jueu passaren per equips israelians a foguejar-se abans d’anar a les grans lligues americanes.

Per unes coses i unes altres, finalment, la realitat és que Israel en aquest tema del bàsquet també és una societat clarament dividida. I segurament ho seguirà sent mentre gent com Karam Mashour només siguen l’excepció.

(El meu article setmanal a L’Esportiu)

Passege per davant del Reichstag i la porta de Brandenburg. Sempre que sóc a Berlín m’agrada fer un volt i intentar recordar aquella època que aquesta ciutat estava dividida. Sempre que travesse per sota de la porta em ve al cap la primera vegada que la vaig veure, des de la part oriental. El trànsit estava tallat i no podies anar més enllà de l’imponent quarter general soviètic –avui reconvertit en una ambaixada russa que continua mantenint els símbols soviètics a la façana…

Anant de l’oest a l’est a mà dreta hi ha l’impressionant i monumental memorial als milions de jueus assassinats en la xoà. Ara, però, he descobert a la banda esquerra el modest però impactant monument als sinti i roma assassinats pels nazis, un monument nou que era necessari.

Durant el règim nazi mig milió de gitanos, sinti i roma, van ser assassinats pels nazis en els camps de concentració en un holocaust que si bé no va assolir les xifres de l’assassinat de jueus paral·lel mereix la mateixa reprovació. Durant dècades, però, els gitanos no han pogut reivindicar la seua memòria, segurament en bona part perquè les condicions socioeconòmiques de la nació gitana continuen posant-los en una posició marginal en la societat.

Finalment, però, el parlament i el govern alemanys van decidir restituir la memòria dels assassinats en els camps i crear aquest monument, que al final és tan senzill com impactant. Al costat mateix del parlament alemanys hi ha un espai amb una piscina circular que té al mig una pedra en forma de triangle i una flor permanentment renovada. La pedra i la flor apareixen i desapareixen cada dia, evocant el ressorgiment del poble roma. I amagats entre els arbres uns altaveus deixen sentir de manera discreta un sol violí que gemega d’una manera molt emotiva. És una gravació de Romeo Franz dedicada als seus morts en aquells anys horribles.

Igual que faig sempre davant el monument als jueus assassinats pel nazisme m’hi estat en silenci uns segons, amb la mirada clavada al terra.

Aprofite un viatge de feina a Berlín per a fer una xerrada, organitzada pels amics de l’Assemblea Nacional Catalana a la capital d’Alemanya. En vaig fer una fa dos anys, per Sant Jordi i torne al mateix lloc, la preciosa Literaturhause.

Aquesta vegada acudeix bastant més gent que fa dos anys i el que és més interessant: hi ha molts més alemanys i entre ells periodistes. Això m’obliga a fer la xerrada en anglès, encara que al col·loqui acabarem parlant una mica de tot amb preguntes en català, anglès, alemany i espanyol. Un d’aquells batibulls lingüístics als quals estem tan acostumats en el nostre país.

Entre els assistents la nova representant de Catalunya a Alemanya i una representant de l’ambaixada d’Espanya a Berlín, una catalana amb la qual evidentment no podem estar d’acord però amb qui he pogut xerrar molt en acabar la conferència. Evidentment discrepem en gairebé tot però coincidim en la necessitat de que el diàleg siga seriós i en que cal una solució a la situació creada. Solució que jo opine que no pot ser cap altra que un referèndum acordat. Si no hi haurà la declaració unilateral. Ella se sent ferida per això, considera que són manipulacions nostres i perquè creu que no es pot separar Catalunya d’Espanya. En diverses ocasions m’he trobat representants espanyols en xerrades meues a l’estranger i no sempre ha estat fàcil. Aquesta vegada, però, tinc la sensació que si hi hagués més gent com ella podríem arribar a un acord per a decidir sobre una base democràtica. Llàstima que no siga possible.

