Mails per a Hipàtia

Bétera, València, Barcelona, Perpinyà, Vic, Canet… setmana de molts quilòmetres amunt i avall del país que vaig cloure, més o menys, amb la presentació del llibre a Canet, a la vora d’Arenys.

Acte a la Biblioteca, organitzat per la gent de la Plataforma per la Llengua i convertit en un debat llarg i intens sobre el com arribarem, perquè de que arribarem sembla que hi ha pocs dubtes.

Entre els assistents, per cert, un estranger, treballador del Bank of China molt interessat en saber com acabarà tot això. En privat, després de la signatura ritual de llibres, em va interrogar una bona estona amb preguntes molt pertinents que em sembla que vaig poder respondre amb prestància mentre compartíem amb els organitzadors de l’acte una reparadora cerveseta, com a final d’una setmana gairebé coast-to-coast.

Anar a Vic és sempre un goig. Ahir em va tocar d’anar-hi a presentar el llibre en un acte organitzat al Casino per la Universitat de Vic. Amb forma de tertúlia, acompanyat del Ferran Civit i moderats pel Biel Barnils. Amb el Ferran, un dels coordinadors de la Via Catalana, va ser fantàstic recordar el treball que han fet i com d’important ha estat i escoltar anècdotes com la sorpresa dels Mossos perquè només hi va haver vuit minúsculs incidents en tots els 400 quilòmetres de via. Hi ha gent com ell que algun dia hauran de tenir el reconeixement que mereixen per la magnífica feina que fan. Per cert que sorprenentment una persona com ell, capaç de conduir la Via Catalana va i resulta que és a l’atur.

El Biel per la seua banda és el petit de ca’n Barnils i sempre és un goig trobar-se’l. Va explicar a l’auditori com a dada biogràfica que l’Assumpció i jo ens vam conéixer al sofà de casa seua, cosa que em va obligar a aclarir que ell no devia tenir ni deu anys per aquella época… Com que vaig arribar amb temps vam poder parlar una estona i posar-nos al corrent de les nostres vides. 

Després de la xerrada sopar allà mateix al Casino amb tot de gent de pes d’Osona i carretera cap a baix. Que tot això continua. Avui a Canet. 

Dimecres tocava Perpinyà. Presentació a la Casa de la Generalitat. Amb un públic ampli i amb ganes de xerrar, amb un interés molt especial i lògic per com es comportarà l’estat francès respecte a la república catalana. Hi van aparèixer temes molt interessants i em vaig alegrar de coincidir amb alguns dels nordcatalans que coneixen bé l’administració francesa i les seues giragonses. Calma i tranquil·litat.

Com que vaig arribar amb temps em vaig fer un cafè a la plaça que hi ha al darrera i em va sorprendre veure que hi venien estelades, en les dues versions. No recorde haver-ho vist mai abans això. Senyeres sí, tantes com vulgueu. Però estelades? Em diuen que l’impacte de la Via Catalana i la seua entrada al nord ha estat important i recorden que la portada de L’Independant de l’endemà era com a mínim favorable. Cosa estranya fins fa poc.

Joan Lluís Lluís em va fer d’introductora, cosa que personalment considere un luxe que ja justificava per ell sol la visita. És una persona que admire profundament. I els bons amics de la Llibreria Catalana, gent absolutament imprescindible, van vendre els llibres. De tornada em sentia content. Per tot plegat.

A voltes et trobes coses com aquestes. Ve una persona a demanar-te que li signes el llibre i descobreixes, corprés, que el té completament ple d’anotacions i de posts-its. I aleshores penses que va pagar la pena aquelles hores que vas gastar cercant aquella dada concreta que ara li deu haver valgut o les moltes voltes que vas reescriure aquell pàrraf fins aconseguir que fora intel·ligible. I et sents content i satisfet i agrait. I ho escrius…

Dues presentacions més ja aquesta setmana. Diumenge una de ben especial a Collsuspina i ahir vespre a Mataró.

