Mails per a Hipàtia

Dissabte tocava Palamós. M’havien dit que parlava al Passeig, però jo no havia entès que el passeig era, literalment, la platja. I la platja era. Vaig presentar el llibre, ja a boqueta de nit, en una mena de glorieta menuda que hi tenen, amb les barques a la meua esquena i una gentada asseguda en cadires al meu davant i dempeus tot al voltant de l’escenari. Probablement un dels més inusuals i bonics de tots els que he trepitjat en aquest tour del llibre.

I per si encara calia després, acabat el ritual de signar llibres i xerrar una bona estona amb nous amics (me’n recordaré sempre d’això del cafè amb llet i el suc de taronja…) vam anar a sopar i vam fer una més que llarga i interessant sobretaula, al cor de la Costa Brava, en un indret preciós que mereixia de sobres el viatge.

Presentació del llibre ahir a Sant Celoni. Em porten en cotxe. Quan som a punt d’arribar veig el Racó de can Fabes, el restaurant del Santi Santamaria, ara a punt de tancar. M’hi porta records. Dissortadament no prou fiables.

No recorde quan però fa molts anys vaig venir a Sant Celoni a un debat. Hi havia en Xirinachs i algú més. En acabant Santamaria, que ja era un cuiner famós però a qui nosaltres coneixiem per la seua llarga trajectòria independentista, ens va convidar a sopar a sa casa. Ho vam fer a la cuina i aquest és el record més impactant que tinc. Sopar a la cuina d’un dels restaurants mítics d’aquest país és molt difícil d’oblidar.

De la resta no recorde res i cap dels bons amics de Sant Celoni que em van acompanyar en la xerrada i en el sopar posterior va ser capaç tampoc de recordar on, perquè o quan vaig venir-hi. La memòria és fràgil…

Fa anys que gaudisc de l’Apple Tv amb la possibiltat de veure en la pantalla gran de casa vídeos que tincs a l’ordinador o a l’iPad. M’hi he acostumat però és una cosa que em semblava gairebé bruixeria.

Tot i això la broma costa al voltant de cent euros. La pràctica és excel·lent però no ho és la barrera d’entrada. Per això trobe tan interessant el Chromecast, aquesta cosa que acaba de presentar Google als Estats Units. Si fa no fa és la mateixa cosa però només en una mena de clau USB i a un preu que quan arribe a Europa podria ser de només vint euros! Això sí que canviaria la forma d’usar la televisió…

De moment als Estats Units ja s’han esgotat en dos dies i a Europa encara no sé sap quan arribarà. Si algú té manera de trobar-ne un fàcil jo li’l compre i el convide a cafè.
 

Diumenge em van fer parlar al Pi de les Tres Branques. En teoria representant el País Valencià tot i que ja vaig avisar que parlaria com a ‘català integral’, seguint la definició que Josep Pla va fer de Joan Fuster –i evidentment salvant totes les distàncies.

Ho vaig fer per a dir que la nació i l’estat, no em canse de repetir-ho, no són coses coincidents. I que la república anirà d’Alcanar a La Jonquera però la nació seguirà anant de Salses a Guardamar. 

Feia molt anys que no anava al Pi, aquest arbre que Verdaguer va convertir en un símbol de la unitat del país gràcies a les seues tres branques. Va ser un matí agradable, amb molt bon temps, que vaig compartir de gust amb els amics. Per dinar ens van posar un arròs de ranxo però la sobretaula ho compensava. I van haver moments per a la memòria. Caminant cap al Pla de Campllong vaig sentir disparar uns trabucaires amb el so rebotant pels cims i verament l’eco fèia impressió.

(Al Regió7 hi ha una sèrie de fotografies dels actes. La que acompanya aquest apunt és del Pere Cardús. El vídeo és de BergaDigital9)

Presentació del llibre a Ripollet. En plena àrea metropolitana, allò que alguns definien com ‘el cinturó roig’. Em presenten alguns dels assistents, entre els quals destacats socialistes que em fan matissos molt interessants sobre la meua explicació. I sobre la situació del seu partit. Que el donen per perdut. Diuen que Pere Navarro els ha dit que marxen i ells han respost que els hauran d’expulsar. I que estan per la independència. Però avisen que això serà dur. Que al carrer Nicaragua la cosa està molt malament. 

