Mails per a Hipàtia

Lògicament va ser una presentació estranya, un poc. Jo vaig fer una mica el que faig habitualment però les preguntes i el debat van girar molt entorn de la posició de la Unió Europea, com és lògic. Entre els assistents hi havia molta gent que hi treballa o manté relacions i per tant la pregunta del què passarà i com era la més generalitzada. Precisament una setmana, per cert, on la Unió ha fet un moviment sopresa amb Kossove, que ha deixat bastant descol·locada Espanya.

Després de l’acte vam anar una bona colla a una pizzeria italiana pròxima on van aparèixer tot de rumors, mig secrets i notícies impublicables per falta de confirmació. Vam riure molt en un ambient molt bo, que algú va definir com VilaWeb Glam. Que siga per molt anys. Perquè veure’ns riure i de bon humor també és una indicació de que les coses van bé.

La crònica de l’acte la trobareu al bloc de l’ANC Brussel·les

There was a time when ignorance made

our innocence strong

There was a time when we all thought

we could do no wrong

There was a time, so long ago

there was a time

But here we are in the calm before the storm

While the orchestra plays, they build barricades

to help close the doors

While the musician sings, the holocaust rings

cymbals of war

In the cities we stare at the things that were there

and no longer are and in our hearts

Here we are again in the calm before the storm, oh

There was a time when we had an idea

whose time hadn’t come

They kept changing its name, so we could still pretend

it was not really gone

We heard our screams turn into song

and back into screams again and here we are again

Here we are in the calm before the storm, oh

Here we are, here we are

in the calm before the storm

Here we are, here we are

in the calm before the storm

Here we are, here we are

in the calm before the storm

Here we are, here we are

in the calm before the storm, hey

Here we are, here, here we are, here

in the calm before the storm

Here we are, here, here we are

in the calm before the storm

Here we are, here we are

in the calm before the storm

Lou Reed (1942-2013) 

Relaxada per anar-hi i relaxada per estar-s’hi. Al Puig trobes molts amics enmig de l’aplec. I vas xerrant amb els uns i els altres. fas una cerveseta, compres algun llibre o simplement escoltes els discursos i les actuacions musicals. Fas aplec que en diuen.

Entre els amics sempre m’havia trobat gent de la família Badia. Però fins aquest any no n’havia estat conscient de quants. Els Badia són una nissaga descendent de Vicent Badia Marin, un home que sota el franquisme mantingué una tènue llum valencianista. Ell feu, per exemple, el primer llibre d’història de Bétera. Limitat per les circumstàncies, supose.

El cas és que dels seus fills i nets i besnets sempre n’hi ha un grapat pel Puig. Ahir em vaig enterar que dinen cada any tots junts allà al Puig en la casa d’un d’ells decorada sempre amb una gran senyera -‘que enguany serà una estelada!’ em van dir.

Me’ls van anar presentant un a un i la veritat és que feia impressió veure’n tants. Aquest també és un Badia? anava preguntant jo. I sí, aquest, aquella, aquell de més enllà. I vaig acabar convençut que calia fer-ne l’elogi d’una família valenciana així. Modèlica. 

(No van accedir a la meua proposta de fotografiar-los junts per al bloc. Llàstima) 

Cosa evident divendres quan premiàvem resistents dignes, persones que amb el seu esforç durant dècades ens permeten no només seguir tirant endavant sinó aspirar al màxim. Salvador Valero, Tomàs Mestre i els treballadors de Ràdio Televisió Valenciana acomiadats van rebre els premis Elx, Migjorn i País i els nostre agraïment. Josep, l’incansable president de l’associació, estava especialment feliç perquè el Migjorn valencià tenia finalment un reconeixement, eixe Migjorn desconegut i castigat pels tòpics que tanmateix quan EL coneixes se t’arrapa al cos i l’ànima. Eixe migjorn de gent imprescindible, guardians de la frontera, que mereixen sempre el nostre suport més incondicional. 

(Al final de l’acte ens van fer participar en la darrera campanya fotogràfica del Tempir. I vaig posar, encantat, amb la Tere i el Dionís) 

La cançoneta no és res de l’altre món però ningú no pot discutir que ha fet una funció sociològica i política que arriba fins avui. També hi ha, però, qui l’ha usat a la contra, com va ser el cas del Josep Maria Cantimplora, amb aquesta versió que enganxe ací.

PD. En un comentari ací a sota Alexandre explica que Manolo Escobar respon a la pregunta del primer pàrraf i confirma que Manolo Escobar sentia aversió per la utilització d’aquesta cançoneta i havia defensat posicions molt allunyades dels qui l’entonen com una mena d’himne. 

Cinquanta anys ‘vuy cumpleixen que ta primer’ poesía
en valencia escrigueres, la llengua del teu cor,
y expléndida corona Valencia avuy t’ envía
per festejar, oh poeta, las tevas nupcias d’ or.