Dic ben especial a Collsuspina perquè formava part del lliurament del Premi Joaquim Carbó, que s’hi fa, i em va tocar fer de jurat també. No és que entega massa de literatura jo però l’ajut de la Roser Ros i l’Enric Mauri, els altres membres del jurat, ho van fer tot molt fàcil. L’Enric fins i tot aparegué amb un excel que aclaria qualsevol dubte.

Em va fer il·lusió anar-hi perquè sóc molt fan del Joaquim Carbó, que també va prendre la paraula en l’acte. No només com a literat sinó com a persona també. Les ocasions que he tingut de parlar amb ell ha mostrat unes atencions emocionants i una estima pels llibres i pels seus lectors que em deixa blanc. Fins i tot va intercanviar uns preciosos correus amb la meua menuda sobre llibres que podia llegir, que guarde com un xicotet tresor.

I ahir a Mataró vaig tornar a El Públic, una iniciativa de local cultural i d’esbarjo que si no m’erra la memòria vaig inaugurar jo mateix –vull dir que vaig fer-hi la primera xerrada fa anys. Molta gent, amb molta empenta i moltes ganes. Mataró és un punt fort del país i s’hi nota quan vas. Un goig.

(La foto és de Collsuspina) 

Al meu tram, el 762, ahir a les 17.14. Content com un gínjol. A Barcelona perquè havia de treballar tot el dia. M’hauria encantat anar a Vinaròs però era incompatible amb la feina. Així que ens vam escapar el temps just, l’estrictament necessari per a unir les nostres mans a centenars de milers de persones més. Al Paral·lel de Barcelona que el tio Pertegaz m’explicava que van fer homes de Bétera, arribats en vaixell a pavimentar-lo. M’hi vaig trobar gent coneguda, veïns i amics però sobretot una gernació de ciutadans que reclamava la independència. I, sí, jo m’ho mirava feliç veient com les banderes voleiaven allà lluny al port, sota la gran estatua de l’Andreu Alfaro i a la plaça que porta encara el nom de l’estat, del regne, al qual se li acaba el temps…

Me n’aní a dormir cap a les quatre de la matinada i aquest matí a primera hora ja havia de ser al 3/24 per a comentar això que va passar ahir amb la Montse Jané i el Ferran Requejo… 

 

Després de dies d’autèntica marabunta a la recerca de les samarretes avui diverses televisions han acudit a la Botiga de VilaWeb a filmar els seus vídeos. Ho ha fet el 3/24 (que ens ha definit com ‘una botiga del Raval’ sense esmentar VilaWeb). ho ha fet Telecinco i ho ha fet Euskal Telebista, amb aquesta crònica que podeu veure ací.

PD. La sorpresa més gran va venir de la mà de La Vanguardia. El mateix dia 11 va obrir amb una gran fotografia de la Botiga de VilaWeb –sense esmentar-nos. Això em va permetre gastar-li una broma a l’Enric Juliana, que estic un pèl impertinent, broma que evidentment no va respondre.

 

                 

Ahir vam acomiadar Lluís Crespo. D’ell hi ha moltes coses a recordar però per als lectors d’aquesta casa més veterans imagine que serà sempre l’autor de ‘Soft, dia a dia’, una secció que en els inicis de VilaWeb va marcar tota una línia proposant cada dia programes diversos, en un moment on això de descarregar-te un software, com fem avui gairebé sense adonar-nos, semblava una tasca impossible.

Per a mi, però, a banda d’aquest secció Lluís era una de les primeres persones d’aquest país que va entendre que això de VilaWeb podria ser el que és i encara més el pare del Martí. Era una persona afable, interessant, sempre disposada a tirar una mà, inquieta, preguntona. Un home amb el qual ens trobàvem al barri, al Bar Radio quan compartíem cafè al matí i sovint quan jo eixia del metro a la Gran Via, ben tard, i me’l trobava passejant sempre amb un ample somriure al costat de la seua dona.

Ahir li vam dir adéu amb la discrecció que ell sempre va portar com a emblema. De forma sòbria i sense estridències, impressionantment digna.  I avui, enmig de la voràgine d’aquesta Diada del 2013, m’ha vingut el cap per un segon i he volgut deixar constància escrita del meu agraiment per la seua amistat. Simplement.