Fa quatre dies, em diu un altre assistent, Collboni va ser a Ripollet i va arribar a negar l’existència del poble català. Expresse els meus dubtes sobre que això fos així, no m’imagine Collboni en aquestes posicions, i hores després m’envien per correu les notes preses en la conferència. Efectivament, segons aquelles notes, ho va negar.

Me’n torne a casa amb la sensació ambivalent que hi ha molta cosa en joc en aquest món convuls del socialisme català.  

Dos dies seguits de presentacions a Tarragona, al Col·legi d’Advocats i a Sants-Montjuïc, a les cotxeres. Dos actes XL amb més de dues centes persones a la sala i en els dos casos molta animació i una enorme quantitat de preguntes.

A Tarragona es va invertir l’ordre i em vaig posar a signar llibres abans de començar, mentre esperàvem, cosa que em va fer veure que la trama de complicitats ve de lluny, de Prada, de Tinet, de les consultes, em trobava gent coneguda de pertot.

A Sants-Montjuïc va ser especial perquè ells són els qui apareixen en la portada del llibre amb les seues lletres gegants. Lletres que van dur a la sala, per a goig meu. En les dues trobades vaig detectar un ambient eufòric, que comença a prendre cos en la gent, respecte a la cadena humana i al procés en el seu conjunt. Queda molta feina però sembla que tothom veu les coses ara ja molt més aprop.

Diumenge acte a Bellcaire d’Empordà, dins els actes dels Rius de Llibertat. Ho fem al local social del poble que està reconvertit en escola d’estiu per als xiquets. L’acte és a les cinc i està anunciat com un cafè tertúlia. Efectivament ho és. Paren taules, ens donen vals per a canviar al bar i tots prenem un cafenet, una cervesa o un gelat.

Xerre una bona estona, impressionat sobretot per una pregunta d’un home gran que parla amb el cor i explica com no ho faria ningú millor com de podrida està la política. Intente fer una resposta a l’alçada de la seua pregunta, amb el més gran dels respectes.

I després apareix Guillem, mestre Sobrepera. Anuncia la presentació de la Filharmònica de Bellcaire …que és ell. I ens amolla un quart d’hora de músiques i riures impagables. M’he divertit com fèia temps que no ho fèia. I fa unes coses! Com ara tocar amb dues mans només la guitarra i la flauta alhora. És un fi de festa engrescador i fantàstic que comente amb la meua vella amiga Pepa Badell, que s’hi ha deixat caure amb la seua eterna amabilitat com a bandera.

Després de felicitar el mestre Sobrepera i fer-me la foto de rigor amb ell cap al tren… que perc. Algun dia m’havia de passar. Tants actes i tants trens no pot ser que sempre arriben com toca. Per sort m’espabile i aconseguisc arribar a Barcelona, tot i que un parell d’hores ben bones després de l’horari previst. Demà més. 

Si la setmana passada em tocava Roquetes, aquesta em toca La Ràpita. Presentació a El Maset davant un auditori on compareixen alguns amics de fa molts anys. Comentem com han canviat les terres de l’Ebre i com la lluita contra el trasvasament va reforçar moltísiim la catalanitat. L’Emidgi em comenta que en les eleccions de la república la zona de Tortosa va ser l’única del Principat on la batalla electoral no era en clau catalana sinó amb partits espanyols. ‘Van intentar un eix Tortosa-Madrid, que per sort no va funcionar’ em diu. Per sort.
 

Per TV3 acaba la difusió en diferit del concert de record i homenatge a Salvador Espriu. Ha estat passablement discret. Hi ha hagut un parell de moments molt bons però en general ha reafirmat aquest punt en que ens movem darrerament que em sembla que es pot definir dient que tot és tou, no parle només del concert,. Dissabte la rua de Comediants ho era també. Molt més encara.

A mi Espriu no m’ha entusiasmat mai. L’Espriu de Raimon, que no entenc com és que no era en aquest concert, sí. L’Espriu de Raimon em fa pujar les emocions, em fa vibrar. Però la poesia nua, seca, sense solfa, d’Espriu no és de les que més m’agrada. La trobe, amb excepcions meravelloses, una poesia excessivament adjectivada, pesant, que no és el mateix que pesada. Massa greu per a la realitat que l’envoltava fins i tot i no dic ja per a la d’ara.