Ta Vicenteta ‘t guanya la Flor tan desitjada;
te posa la corona dama d’ estirpe Real;
y el Rat Penat celebra, com may 1′ ha celebrada,
de sas hermosas festas la Festa principal.

Si en ella no m’ hi trobo, si en ma gentil Valencia,
la ciutat del meu pare, no escolto avuy ta veu;
si no puch abrassarthi després de llarga ausencia,
t’ envío aquestos versos que surten del cor meu.

¡Quánts pochs quedan ja en ella d’ aquells que m’ estimaval
¡Ferrer, Querol, Pizcueta, per sempre fa anys perguí;
y aquella fragant Rosa qu’ en Bétera esclatava
al bó de la florida se mustigá y moríl

Mes ‘vuy ta Vicenteta me porta d’ aytals días
la visió deleytosa que ompla de goig mon cor,
y ‘m f a oure las albades y ‘m du á las alquerías
hont el parral ombreja y 1 gesmiler trau flor;

y ‘m mostra la Valencia del temps de ma infantesa,
la de las altas torres, la deis preuhats jardins,
ahont hi perpetúan la gracia y la bellesa
sas fillas enciseras
que ‘m semblan serafins.

Recort d’ edat llunyana d’ aquells que no s’ esborran
es el que mon cor guarda de quan te coneguí;
y en va ‘ls días s’ empenyen y els mesos y els anys corren
que aquell recort, oh poeta, may morirá per mí.

F. Bartrina 

Aquest és un poema que es va publicar el 1908 a l’Esquella de la Torratxa. Hi figura Bétera perquè a la Caseta Blanca s’hi trobaven els poetes valencians i catalans de l’època. 

Avui he anat a L’Hospitalet de l’Infant perquè la gent de l’institut Berenguer d’Entença m’havien demanat que els acompanyara en la celebració dels seus primers vint-i-cinc anys, cosa que em fèia una il·lusió especial.

Hi he parlat de tecnologia i de cultura, de la relació entre el coneixement clàssic i la tecnologia contemporània de com si saps llegir Puixkin o admirar Delacroix pots entendre millor les coses que ens passen avui.

Ha estat una sessió molt agradable, amb participació dels alumnes que a més ha rematat un dinar al port que, en dijous i sense esperar-m’ho, m’ha reconfortat per unes quantes hores.  

Precisament el seu fill Roger ha fet un storify explicant el que vam dir-hi Carme Martínez de la SER, Carles Ribera d’El Punt-Avui, Alfons Petit del Diari de Girona i Martí Gironell, de TV3. Ah! i Carles Puigdemont, que malgrat ser ara el batlle de la ciutat no va poder resistir la temptació de treure el periodista que porta dins…

Entre els assassinats recorde amb especial emoció el de Santi Brouard, líder de HASI i Herri Batasuna, un home molt respectat al País Basc per damunt de les ideologies, metge pediatra i gran activista cívic.

Després de la seua mort vaig assistir a l’enterrament i és una de les manifestacions de dol que m’ha impressionat més en la meua vida i de la qual es poden veure imatges en el vídeo adjunt. Per l’enorme afluència, per la ràbia que era evident en cada carrer, pel dolor intensíssim que vaig veure que sentia la cúpula del que aleshores era Herri Batasuna.

Vaig tenir la gran sort de que se’m deixés entrar al cementiri, on vam accedir molt poca gent a banda dels que eren els seus companys més directes. I durant anys he guardat en la meua memòria el record del que s’hi va dir i del que hi vaig veure. Hi vaig entendre perfectament que Espanya no respectava cap límit moral i que qui s’hi enfrontés ho havia de saber i havia d’estar-ne preparat.

La setmana vinent Al Tall dirà adéu de forma definitiva als escenaris. Serà un adéu trist, o això és el que m’imagine jo, però satisfet. Els Països Catalans i de forma molt específica el País Valencià devem tantes coses, no només la música, a Vicent Torrent, Manolo Miralles i tots els altres que hem de donar-los les gràcies i volem donar-los les gràcies de la millor manera possible. Aplaudint fins a quedar-nos sense mans i ballant. El que siga. Allò que ells vullguen tocar dalt de l’escenari.

Als anys setanta Vicent Andrés Estellés va escriure aquell poema tan emblemàtic i inspirador que començava dient “Assumiràs la veu del teu poble…” Algú en va fer un pòster preciós amb una senyera de fons i aquell cartell el vaig tenir molts anys enganxat a la meua habitació. El mirava constantment ben sovint en una cambra on la música que m’envoltava, entre moltes altres però de forma molt preferent, era la d’Al Tall. D’una vella caixa de collir taronges on guardava de forma desordenada els LP les seues cançons han passat ara al meu Iphone on segueix sonant pràcticament cada dia. Amb la mateixa força, amb el mateix sentit.