Durant l’acte pren moltes notes, es farà molt llarg això perquè les preguntes són inacabables, i suposa que es deu haver preocupat en veure el to amb el qual els alemanys presents a la sala pregunten. El canvi és evident respecte a fa dos anys, i ja ho sé que això no és especialment representatiu. Aquesta vegada hi ha un respecte i un interès sincer pel que estem fent que resulta impressionant. I unes preguntes directes i concretes que indiquen que són conscients de que estem al final del procés.

En acabar sope amb una colla de membres de l’ANC local. Pilar, la persona amb la qual jo tinc el contacte, és una dona fantàstica però molt patidora. I m’alegra veure que cada volta pateix menys i ho comença a veure més clar. Sec una estona amb el ‘sector jove’ i quede impressionat pel seu nivell: professors universitaris, músics, matemàtiques treballant al Deustche Bank… Tenim un grapat de gent a fora, lluitant pel seu futur, que si els sabem aprofitar i si sabem aprofitar a casa el seu talent serà un renàixer esplèndid.

Molt tard ja ens separem i vaig cap a l’hotel. Està a prop de la Ku’damm així que decidisc fer una llarga caminada per recuperar-me del dia i m’acoste fins l’església destruïda que encara hi ha al mig de l’avinguda. La Kaiser Wilhelm va ser pràcticament arrasada per un bombardeig aliat durant la guerra i ara en queden unes restes perfectament integrades al paisatge urbà. A mi m’agrada aturar-me allà i mirar el ric sostre del seu interior a través del vidre que separa les restes del temple del carrer. Alce la vista i veig la torre esventrada. Sempre pense que un símbol de com el temps pot ser diferent i un homenatge a la voluntat de persistir sense oblidar, que a mi m’emociona particularment.

Avui he tornat a tenir una discussió sobre Spotlight, la pel·lícula. Una persona defensava que als Estats Units sí que es fa investigació i que ací no i posava el film com a demostració. M’he vist obligat a explicar-li dues coses que em semblen bàsiques si volem entendre de què va tot això.

En primer lloc que estem parlant d’un film i d’un film que reflecteix de meravella un èxit indubtable i transcendental del periodisme d’investigació. Però això no passa cada dia allà tampoc. El tema que toca Spotlight és excepcional i cal entendre-ho com a tal. Per entendre millor així també el paper de l’editor, que dóna llum verda a l’enfrontament amb l’església, i sobretot el del director del diari, del Boston Globe, que amb molt poques paraules dirigeix de forma excepcional el seu equip.

Hi ha, però, una segona cosa a la qual la gent para poca atenció i que per a mi és fonamental. I aquesta és el marc legal. Hi ha temes sobre els quals podem discutir: que els equips d’investigació són cars i que les empreses allà inverteixen més que no ací. Això i moltes altres coses és cert. Però no es pot comparar la situació d’allà i la d’ací sense entendre quin és el marc legal en el qual treballen els periodistes americans i quin és el que tenim ací. Allà tenen dret a aixecar informació oficial amb una facilitat impressionant. És clar que els posen pegues i intenten fer-los-ho difícil. Als jutjats tanquen abans d’hora o retarden el lliurament dels papers. Però al final apareixen els papers. Vosaltres aneu ací a demanar a un jutjat papers d’una investigació i veure què us diuen. No hi ha punt de comparació entre el treball de periodista als Estats Units i a Europa i això no disminueix ni un gram l’admiració i el respecte pel gran treball que tants periodistes americans, en aquest cas del Boston Globe, fan. Simplement és una explicació.

Penseu que ací és gairebé impossible que un periodista puga demostrar una cosa si no hi ha la voluntat de la persona implicada de demostrar-ho. Pots demostrar que està enganyant però no sabràs què va passar si no t’ho explica ell o ho fa públic el jutge. O t’ho filtra algú, però aleshores això ja no és periodisme d’investigació.