Avui el Berria em publica una llarga entrevista, que forma part de la sèrie que han anat fent aquests dies sobre la Diada: «Madrilek badaki itxikeria utzi eta hitz egin beharko duela»

Després del parèntesi estiuenc tornen les presentacions del llibre. Aquesta setmana, divendres i dissabte, dues. Una a Torrelles de Llobregat i una altra a Callús. L’ambient ha  estat eufòric en tots dos casos per causa de la Via Catalana.

A Torrelles és festa major i els gallardets són estelades, cosa que fa el seu efecte certament. Acabada la xerrada ens vam entaular allà mateix a xerrar i debatre. Passa molt sovint i per a mi és molt interessant escoltar el que diu la gent. Era l’endemà de les declaracions del president Mas i la veritat és que hi havia molta indignació. Especialment pels membres locals de Convergència. Em van explicar que se’l havia demanat d’anar a l’Ebre i tots s’hi havien apuntat i que per això no entenien les paraules de Mas. I pel que em van dir s’havien queixat amargament a la seu.

A Callús tocava l’acte de la Diada. Així que hi havia també música amb una excel·lent coral del poble i poesia, a part de la lectura del manifest. A meitat xerrada un dels assistents va explicar que Madrid acabava de ser eliminada en la cursa pels Jocs, fet que va desencadenar tot de comentaris.

Tant en un lloc com en l’altra vaig observar que la gent cada volta té més clar que això és molt i molt a prop. I de fet les preguntes ja van cada vegada afinant més sobre les conseqüència.

Ah! i acaba de posar-se a la venda la quarta edició del llibre! En cinc mesos i poc quatre edicions no està gens malament… 

Aquests dies previs a la Diada estan sent molt excepcionals a VilaWeb. La Botiga està cada dia pleníssima de gent, fins al punt que ja hem hagut de fer la norma de que el personal primer faça cua al carrer. Sap greu però la instal·lació no està preparada per a que hi passen més d’un miler de persones en un sol dia, com van passar ahir. Buscant la samarreta de la Via Catalana. 

Vam intentar alleujar els problemes doncs fent una cua a fora, una altra per dins i tot de la redacció, posant cadires a disposició de la gent, obrint tots els aires condicionats i posant aigua a disposició de la gent i sobretot donant tantes explicacions com podíem i tantes disculpes com sabíem. Si això que estem vivint és un indici del que passarà dimecres em sembla que se’n sentirà a parlar pels segles. Em vaig arribar a emocionar.

Quan vam començar el projecte de la Botiga, ara fa un any, formava part sobretot del nostre concepte de redacció oberta. De la idea de crear uns espais on la gent poguera entrar i participar del diari, que no fórem un búnquer tancat. Mai no havíem imaginat, però, que la cosa podia esdevenir això que estem veient aquest dies. Ni pel que fa a la botiga física ni pel que fa a la Botiga online que ha tret literalment fum.

Al twitter i al facebook han aparegut tot de fotos de l’event, en alguns casos divertits respecte al fet que jo mateix em posara a fer de porter. L’allau va ser d’una dimensió tal que fins i tot alguns dels periodistes van haver de fer feina a la Botiga i quan toca arromangar-se jo també. Així que vaig posar-me a la porta de fora i de pas vaig poder escoltar un munt de testimonis i de comentaris molt enriquidors per a mi.

Gràcies doncs a tots. A la gent de la Botiga de VilaWeb, la Txell i l’Aina, la Mireia, la Berta, la Mercè i la Júlia que han treballat per damunt del que es pot demanar. Però també a tota la gent de la resta del diari, que en tot moment, a part del seu dia a dia, han col·laborat per atendre qualsevol incidència. Aquesta feinada que heu fet serà molt difícil d’oblidar. Gràcies a la gent de l’Assemblea Nacional per haver confiat en nosaltres. Esperem haver complit amb el nostre deure cap a ells i el país. Però sobretot gràcies per la paciència, l’amabilitat i la complicitat a tots els qui vau venir a comprar samarretes a una botiga on literalment no cabia ni una agulla.