En tots aquests anys de feina a l’estudi i al carrer Al Tall han creat melodies, cançons, que la gent ja ni tan sols sap que són seues. I no una ni dues. Aconseguir això és dificilíssim i és el millor símptoma de com d’imprescindibles s’han fet. Encara que deixen de cantar els valencians els seguirem cantant durant generacions. Al meu poble en festes canten el Posa vi! quan la mesura alcohòlica comença a disparar-se. El No volem ser el pots escoltar de dalt a baix dels Països Catalans amb qualsevol excusa. Als concerts de rock, els d’Obrint Pas per exemple, sona el Cant dels Maulets fent botar tota l’audiència. I El tio Canya és encara i serà durant dècades un himne de dignitat, un cant que fa que la gent s’agafe de les mans i se senta part d’un poble.

Al Tall va saber assumir la veu del nostre poble i ha fet de veu del nostre poble durant anys i anys. Gràcies pel trajecte, gràcies per l’esforç, gràcies pel rigor, gràcies per l’alegria, gràcies per les cançons.

(El meu article d’ahir a El Punt-Avui) 

A Babel m’esperava un colla notable de gent entre la qual em va encuriosir la presència de coneguts de les darreres xerrades que he fet per allà, sobretot de Borriana i Vila-real. El debat va ser molt llarg i molt centrat, com és normal, en el que farem els valencians el dia després. Toni Royo em va presentar i vaig poder-li agraïr així el treball que ell i Manuel Carceller fan per VilaWeb i per tantíssimes altres coses.

I a l’hora de signar els llibres, com passa ja sovint també, se’m van fer persona amics de twitter o companys de correu, subscriptors de VilaWeb. Una enorme alegria. 

Durant dècades molta gent s’han cregut, o han volgut creure, que l’Estat espanyol era l’Estat de tots els qui tenim un passaport espanyol. Que l’Estat espanyol complia aquell estàndard segons el qual un estat considera que tots els seus ciutadans són iguals i fa tot el que està en les seues mans perquè això siga així. Allò tan bàsic que la llei és igual per a tothom, que el pes del vot és el mateix i tantes i tantes obvietats més.

I va i resulta que no. Que el pes del vot no és el mateix, com es va demostrar amb el nou Estatut o amb la llei de partits (anti)basca. I que la llei no és igual per a tothom. Només cal veure la ràbia i la violència amb la qual les autoritats de l’Estat cada vegada amb més intensitat reaccionen al procés independentista català. Botant-se qualsevol norma i agranant qualsevol resta d’equanimitat que poguera haver quedat perduda.

Recorden vostès quan, enmig de la guerra contra ETA, constantment ens deien que el problema era la violència? Recorden quants dirigents espanyols van arribar a dir que el problema era la violència i que tot es podia defensar democràticament? Doncs era mentida. Pura instrumentalització. Perquè ara ja ens amenacen de dissoldre l’autonomia o d’il·legalitzar-nos així a l’engròs. Ahir un jutge en un acte de l’exèrcit, despús-ahir un ministre socialista de l’època en què el GAL era la seua branca armada, fa dies…

S’estan descarant sense límits ni vergonya. Per la nostra lluita. I fan els pressupostos de l’Estat contra nosaltres. Legislen al Parlament contra nosaltres. Dissenyen les infraestructures contra nosaltres. Usen les delegacions exteriors contra nosaltres.

La realitat és així de dura i de contundent. Un líder ultra espanyol pot dir per una televisió espanyola que hi haurà sang a Catalunya i que usaran “la lluita armada”. Però la Guàrdia Civil, l’Audiencia Nacional o el govern espanyol ni fan ni faran res. Amb el permís de J.V. Foix, cal que recorde Eric Beltran i l’Exèrcit del Fènix?

(El meu article d’aquesta setmana a El Punt-Avui) 

Després de l’acte vam anar a sopar amb els organitzadors i com era inevitable vam acabar parlant de Pere Navarro, de qui un seu professor ens va explicar que de jovenet era molt catalanista. La impressió que vaig treure és que a Terrassa no entenen la seua transformació. Més aviat semblaven contents amb el seu pas per l’ajuntament. Tan contents com desconcertats per les coses que fa i diu ara.

El passat 27 de setembre, exactament a la una del migdia VilaWeb va superar per primer volta en la història la xifra del milió d’usuaris únics. I ho vam celebrar així: pintant el vidre amb la marca assolida i la signatura de tota la gent que treballem al diari. Durarà uns dies com a símbol de l’alegria que ens va donar un resultat com aquest.

Finalment el mes s’ha tancat amb una mitjana espectacular de 1.132.326 lectors.