Per a mi, tanmateix, ha estat un viatge sensacional conèixer Arenys i poder-la interpretar, aquesta poesia, així d’una altra manera. Ja vaig descriure fa temps l’impacte que em va causar reconèixer aquella riera on la llum puja del fons la mar o acostumar-me a veure la muntanya que tanca el ponent. I per això el meu respecte per Espriu és molt local. Em sembla extraordinari, això sí, ser capaç de convertir una cosa tan íntima, discreta i personal com els carrers i les places on vius en l’escenari de tota una cultura. I supose que aquest és el mèrit màxim de qualsevol escriptor. Així que estic d’acord en que els d’Arenys tenen, tenim, per això raons per a estar-ne ben agraits.

La ruta de les presentacions em va dur ahir a Roquetes. A Roquetes fa de batlle per Esquerra Republicana el meu vell i estimat amic Paco Gas. Així que és ell qui ve a replegar-me al tren. Està content però alhora preocupat. La presentació del llibre és prevista a les set i a un quart de nou hi ha convocat un assaig de la cadena humana entre el seu poble i Jesús. Li dic que estic encantat de participar-hi, que faré una presentació exprés i que no pense perdre’m l’assaig de cap manera.

Com que són en festes l’ambient és extraordinari. Fem cap a un parc on hi ha bona part del poble dinant tots just. Llàstima d’haver fet un mos en el tren però encara m’arriba un cafè granissat, el primer de l’estiu, que agraisc de forma ostensible. He arribat prou d’hora i la colla d’amics del Paco, incansibles sempre aquesta gent, em diu que em deixaran sol una estona perquè han d’anar a penjar tres megaestelades al recorregut de la cadena humana. Evidentment m’enfade i els dic que si es pensen que no n’he penjat mai cap jo. Acabem anant tots junts i. diré la veritat, observant com un d’ells grimpa amb una habilitat olímpica fins on cal per tal de posar-les bé.

D’allí a la xerrada. La fem a la magnífica biblioteca municipal, que la Bengonya Ferré m’ensenya amb orgull. Acaba sent una presentació exprés com havíem quedat i de nou a la carretera. Arribem un punt tard, perquè m’he entretingut signant llibres. Ja ha sonat el primer coet que indica que la gent ha de començar a posar-se en fila. I el moment emociona. De dins del poble comença a eixir una gentada agafada de les mans amb crits d’independència. La convocatòria supera de llarg el que era previst car hi ha més de set centes persones, contades una a una que això de la cadena és bo en aquest sentit.

M’hi incorporé. M’agafe de la mà del Paco i d’una companya de Roquetes. Paco no solta l’estelada i ens entra el record enyoradís d’aquells duríssims primers anys vuitanta que tant vam compartir. Ràpidament però sona un altre coet que indica que ens hem de concentrar tots a la partió dels dos pobles on els batlles s’abracen i fan voleiar una estelada. Hi ha polítics de tots els partits pel dret a decidir i l’entusiasme de la gent és ben visible. Entre la multitud descobrisc a Lola, una altra companya d’aquells temps difícils i ens fonem en una abraçada enorme. ‘Tenim sort’ em diu, ‘perquè ho estem vivint això’. ‘Tenim sort perquè anem a guanyar, Lola’, que li dic jo…

Des de que va començar aquesta bogeria del llibre i el tour de presentacions, vaig literalment de bòlit absolut. I la veritat és que em queda molt poc temps per a fer més coses, per a dur una miqueta la vida que portava abans de Sant Jordi.

Avui seguisc, però, el parèntesi de l’altre dia amb dues entrevistes que m’han arribat ara i la crònica de la jornada de Van al Kurdistan on vaig explicar la situació del nostre país:

· Entre Lligams: “Demanar a un diari que sigui objectiu és demanar-li que no sigui crític” 
· Zuzeu: ‘Vicent Partal: “Galtzeko gai gara, baina Espainiak ezin gaitu garaitu” 
· Tohav: ‘Van’da Yerel Yönetimler Konferans? 15–16 Haziran‘