A VilaWeb hem destapat al llarg dels anys alguns escàndols notables que han acabat amb destitucions de càrrecs públics però mai no amb explicacions. L’opacitat de l’administració i de l’administració de justícia en el nostre país és, en aquest sentit, un obstacle terrible pel periodisme. I molt frustant. No sabeu quants diners arribaria a pagar jo per saber sobre alguns temes el que alguns jutges saben…

(Potser ara que estem parlant de fer un nou país amb la república hauríem de plantejar també l’existència d’un règim periodístic semblant al que hi ha als Estats Units).

Cap de setmana amb la meua major al País Basc. Tots dos teníem molt interès en veure de prop la rebuda de l’esquerra abertzale a Arnaldo Otegi així que vam agafar un avió dissabte de bon matí per passar el cap de setmana. Dissabte a Donosti i diumenge a Iparralde, on ella no havia estat encara.

Dissabte vam quedar amb una bona colla d’amics bascos i catalans i abans d’anar a Anoeta vam fer l’obligada ronda de poteo i un dinar més que remarcable, al qual vam juntar-nos periodistes de diversos mitjans, VilaWeb, Berria, Euskal Telebista i la Jornada de Mèxic. I després tots junts, sota la pluja, cap a Anoeta. Del que hi vaig veure ja en vaig fer crònica així que si la voleu llegir la trobareu ací.

Diumenge amb una parella amiga catalana vam agafar el cotxe i vam decidir passar el dia a Iparralde, al nord del País Basc. L’avió de tornada el teníem tard i l’aeroport donostiarra està a tocar de la muga així que era un trajecte molt apropiat.

Al matí vam anar a Sant Joan, San Juan de Luz o Donibane Loitzune, segons la llengua. Vam passejar per la part vella amb calma, recordant el seu passat corsari i ens vam acostar al port. Sant Joan és una població molt cuidada, on la gent és conscient de que cal conservar el que té. Sempre m’ha cridat l’atenció que hi ha moltes cases del segle XVII dempeus i amb els anys en que van ser construïdes marcat sobre la porta. Cases que tenen aquella arquitectura particular basca, impossible de confondre. Al nord la llengua no és una frontera tan clara com comença a ser-ho al sud però el paisatge i les cases marquen el país. Assimilar una terra tan contundent en la seua expressió pública com aquesta no és senzill ni per a l’estat francès.

Jo feia un bon grapat d’anys que no anava a Iparralde i he de confessar que em va sorprendre la presència pública del basc, molt més forta institucionalment parlant que la presència del català al nord del nostre país. Tota la retolació pública és bilingüe i en la privada déu-n-hi do la quantitat de detalls que estan també en la llengua dels bascos. Pel carrer, això sí, el francès era l’única llengua que escoltàvem.

Vam dir en un restaurant de la platja d’amples finestres que ens va permetre gaudir de l’espectacle de la pluja al Cantàbric. Mentre dinàvem va eixir un sol potent, van aparèixer els núvols baixos fins a desdibuixar les cases de davant, va ploure de gust i va tornar la calma. La meteorologia en aquesta part del món té una diversitat certament colossal.

Després de dinar ens vam allargar fins a Biarritz, que ja és tot un altre món, evidentment. El turisme i la història ja han desdibuixat molt la petjada basca en aquesta part del país. Però encara que se’ns aparega com un pèl decadent la veritat és que la ciutat mereix encara un passeig ran de mar. Veure xocar les onades contra les parets del passeig és un espectacle difícil d’explicar. Davant l’illeta que hi ha al mig de la platja vaig passar una bona estona intentar entendre els moviments de les ones, que en aquell punt es creuen entre elles de forma violenta, creant un ball difícil de seguir i més difícil encara d’endevinar cap on et portarà.

De tornada cap a Donosti vam decidir agafar la carretera local i no l’autopista i vaig quedar fascinat pels arbres que ací encara l’acompanyen. Al nostre país, supose que per la por als accidents, ja no queden grans arbres delimitant la carretera. Ignore com de perillosos poden arribar a ser però certifique que conduir entre grans plataners, plantats solemnement a banda i banda de la calçada és un plaer visual enorme. El món es veu diferent, amb una calma reposada que relaxa el cap.